No hi ha arbres blaus i vermells

La veritat no serà mai conquerida per aquells que no gosen anar més enllà de la realitat. 

(F.Schiller, Cartes sobre l’educació estètica de l’home)

Like an invisible veil between us all...

(Anne Sexton)

¿Qui de vosaltres pot ser realment ell mateix?

(Orhan Pamuk,  La nova vida)

..en el camp de l’art, l’experiència paradigmàtica és la del fracàs. La plasmació no arriba mai a assolir, a igualar, la intuïció. Hi ha una cosa que existeix «en algun lloc» però que no es pot dur «aquí». És la situació estàndard. I no em refereixo als artistes dolents, sinó als bons. No existeix cap artista de qui es pugui dir que ha «triomfat».

(D.Barthelme, Seixanta contes, 228)

El cervell t’allunya del que has de fer i et porta cap a tot de coses que no es poden explicar racionalment, cap a la dificultat, la poca claredat, la llum del capvespre.

(D.Barthelme, Seixanta contes, 272)

PRIMERA PART 

LA MUSA DALT LA BICICLETA

           Boltanya, estiu de 2015

    En Toni  veu com les fulles dels pollancres dansen agitades per un vent que deu venir de les muntanyes de l'altra banda del riu Ara, que passa just davant del balcó de la casa. El riu Ara, l’últim riu verge del Pirineu, neix en la falda sud del massís del Vignemale i desemboca en el riu Cinca, a uns set kilòmetres de distància, a Aínsa. Al llarg del seu trajecte trobem una sèrie de pobles que estan marcats pel riu Ara, que forma part de la seva màgia. Mig embolcallades per una boirina rossenca i ajagudes en el gran llit de l'horitzó que té als fons, a la seva dreta, formen part de la serralada que precedeix la imponent frontera muntanyenca dels Pirineus. Monte Perdido, Valle de Ordesa, Pineta, la Senda de los cazadores... Aquí, envoltat de muntanyes majestuoses, en ple cor del massís prepirinenc, a en Toni no se li fa gens estrany recordar aquella vegada que va caure dins un misteriós pou quan jugaven, en Marcos i ell, al pati de la seva infantesa, el pati de la casa on va néixer, al carrer de Sant Pere d'Alcántara, a Ciutadella de Menorca. I no se li fa estrany, primer perquè sap que la memòria deixa surar a vegades estelles de temps que et pensaves que mai més no tornarien a la superfície i, misteriosament, hi tornen i, segon, perquè no ignora que Boltaña forma part de la màgia de Huesca, cosa que vol dir que es troba en una terra molt amiga de les llegendes de tota mena, de bruixes, de fades, de follets. I el que li va passar aquell capvespre d’estiu de l’any 1965, no s’hi pot considerar, com un fet màgic?

Recorda que fa uns quants anys va escriure una història —que té guardada en un calaix de la casa de Barcelona— amb què va intentar explicar-se al respecte de tots els fets anteriors i posteriors a la caiguda dins el pou. Per fer-ho, va crear un personatge anomenat  Damià Pont i Estrany que incomprensiblement havia “fet caure” dins el pou un amic anomenat Marcos en el seu lloc. No sap fins a quin punt aquest Damià i ell, en Toni Taltavull, s’assemblen. Diuen que tot escriptor, d’una manera o d’una altra, sempre parla d’ell mateix, en les seves obres.

Els fets havien passat quan ell devia tenir encara no deu anys. Ara en Toni és un professor jubilat i procura fer coses que li reportin tranquil·litat, com per exemple badar pel balcó de l'apartament que la seva dona i ell tenen en el poble de la província aragonesa d'Osca anomenat Boltaña, on venen a passar bona part de l'estiu. És un poble tranquil a tocar dels Pirineus, a tocar d'un gorg —la Gorga de Boltaña— on el riu Ara permet que centenars d'estiuejants s'amunteguin a l'estiu per refrescar-se mentre es conten els darrers incidents familiars, mentre corroboren el malament que va el món, mentre comparen actualitats amb èpoques passades, mentre riuen acudits d'oferta, mentre es lamenten d'acumulacions cronològiques, i, malgrat tot, s'alegren i es congratulen de tantes i tantes coses que encara, diuen, valen la pena, perquè, com se sol dir, són quatre dies, i dos, fa mal temps.

La seva dona, la Mertxe, ha sortit a fer un tomb amb unes amigues, a explicar-se les seves coses, i ell s'està allí, tot pensant en les seves. Que, entre aquelles coses, hagi tornat a aparèixer aquell capvespre de fa tant temps —ell devia ser un marrec d'uns nou anys— no deu tenir cap altra explicació, a part del moviment de l'atzarosa fortuna que maneja les neurones del cervell i les connecta i desconnecta segons unes lleis que són escàpoles a la seva comprensió, que una estranya conjunció dels planetes que propicia que la màgia d’Osca es manifesti a través dels fets més estranys i meravellosos. En Toni ha llegit, els darrers dies, algunes pàgines relacionades amb aquesta màgia; L’esperit de la Princesa de Somontano, La Reina Mora de Chistau,  Les encantaires de Ribagorça, Les Bruixes d’Albelda.

El fet és que, tot mirant el moviment de les fulles dels pollancres que veu des del balcó, unit al pòsit que li han deixat aquelles lectures, en Toni ha rememorat aquell dia tant i tant llunyà en què va anar a parar dins una mena de pou, el que tot d'una semblava ser un pou, però que tanmateix va esdevenir una balma profunda de la seva existència, un avenc que va haver de travessar per salvar la vida i que el va dur cap a indrets que encara avui no sabria dir si eren reals o no, avui que està mirant pel balcó mentre les fulles dels pollancres —aquí al poble, i a tot l'Aragó, en diuen xopos— es mouen com si algú els sacsegés, cosa que és molt improbable, atès que per sacsejar uns arbres com aquests —són altíssims— es necessitaria una força descomunal, com ara la mateixa força que a vegades té la natura quan es gira en contra de tots, ja sigui en forma de tempesta, incendi, cap de fibló, terratrèmol o tsunami.

En Toni, recolzat a la barana del balcó, contempla les encalmades aigües del riu i s’embeu de la verdor dels pollancres que, a pocs metres, una brisa perseverant bressola.  Sobre el seu cap, un estol de coloms es deixa caure com una exhalació des de la teulada de l’edifici del costat, fa un parell de voltes sobre el paisatge estiuenc, unes passades ran dels banyistes, una remuntada enllà de les siluetes de les muntanyes i, finalment, es perd en direcció al càmping que hi ha a l’altra banda del pont. Després d’assistir al seràfic ballet, l’home s’asseu en una cadira de vímet. Amb les cames estirades damunt una tauleta baixa, l’esquena recolzada en un coixí ben tou, nota en la pell l’aire temperat. Alguna cosa que no sap copsar el fa estremir. Últimament li passa sovint. Tanca els ulls. Després de provar de relaxar-se sense èxit, s’aixeca un altre cop. Contempla l’agitació de les branques dels pollancres que s’alcen a uns deu metres davant el balcó. Amb els dits de la mà esquerra es tusta la cabellera que, des que ja no fa classes, s’ha deixat créixer, com quan era jove, mentre fixa l’esguard en la verdor de les fulles que es mouen fent una dansa hipnotitzant. 

En la platja fluvial que té a pocs metres ja hi queda poca gent. En Toni contempla uns joves que estan abocats a la barana del pont i sembla que es preparen per llançar-se a les remogudes aigües. N’observa, embadalit, el bellugueig, les vacil·lacions. Finalment, un dels joves es decideix i es llança al buit.  Un brevíssim vol d’àngel i, en un no res, un remolí d’aigua i escuma.

 

No ha sentit arribar la Mertxe, la seva dona, que apareix al balcó i li diu:

—Tità, què fas amb tots els llums apagats? 

Aquesta nit, però, després de sopar, no anirà al Parador amb la seva dona. Es quedarà a l’apartament. Està cansat. 

Quan la seva dona serà fora, s’asseurà davant l’ordinador i escriurà:  

Les muses

Les muses poden venir de molt lluny o bé escolar-se pel badall d’una portella tancada de fa temps.  Tant prest s’enfilen en els pollancres, com es capbussen en les aigües del riu, des del pont blau que el travessa.  Són una energia, com una electricitat que fa moure el motor dels pensaments dels homes i les dones. En podeu dir esperits inspiradors. Però són molt més que qualsevol definició. 

Una d’aquestes muses ara em fa parpellejar els ulls vells i cansats. Em repta en la meva solitud, ara que la dona ha anat al Parador amb uns amics.

La musa Lamusa em proposarà un mà a mà. Fa temps, massa, que no escric. A l’ordinador hi tinc centenars de poemes en centenars d’arxius, carpetes farcides de relats, de contes. Diaris, articles. I una novel·la. Tot, però, són esborranys, projectes, assajos, provatures. Tot ben amanit de silenci i decepció, una ensalada de fracassos. És possible que ara, tants anys després, qui fos  que em va inspirar aquella història hagi tornat a demanar-me, a exigir-me que l’acabi? Al cap i a la fi, aquella novel·la no està acabada per culpa d’una energia que se’m va esgotar. Però, i si aquesta energia tornés? I si, d’alguna manera, la bateria se’m tornés a carregar? I, carregada de nou, una força renovada, fins i tot en contra de la meva voluntat, m’obligués a acabar aquella història? Perquè els esperits inspiradors també en van formar part, d’aquella novel·la. ¿Potser s’hauran cansat, d’estar tancats dins un ordinador i venen a reivindicar-se, a comminar-me, a amenaçar-me perquè l’acabi, aquella història?

     **

A taula, en Toni encara se sent trasbalsat per les cabòries que l’han envaït tot el capvespre. Però no vol que la seva dona noti res d’estrany. 

—De què s’ha parlat avui? —deixa anar, mentre  se serveix amanida del bol que té davant.

—Ah, res d’important, ja saps... —diu la dona, distreta amb el rajolí d’oli que deixa caure en seu plat—. Un poc de tot i de no res.

L’home té la forquilla i el ganivet a les mans i els fa anar entre les fulles d’enciam i els talls de tomàtiga que té dins el plat. 

La dona prem el botó del comandament del televisor. 

L’home escolta una veu en off que diu:

—Te’n recordes d’aquella novel·la que tens inacabada...?

—Ves a saber —diu l’home, que té el costum propi de la gent gran, d’interactuar amb els locutors—. A vegades més, a vegades, menys.

La dona engega unes paraules que ell no escolta; l’home sent que aquella novel·la es desperta de la llarga letargia.

—No sé què dir-te —sent que fa la seva dona.

—Què...? ¬—es deixondeix ell.

—Que no m’escoltes...? Et deia que...

—Sí que t’escolto —diu, però tot d’una la seva ment se’n torna anar cap a aquell llibre inacabat.

L’home segueix remenant les fulles d’enciam i els talls de tomàquet. I la seva novel·la.

—Globalment, jo penso que.. —dubta l’home, mentre enforquilla un tros de tomàquet amb unes fulles d’enciam. 

—Què...? —fa la seva dona.

—Que el cervell ens juga males passades i ens fa veure coses inexistents. No ho dic jo, ho vaig llegir en un article.

Precisament, aquest era el tema d’aquella novel·la inacabada: els curtcircuits que certes energies provoquen en el cervell d’un home, d’un home que era ell. 

El matrimoni segueix menjant mentre a la tele fan anuncis. La dona retira el bol buit i agafa una plata acabada de treure del forn.

—Aquestes albergínies estan boníssimes —diu l’home, quan han buidat els plats respectius —semblen les de la meva cunyada.

—Sí, que més voldries! —el corregeix ella—. Si de cas s’hi aproximen...

—Són d’un altre estil. Marca de la casa! —insisteix.

—Si tu ho dius... —. La dona s’aixeca de la cadira i va cap a la cuina.

«Les muses deuen existir, igual que els rius, les taronges i la xocolata?» 

En Toni agafa una taronja del fruiter i comença a pelar-la en silenci. La seva dona s’asseu i  pren un melicotó. 

—Vaig llegir en un llibre —diu l’home— que els homes, en la foscor de les coves, es procuraven la subsistència a còpia de caçar bísties salvatges, més bèsties que ells i molt més salvatges... 

La dona no sembla posar-hi gaire atenció.

—Fins que, amb el pas del temps, va aconseguir aixecar-se i, en comptes de encalçar-les, les va domesticar i es va cruspir la seva carn. 

—Què més deia, aquest llibre? —fa la dona amb un tros de préssec a la mà.

—Que l’home va parlar, gràcies a que es va posar dret, per exemple, i que es va comunicar a través de les paraules i que va començar a poder imaginar coses que no existien realment. 

—Sí, però ara tenim el terrorisme d’Estat Islàmic—replica la dona—, milers de persones moren enmig del mar, tenim un món ple de desigualtats i d’injustícies; tenim un planeta malalt...

S’aixeca. Quan torna, posa damunt la mà de l’home un tros de xocolata. Els dos són addictes al cacau.

—Gràcies! —diu ell.

—Ah, i la llista podria ser molt més llarga: violència, abús de poder, desigualtats, patiment dels més desafavorits, guerres, genocidis, tiranies—. Li falten dits per enumerar les misèries i les vergonyes del món.

—Però aquí estem, a pesar de tot, agafats a la paret per no caure dins la merda—, fa el seu marit, després de mossegar la xocolata mentre segueix la  seva dona, que va a asseure’s al sofà—: el futur ens ha de salvar, o ens ha d’enfonsar del tot.

  —Encara creus que algun dia arribarem a algun lloc?

—Hi ha un paradís, el paradís del qual nosaltres mateixos ens vam expulsar. I hem de procurar tornar-hi. 

—Ja ho veus, com vols que...

—Potser n’hi arribarem molt pocs. O potser morirem en l’intent. Parlo de la humanitat del futur. Nosaltres ja no hi serem.

—Amén! —exclama la dona, amb una solemnitat de pa amb riure, posant-se les ulleres de les llargues sessions de sudokus.

En Toni s’estira al sofà. Se sent cansat. Nota encara aquella sensació estranya que l’ha acompanyat tot el dia.

—Tu hi creus, en les muses, Mertxe? —diu.

De matinada, es remou al llit i es desvetlla, s’aixeca i guaita per la finestra. Observa l’avinguda Ordesa, artèria principal de la part moderna de Boltaña que s'estén en paral·lel al riu. Davant té un dels fanals de l'enllumenat públic, punt de trobada de tota mena d'insectes voladors. Escolta el zumzeig, el ressò d'alguna tempesta llunyana, el motor d'algun cotxe que puja al poble antic. És el fons acústic d'aquella hora en què el poble travessa el darrer tram de la nit. 

La Mertxe, amb les cames i els braços estirats, dorm panxa enlaire i ronca amb aquella cadència de sons suaus i lleus, d’aquells que no molesten però fan enveja a qui no dorm. Un cruiximent del parquet sota els peus descalços quan abandona l’habitació condueixen en Toni cap a la cuina. Allí fa bascular l'interruptor de la paret. La cuina i el forn, l'aigüera, la nevera, la taula i tot allò que està avesat a veure-hi, li apareixen davant els ulls, encara mig closos. Ni rastre de siluetes dins la fosca. Respira. Escolta el silenci per si sent, en algun lloc de la casa, un altre cruixir del parquet. Respira. Enllà dels vidres de la finestra de la cuina, una teranyina de boira cobreix les cases del poble antic, arrambades a un petit turó, vigilades pel campanar de l’església i, més amunt, per un castell mig derruït, enfilat en un tossal on també hi ha una vella ermita, encara molt activa com a punt de pelegrinatge local i turístic. En Toni respira. I, més enllà, els núvols i els estels. Respira, agafa la tassa amb la infusió i es dirigeix cap al menjador. Des del balcó, el pont blau, de nit, té un altre aspecte, il·luminat en els seus extrems per dos focus situats als peus de la Gorga. Quatre ulls teratològics. Fa dies que no plou i el riu baixa tranquil, sense fer gaire fressa. Els pollancres ara són embalums foscos, immòbils, uns espectres d'aquells altres arbres que, de dia, no paren de moure's. El cel, retallat per les muntanyes, mostra tot el seu inventari d'estels. En entrar al menjador, en Toni observa la figura que, sobre el parquet, sembla que estigui en una andana, esperant l'arribada d'un tren. «Pot ser perfectament un feix de llum que ve  rebotat des de fora», pensa. I respira. Es gira cap a una banda i cap a l'altra. Es frega els ulls. Li couen; hauria de rentar-se'ls amb una infusió de camamilla, com fa sovint. Prova d'articular una paraula. Alguna expressió. Sent com si s'hagués congelat l'aire al seu voltant. Finalment, respira.

En Toni ara busca alguna cosa entre els llibres que dormen dalt les lleixes, entre els quadres que somien ajaguts en les parets blanques, entre la pell pansida de les seves mans, entre l'oblit dels seus dits balbs. Respira. I  té la sensació que un corrent estrany oneja en l'aire. Intenta capturar la cua de la sensació per posar-hi nom. Gairebé massa tard, però l'atrapa; només un instant, sent aquella música, les paraules que la seva llengua d'aire pronuncia dins de la cambra buida. I es posa a cantussejar la cançó: «La Susanna et porta al seu lloc a prop del riu… Pots passar la nit al seu costat… I saps que està mig boja, però per això vols ser-hi...» En Toni respira, cada vegada més de pressa. 

A la taula s’asseu davant l’ordinador portàtil. Obre l’arxiu que havia començat abans d’anar a dormir. Escriu:

Sé que, com una somnàmbula, Lamusa deambula per la casa. Dins la cuina, s’ha enrampat amb l’endoll del microones. No sap on ficar-se. Em busca. Què voldrà de mi?

**

L’endemà al matí, troba en el mòbil un missatge de la Mertxe: 

dorm, jo he anat d'excursió i m'ha fet pena 

despertar-te. Tu descansa, petons. 

«Sí, necessito descansar» 

Una fascitis plantar en el peu dret li impedeix fer excursions llargues. Respon al missatge amb un concís que us ho passeu bé!, que veu que ja no entra al terminal receptor; deu estar fora de cobertura. 

Surt al balcó. Sap que l’aire fresc que encara baixa de les muntanyes prest es tornarà xafogós, irrespirable. 

En una carmanyola, hi posa les tres albergínies que van sobrar del sopar. En una motxilla, hi entafora una ampolla d'aigua fresca, un cantó de formatge, un plàtan, mitja rajola de xocolata i les albergínies. Al calaix de la còmoda de l'habitació busca aquella gorra que es pot doblegar i cap dins una butxaca. «No oblidis  el banyador i la tovallola; aquella com de seda que no eixuga gaire i pesa poc.» Ho fica tot a la motxilla. Abans de sortir agafa les claus i les ulleres de sol. 

Encara falten un parell d’hores perquè comenci a arribar el petit exèrcit d’estiuejants que colonitzarà terra i aigua, que s’agruparà en redols, s’apinyarà al voltant de les roques de la Gorga. Travessa el pont blau i trenca pel caminoi que hi ha al final, a mà dreta. Passa pel costat d’unes pedres enormes i, fent ziga-zagues, camina per una ronda que voreja la llera del riu. Entropessa. En aixecar-se, li sembla que el corrent d’aigua, en comptes de descendir cap al mar, s’enfila amunt, cap a les muntanyes. Es creua amb algunes persones a qui saluda d’esma. Els rajos de sol salten la barrera de les fulles dels freixes i li transiten la pell. Avança per una sendera estreta i a voltes costeruda. 

Quan porta una bona estona de camí veu una dona que xipolleja amb els peus l’aigua del riu. Tot d'una li sembla que duu un banyador blanc de dues peces, un bikini; però no, després s'hi fixa bé i, allò que li ha semblat teixit, ara s’adona que és pell.  «Les cataractes t’han jugat una mala passada», pensa.  Els pits, el triangle del pubis, les galtes del cul, són blancs, en contrast amb la resta, d’un color bru. En Toni gaudeix d’aquella visió només uns instants, el més intensament possible, com si fos un present de la natura, plaent i fugisser. A tocar de la riba, es posa el banyador. On l’embranzida del riu s’ha esmorteït, l’aigua és tan cristal·lina que pot veure el fons de la llera. Admira les pedres de totes les mides, de colors irisats, lluents; ressegueix els camins que formen davall dels seus peus. S'imagina ser un peix que hi neda o un narcís que s’hi emmiralla. Es capbussa i braceja contra el corrent. 

A fora de l’aigua, el sol crema. En una pedra grossa que sembla el cap d’un hipopòtam, en Toni es recrea amb la dona nua que ha vist fa una estona. Ella i la musa que va descriure ahir a la nit, es troben. Xoquen. Es confonen. 

Sotja els arbrissons i les mates que, des de les dues ribes, el vigilen. L’aigua està freda. Tremola. Tot d’una creu reconèixer la dona del fals biquini blanc que braceja i ve cap a ell. Abans que arribi a la seva alçada, l’home surt de l’aigua. La dona el percaça.

Les pedres se li claven als peus. S’ha oblidat d’agafar les sabatilles de riu. S’eixuga al sol, com el llangardaix que se’l mira, des de la roca on ha deixat la tovallola. Fa dies que no plou. Al camí, alguns trams estan encatifats de fulles seques i, d’altres, minats de pedres, que ha de trepitjar amb compte per no relliscar, sobretot quan té un petit barranc al costat. 

Mentre camina, mira al seu costat, de reüll. Pensa en allò que ha escrit fa unes hores: Lamusa m’observa. Tot i que faig esforços per ignorar-la, no puc; l’atracció que exerceix en mi comença a ser abassegadora. 

Ara imagina la dona caminant al seu costat abillada gairebé com ell: pantaló curt i samarreta vermella, d’una tela molt transpirable; sabatilles de colors cridaners —vermell i blau—, força còmodes. 

En Toni va a la recerca d’una explanada, on sap que hi ha taules i bancs, per poder-hi dinar còmodament. A banda i banda, els arbres fan una música que li entra per una longitud d’ona que feia molt de temps que no sintonitzava. «Then she gets you on her wavelength», xiuxiueja. La dona que imagina gairebé li frega l’orella amb els seus llavis. Ell accelera el pas perquè la vol deixar enrere. Fuig del seu cos d’epifania, que ara amaga amb la mateixa roba que duu ell. 

Travessa un pont de pedra. A sota, no hi ha una gota d’aigua, només rocs i pols. Grimpa per un caminoi que fa una pujada prou perillosa. En Toni ofereix la mà a la seva companya d’excursió, que ha tornat a posar-se al seu costat, en els trams més difícils.

En arribar a dalt, en Toni i la dona del riu s’asseuen en un tronc recremat, abatut segurament per un llamp, a recuperar forces. Han caminat molt. Ella se’l mira de reüll i somriu. 

«Vinga, anem! Que em canten els budells!», diu ell.

La dona del riu, però, s’ha quedat allí, badoca. Per què duu aquella roba? Què fa asseguda en aquella pedra? On és el riu on se suposa que s’està banyant? Qui és aquest home?  

En Toni no sap què fer. Està desconcertat, també ell. Qui és aquella dona?

«Va noia, segueix-lo» diu Lamusa a la dona del riu; que, finalment, s’aixeca i corre darrere l’home. La musa respira tranquil·la. La connexió torna a funcionar. En Toni, tanmateix, no sap què li passa. Si camina enmig d’un bosc o d’un somni.

L’home i la dona fan camí cada ú dins el seu món, a estones amb unes gambades llargues, d’altres, curtes, com qui arrossega un pes. El sol, ja força alt, els comença a fer la guitza. La calor els atorrolla. 

En un revolt, topen amb un esbarzer. La majoria de mores estan encara una mica verdes. Un rastreig minuciós, tanmateix, els permet espigolar-ne unes quantes de prou madures.

En Toni es posa a la boca els fruits silvestres amb un delit inusitat. La menjua sembla donar-li ales. Els arbres, tanmateix, encara toquen la música de la cançó que parla de Susanna, la dona del riu. La dona que camina al seu costat li somriu, dolça. 

—Susanna! —fa l’home, somrient amb ella.

Entre les dents, ella té tot de granets de mora. Amb la llengua, malda per treure-se’ls de cada enfony. 

En Toni ara passa per un terraplè estret.

«Compte, noi, procura no posar cap peu en fals!. No oblidis qui ets. Un pobre professor de català jubilat. Podries patir un accident...» sent que li diu ella.

Només vol passar un dia tranquil, lluny de tot, de la calor i el tràfec del poble. I ara els seus pensaments se li tornen a enredar. 

Susanna, la dona del riu, no hi és. 

—Deu haver anat a fer un riu —diu, foteta, l’home, que gira sobre si mateix i escolta el remoreig de l'aigua de l’Ara, la piuladissa d'un pinçà, el lladruc llunyà d'un gos, el xiscle d'un milà que sobrevola el seu cap; fins i tot la corredissa d'un llangardaix entre l'herba resseca. Bestioles. Ningú més. 

Fa un gest amb la mà, esborra alguna cosa escrita en l'aire cremant. Està abatut. Li sembla que els arbres mouen les fulles com si fossin les mans d’un públic apassionat per l’espectacle. Se sent ridícul. 

Encara té unes quantes mores a la mà. El palmell, rogenc. Tem que hagi caigut de quatre potes en un parany dels seus, una altra vegada. 

On és, ara aquella dona?

Juga amb ell.

«Soc aquí!» crida Lamusa, des de Susanna estant, que està ajupida darrere una mata. Val a dir que ara la dona que té la musa dins seu no sent res, només obeeix la seva bufeta plena.

—A més de les pipes, t’has oblidat d'agafar un llibre— diu la dona tot sortint d’entre els matolls. La musa n’ha recuperat el control, de la dona nua que ara surt de darrere una mata vestida igual que sempre.

—Però, per a què vull un llibre, si en tinc molts al cap? —diu en Toni. 

—Llibre que, per cert, no oblidis que tens inacabat. Com es deia? Ah, sí: “No hi ha arbres blaus”... Oi?—fa la dona, posant-se-li al costat. 

«Nosaltres no som un parany, som la bestiola que hi cau. Existim només dins el vostre cap; el parany, doncs, ens el poseu vosaltres.», diu la dona, que s’ha enfilat i grimpa entre el brancatge dels arbres. El fullam li acarona els pits i una branca li fa de gropa. Cavalca com una bruixa.

En veure-la, en Toni pensa que hauria estat millor anar a l’altra excursió, amb la dona i els amics. Tot i el peu dret que, cada cop més, col·labora a amargar-li el camí, juntament amb la dona nua que ara grimpa dalt els pollancres i els saules que l’envolten.

«Què vol? Tenim dret a pensar també, nosaltres.», diu Lamusa, la dona bruixa, d’un saule estant.

En Toni sintonitza un altre cop aquella emissora:  

«Ara ella t’agafa la mà i et porta al riu», fa la cançó.

Gairebé no nota que trepitja unes pedres punxegudes. Les vambes resisteixen, els peus en noten i agraeixen l'esmorteïment. Tanmateix, estan cansats. La fàscia plantar comença a martiritzar-lo. Camina d’esma. Coix.

Travessa una zona de bosc i s’encanta amb una parella de pit-roigs que festegen entre les branques d’un pollancre. De tant en tant, esclata el crit d’un milà. Es creua amb un home i una dona que van amb un gos. Tots dos el saluden i després es giren a cridar l’animal, que s’ha quedat una estona a ensumar-lo. 

—Theo! Ven, ven! —crida la dona—. Perdoneu!

El gos alça una cama posterior i es disposa a pixar. En acabat, corre cap als seus amos.

L’home sent una vibració que forada la teranyina del seu cap. És el mòbil. Deu ser la Mertxe. Obra la cremallera de la butxaca lateral de la motxilla. Abans de clicar el missatge, clissa l’hora: la una. Llegeix: hola ca tpt b? Nisaktre pygem encsra peyons!  A vegades li costa descodificar els missatges de la seva dona (hola, va tot bé? Nosaltres pugem encara, petons!) Envia tres emoticones de petons. Veu que es queden a la bústia de sortida. Posa el mòbil a la motxilla i reprèn la marxa. 

«Estàs suat. Has oblidat agafar una samarreta de recanvi», li diu la dona bruixa, ja arran de terra un altre cop. «Has oblidat moltes coses.» 

—A uns cinc-cents metres, penso que trobarem una obaga fresca —diu en Toni. 

Anima la dona a seguir-lo, allargant-li el braç. Ella s’hi agafa. Fa aquella olor de fulla que vessa verdor. 

Ja no veuen el riu. Tan sols la remor de fons. Més lluny, a la carretera, circulen cotxes en les dues direccions, cap a Boltaña i cap a Fiscal. Agraeix haver agafat la gorra. En tindrà prou amb l’ampolla d’aigua de la motxilla? En fa un parell de glops i la torna a guardar. 

—Me’n dones? —fa la dona.

—Perdona! —diu l’home— no sé on dec tenir el cap.

Els budells li fan gluc-gluc. Té gana. El peu dret li diu «ep, soc aquí! » Coixeja.

Arran d’un camp tancat, una euga jove pastura. L’equí alça el cap i, encuriosit, se’ls acosta, a ell i a la dona, drets a tocar de la reixa de filferro que delimita els moviments de l’animal. L’observen. Li acaronen el front. 

—És preciós, aquest poltre —diu ell. Té la pell d’un marró clar, un posat elegant. Se l’imagina guarnit com un cavall de Sant Joan. La bístia fa un gest amb el cap, com una afirmació.       

En una clariana on hi ha un antic merendero, en Toni seu en un banc desballestat i corcat. La musa s’ha separat una estona de la dona i volteja per l’aire del bosc. La dona ara seu al seu costat; però, sense la musa, només és un cos. Tot i que desitjable. 

Quan la musa torna, troba el cos de l’home i el de la dona fosos en una abraçada. L’alè entretallat.

«Hauran estat capaços...? » pensa Lamusa.

En Toni s’eixuga els ulls plorosos. Les fulles dels arbres es mouen, com uns espectadors a la butaca, expectants. S’aixeca. S’asseu un altre cop, ara en una pedra rodona que un temps feia de taula als vilatans que hi venien a berenar. Se sent estranyament abandonat. Tot i la dona, que se’l mira, companya de jocs. Satisfeta.

—Ets real...? —li demana.

—Quan estaves obsedit amb aquella novel·la —li contesta ella— ens llambregaves entre els papers, confiaves en nosaltres, les teves muses. Et fèiem sempre companyia. T’ho fèiem tot.

—Però, ets real...? —insisteix a demanar l’home a la dona que seu, nua, al seu costat. 

—Vas acabar la carrera de Filologia —diu ella—. I et pensaves que sabries escriure una novel·la. Però no en sabies, i vas acudir a nosaltres, les muses.  

»I et vas empescar aquella història de l’àngel i el dimoni disputant-se el destí (o l’ànima, si vols) d’un al·lot anomenat Damià, que eres tu. Vas pensar que te l’havíem inspirat nosaltres, oi? Però no era així. 

»Un dia, tot va canviar. Et vas matricular en un màster d’escriptura. I ens hi portares com a ostatges, les dones que et fèiem de musa. Durant quatre anys, vas pensar que tot el que escrivies era pura inspiració nostra. Però no, nano. Eres tu; tu i només tu, et vas ficar en aquell atzucac de novel·la! Les companyes i els companys no n’entenien un borrall. 

En Toni s’aixeca d’una revolada de la taula atrotinada on ha dinat, recull tot el que ha tret de la motxilla i l’hi torna a posar. Es diu: «Calma’t, tot anirà bé, ja ho veuràs. Cerca una obaga per fer un xubec i descansa.»

Busca un bon lloc per fer una migdiada. Si no es refà, no es veu amb cor de desfer el camí. Amb la respiració  entretallada arriba a prop d’un gran roure. S’hi deixa caure, sota la seva ombra  Un son profund l’abraça, com una amant zelosa.

La musa Lamusa, en veure que l’home (de qui d’ara en endavant en direm escriptor fracassat per mor de la novel·la inacabada que té en un calaix) s’ha dormit, decideix endegar una maniobra. Ineludible i alhora arriscada. Vol fer un sondeig, una provança. Com a bona professional del seu ram, ha de vetllar perquè tota història, per absurda i inversemblant que sigui, tingui una conclusió, un final. El seu objectiu: el replec del cervell de l’escriptor fracassat on encara hi deu reposar la petja incòlume d’aquella seva obra escrita i mai publicada. Aquella que s’havia de  titular, si no recorda malament, “No hi ha arbres blaus”.

Com és lògic, no anirà a remenar les carpetes botides d’arxius que té entaforades en l’ordinador. No li cal.  Com una engruna de pols que penetra en l’ostra del cervell, la musa s’esmuny en la petxina d’escriptor fracassat de l’home que ara dorm sota el roure. Tot d’una, les seves neurones es veuen pertorbades, amenaçades per aquella cosa estranya que ha lliscat en el seu ordre. Hauran de defensar-se. Com? No com fa l’ostra, amb aquella substància anomenada nacre que recobreix la intrusa per fer-se-la seva i crear la perla. La seva presència, si tot va bé, esdevindrà una altra cosa encara més meravellosa: la inspiració. 

Ara, també pot ser que aquestes neurones, en comptes d’ajudar, facin la guitza i, en lloc de zel creatiu, l’escomesa de la musa els provoqui alguna altra cosa.

Però no posem l’arada davant els bous. 

Dues hores més tard, en Toni —i des d’ara escriptor fracassat— es posa la motxilla a l’esquena, disposat a emprendre la tornada a casa. El son li ha renovat les forces per acabar el seu periple. 

Abans de començar el camí de tornada, pensa: «Sé el que estàs fent, Lamusa, musa boja» 

I tot d’una apareix ella, la dona del riu, de darrere un arbre. Sense la musa.

—També has fet la migdiada, tu? —li diu l’home.

—Sí —diu la dona, fent un estirament—. He tingut un somni molt estrany. Em posseïa una mena d’energia estranya. No era jo. Feia tot el que ella em dia.

—Era ella, Lamusa, una antiga amiga —diu en Toni, que ara passa al costat d’un tram de la riba del riu on ja hi formiguegen grups de banyistes. Veus, crits. La dona darrere seu, avança en silenci, se l’escolta mentre respira, compassat amb el camí dels peus. La fàscia plantar no se li ha deixondit, encara. 

Un soroll eixordador li fa aixecar el cap. Un batre de pales desaforat. És com un dofí volador gegantí. En Toni recorda que a prop hi ha un heliport de Salvament de la Guàrdia Civil.

—Alguns excursionistes que s’han perdut —diu, girant-se cap a la seva companya—. Per cert, t’hauries de tapar, ara; si algú et veu així, no sé què pensarà...

Veu passar a tota velocitat un 4x4 de la Guàrdia Civil. Lluny, se sent una sirena. El dofí gegant enfila cap a l’heliport. En la carretera s’ha format una corrua de cotxes. El poble, a l’estiu, juga de cul de bòtil a ser ciutat. 

«Deixa-la, ja, la dona del riu», el renya la musa, vestida de guàrdia civil. «Ja sé el que heu fet, allà, al bosc. Follar-te una al·lucinació. No et fa vergonya?»

—Circule! —crida el de la benemèrita.

En Toni s’aparta, esverat. La musa es vindica; ara té la veu de la seva consciència:

«A veure si ens entenem, jo he vingut a parlar del “nostre” llibre, aquell que tens dins l’ordinador, aquell del projecte de fi de curs de l’Escola d’Escriptura aquella...l’Ateneu Barcelonès? No te’n recordes? Quatre mil euros gastats per no res. La teva dona, que t’administra, segur que sí, que se’n recorda!»

—Circule! —fa un altre guàrdia civil.

Tremolós, en Toni busca el nom de Mertxe en els contactes. Clica sobre la icona de trucada. Es posa l’auricular a l’oïda i escolta els tons: 

—Biib, biib, biib ...

Per les escales que porten al riu veu baixar un grup de persones. Potser li aniria bé, una capbussada. Passen uns nens dalt sengles bicicletes; s’han d’apartar; per la banda del càmping ve una autocaravana. 

L’escriptor fracassat escolta una altra veu, més metàl·lica: 

—El teléfono al que llama se encuentra apagado o fuera de cobertura.

Posa el mòbil a la motxilla. Amb la mà es tapa l’orella, com si volgués apagar les veus dins el seu cap. 

«Ha vingut per matar-me».

¿S’està tornant boig? Dins les orelles sent un brunzir intermitent, com una emissora de ràdio que es perd en les ones hertzianes. Veus… més veus. Les veus del bloqueig. Les veus molt llunyanes d’un temps salat, espès, com un plat mal cuinat. Les veus d’aquells anys d’un escriptor que passava gana de llibres, que s’empatxava de solitud, que dormia fora dels llits, que somiava sense l’ancoratge de la son. I aquella altra veu, més propera, que li parla de provatures narratives infructuoses, de sinopsis, d’escaletes, de planes inintel·ligibles, de laberíntics paràgrafs, de frustrades esperances de tirar endavant una novel·la impossible, impublicable. Il·legible.

L’escriptor fracassat ara va d’un cantó a l’altre del pont. Llambrega el grup que ha descendit per les escales; dues dones s’han capbussat,  seguides de dos homes. Són molt  joves. Es fixa en una que porta un banyador blanc. Des d’una roca que emergeix de l’aigua, el saluda amb la mà. És ella? Susanna. La dona boja del riu. Ella. Ha vingut a seduir-me. A matar-me.

Li torna, a contracor, la salutació. Veu, però, que és la Mertxe, la seva dona. Va completament nua. Està a punt de cridar, horroritzat. Però tot d’una la dona de l’illot ja no és la Mertxe, sinó una de les noies del grup de jovent. S’empenten, fent equilibris damunt la pedra. 

Nota l’entrecuix humit. Es canvia de posició, amb la mà encara a l’orella, per no perdre del tot el fil metàl·lic d’aquells mots:

«Et volíem humiliar» escolta, entre un crepitar de sons híbrids. «Un dia, una de nosaltres, arraulida en un racó del teu cap, es va abaixar les calces i es va posar a... Com ara tu, que t’has pixat als pantalons!» 

Tot ben xop, l’escriptor fracassat sent una vergonyant ferum i fuig del pont blau, espantat. Un cotxe que passa, fa sonar el clàxon perquè és a punt d’envestir-lo. La carretera renega, el poble fet ciutat l’escridassa. 

En Toni fa un parell d’alenades fondes, per asserenar-se. Algú,  en algun enfony del seu cap, li fulleja  la novel·la que mai no va aconseguir acabar. Li llença a la cara. «Per què no la vas acabar, sòmines?», li diu. 

«M’aniria bé una capbussada al riu», fa ell. «No pretendrà que l’acabi, ara! No en tenc cap ganes! 

»Ja vaig decidir que ho deixava córrer. Ni mecanos, ni sinopsis, ni escaletes. A la merda! 

«Ni amb els quatre cursos d’escriptura on et vas matricular vas aconseguir-ho. Sòmines!», fan les veus dins el seu cap. 

—No, ni amb elles, les muses, ni amb ells, els professors, no ho vas aconseguir! —li diu la dona del riu a l’orella. Ha tornat, amb el seu fals biquini blanc. 

—Susanna! Ets tu! Ets real! —fa l’home, abraçant-s’hi, bojament.

—Només volies descansar—li xiuxiueja la dona—, estar tranquil, menjar coca del poble acabada de treure del forn, gaudir de la  jubilació, de la família. Contemplar l’horitzó entre el verd dels pollancres. Ets un escriptor bloquejat, sí. I què? A qui li importa, qui la trobarà a faltar, la teva no novel·la? 

»Els arbres no són blaus. Quin títol més ridícul!

»Soc jo, La musa, la plaga de llagosts que porta el vent dels teus pensaments».

—Sí, i ara jo t’hauria de cremar —crida l’home, La musa boja, llagost devastador, ja que no puc parar la ventada.

—Hasta luego! —li diu algú.

—Hola! —diu l’home, d’esma.

S’aixeca del banc. Es pentina a la gal·lesa, amb el rasclet dels dits, la cabellera blanca. 

Pensa que li anirà bé una dutxa. Fa pudor de pixum. Té a poques passes la porta d’entrada a l’edifici del seu apartament. És una construcció de pocs anys, un bloc d’habitatges situat en un lloc privilegiat de Boltaña, sobretot a l’estiu, ja que, per la seva part posterior, guaita a la Gorga, entre la verdor dels pollancres.

Clau en mà, obre la porta que dona accés al vestíbul. Quan pitja el botó de l’ascensor, desitja amb totes les seves forces que les veus empipadores n’hagin quedat fora. 

La dona del fals banyador blanc li somriu, des del carrer. Malèvola.

Ara sí, en Toni, l’home que ha fracassat com a escriptor, tem per la seva vida. 

Sap les males intencions de la seva musa. 

«No m’has deixat fora, no», diu la musa. «Només que jo ara no vull entrar. Et deixaré tranquil una estona. 

»Fa unes hores, potser  ja no te’n recordes, mentre dormies sota el gran roure, m’he  esmunyit dins el teu cap. Per tafanejar tot allò que has escrit, amb penes i treballs, al llarg dels anys. He recorregut unes quantes vies neuronals, he circulat per travesses perifèriques de nanonervis i he avançat per microramals sinuosos de l’hemisferi dret del teu cervell. 

»I, per fi, he arribat a un lloc on, encara que no t’ho pensis, guardes una informació a la qual només jo puc accedir. Una mena de registre akàsic personal on tot el que ha passat pel teu cap segon a segon, minut a minut, hora a hora, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any, ha restat enregistrat. He tingut una feinada  a desxifrar milions i milions d’impulsos elèctrics que he hagut de transformar en el codi de la llengua catalana.  Aquesta ha estat la part més fàcil, per a mi. No en va, vaig treballar, fa molts anys, amb el senyor aquell que en va establir les normes i la gramàtica. El senyor Pompeu Fabra.

»He garbellat milions de textos, esborranys d’idees, madeixes de paraules, la immensa majoria sense sentit. M’he entretingut en desxifrar mapes que m’han portat a indrets com ara Sa Cova de Sa Nacra,  Santandria, el pati de la casa del carrer de Sant Pere, a Ciutadella de Menorca. 

»He entropessat amb personatges entranyables: en Benhurc, en Malhurc, en Marc, el Mestre. N’he conegut d’altres com n’Úrsula, n’Anna, l’àvia Margarida. M’he posat còmoda, en veure tal quantitat de literatura, de poesia i d’articles de dietari per repassar. He tingut notícia d’un tal Pee Nyal, que viu dalt el Penyal de s’Indi,  a l’illa de Menorca, i que és, sembla, el narrador d’alguns capítols de  la teva obra inconclusa. I he conegut n’Antonio i na Juanita, i tots els seus fills, entre els quals en Damià, el protagonista de la teva novel·la fallida; i en Peter i na Margot, els del bar es Forat,  i el doctor Campins. Després han desfilat davant els meus ulls infinits en Delich, en Quim, en Martí, en Fer, en Nicet, en Pónzio; i d’altres joves ciutadellencs, amics i amigues enyorats. I en Jeronimo, l’indi del pati,  i la tia Àngels, gran llegidora de llibres plens de fantasies i savieses.  

»Tants i tants personatges he conegut! I no només personatges, sinó també llocs meravellosos, increïbles. He recorregut les planes interminables d’Aligràmnia, he rebut la visita dels seus habitants, els aligramnencs. 

»En fi, en un tres i no res, mentre  dormies sota l’ombra d’un roure, jo he travessat els camins esparsos del teu llibre. He habitat la increïble història d’en Damià Pont i Estrany i la seva estranya alegria de viure, la seva fotuda por de viure, el seu pols absurd entre l’una i l’altra, la lluita del tot inversemblant entre un àngel i un dimoni  per fer-se amb el seu destí. En fi, un galimaties!

«Mentre et llegia m’he preguntat d’on sortien tots aquells personatges, tots aquells llocs, tota aquella fantasia? De l’escriptor fracassat que dorm sota l’arbre? Del professor jubilat que estiueja en aquest poble pirinenc i que ara vol que el deixin tranquil, que ja no vol escriure mai més, que se li’n fot la història d’aquell home? 

»No. 

»Tota aquella literatura no podia haver-se congriat en el teu cap. Llavors he pensat en diverses hipòtesis: Unes muses que no tenen res a veure amb nosaltres t’havien colonitzat el cervell, omplint-te’l d’absurdes històries d’àngels i dimonis, de mestres d’escriptura que viuen en coves, d’amics que cauen en un pou i retornen a martiritzar l’amic que ho ha vist i no ha fet res per salvar-lo. Però qui eren aquestes muses tan maldestres, d’una imaginació tan reptadora per als pobres lectors? Com havien aconseguit embolicar un aspirant a escriptor d’aquella manera? 

»Una altra hipòtesi que m’he plantejat és que tu no tenies cap de les aptituds i habilitats que ha de tenir un escriptor de novel·les, un escriptor mínimament capaç de tramar una història de tal manera que sigui llegidora, publicable per a un públic normal. 

»Cap de les dues, però, no m’han acabat de convèncer. 

»I m’he quedat amb el gran dubte: com ens ho farem per acabar amb la teva història? Com podrem redreçar, tu, Toni Taltavull Bosch, i jo, la teva musa preferida, aquell nyap de novel·la?

»N’haurem de parlar... »

**

A l’home-escriptor-fracassat anomenat Toni li agrada veure la posta de sol darrere aquestes muntanyes. Però ara, no sap ben bé per què, la mirada se li’n va cap als troncs dels pollancres. Cap al verd fullatge onejant. La Gorga, amb les seves aigües cristal·lines, el pont blau que travessa l’Ara. Tot li sembla embolcallat de colors irreals. El que l’envolta és com un tapís sobreposat que penja del cel. El pont, els arbres, el riu. Com si un pintor hagi barrejat a la babalà els colors del paisatge. 

Li sembla sentir unes passes darrere seu, que s’aturen justament sobre aquella peça del parquet que està desencaixada i que, si t’hi pares, es mou sota els peus. L’home té la sensació que deu ser la Mertxe que, per fi,  ha arribat de l’excursió. Es gira. La dona li somriu. És Susanna. La cara pàl·lida, deshabitada. Morta?

Una baldufa. La dona fa voltes sobre si mateixa. L’home sent que les parets del menjador s’esfondren en un enderrossall de maons, que el terra és de paper d’estrassa i pren la forma d’un mar embravit. Es llença damunt la dona, per salvar-la. Vol sortir al balcó, braceja entre ones de paper i restes de la dona; braços, cames, pell esfondrada. La dona ha desaparegut. 

**

L’home-escriptor bloquejat pensa en aquells altres arbres, els que hi havia en el seu pati, el pati de la teva infantesa que va haver d’abandonar d’una manera traumàtica. Com havia fet, també el protagonista de la  novel·la que mai no acabarà. Pensa en l’arbre del pati de la seva infantesa. En els jocs en què es disputaven, ell i el seu millor amic, un trofeu meravellós que no era altra cosa que una clau rovellada. Igual que feien en Damià i en Marc en la història estroncada.

L’home recorda el pati dels veïns on, en el seu llibre, havia anat a parar aquella misteriosa clau i on ell mateix havia saltat un dia per caure dins el pou de la merda, dins la fosa sèptica. La història d’aquell al·lot i la seva pròpia se li confonen dins el cap, a l’home que ara s’aboca al balcó.

Només ha de saltar a buscar-la. Ha de prendre la decisió, una decisió llargament meditada, potser durant tota una vida, una decisió ferma, inamovible... com el tronc d’un arbre poderós, com el tronc dels pollancres que l’esperen allà baix. Només ha de saltar, com aquella vegada que va saltar sobre el pou de merda del pati solitari. Sí, ha de saltar, com quan volia agafar la clau que l’amic li havia pres...  

«Fes-ho, Toni Taltavull Bosch! Per fi, acabaràs el teu llibre», es diu, «el teu i el de l’altre, el Damià Pont i Estrany. D’una vegada per totes. Persevera! Ara!»

«Ho va intentar, l’home que volia ser escriptor», diu la musa, que ara passeja pel poble i fa companyia als animalons de la nit, als gats insomnes,  als insectes voladors, a les cuques de la llum, als gossos rodamons. 

»Però ni a la Facultat de Filologia —on s’hi va estar cinc cursos—, ni a l’Escola  d’Escriptura —on hi va pegar voltes quatre anys més—, li van desfer el nus. Tot va ser en va. Aquelles muses  —no nosaltres— li ho desbarataven tot. Sempre. El feien divagar. L’allunyaven d’una escriptura de convencions clàssiques. Es perdia en una prosa laberíntica. I vet aquí que l’estranya història d’en Damià Pont i Estrany  —que s’assembla molt a la seva— roman encara avui inacabada. 

»Hi haurem de posar remei. Jo he vingut amb la missió de posar un punt i final a aquesta història» 

I La musa es trasmuda en un raig de llum sota el pont blau que creua el riu Ara.

**

Una hora de bicicleta, sense presses, separen Boltaña del poble de Guaso. S’hi pot anar per la carretera d’Aínsa i, abans d’arribar al polígon industrial, girar a la dreta per travessar el pont que duu a l’hotel El Monasterio. Es voreja part del perímetre exterior del complex hoteler i es tomba a l’esquerra en direcció a Margurgued, un petit poble esdevingut zona residencial, a uns tres-cents metres de l’antic monestir. Es passa davant la  terrassa del bar El Pajar, punt on la carretera s’allarga un bon tram. A mà dreta, es deixa el càmping Boltaña. Després hom enfila unes quantes corbes força empinades, sobretot en el darrer tram. 

A l’estiu, hi ha força trànsit de cotxes, motos i bicicletes, que travessen camps i petits boscos, aire pur i cel blau.  

Mentre pedaleja, l’home s’imagina les corbes i les rectes de la carretera com el seu futur, l’ordit de la seva vida. Pensa que viure és enllaçar punts, recórrer distàncies, teixir una teranyina. Fabricar la perla de la vida. 

Pensa en els dies que va passar, fa unes setmanes. Va arribar a pensar que havia patit un ictus. Cap insinuació a la Mertxe, però, per no preocupar-la. Aquella estranya excursió. Les coses insòlites que li van passar pel cap. Els pollancres que el cridaven. La clau. Després, aquells pensaments, un degoteig de dubtes. S’estava tornant boig? Demència senil? Alzheimer?   

Aquests són els pensaments que, mentre pedaleja, tenen la ment de l’home ocupada. 

Se n’adona quan gira aquella corba. Susanna seu en la barra de la bicicleta, frec a frec amb ell. Com quan era petit i anava amb el seu pare a l'hort del Camí Vell. 

«Hola», li diu ell. La llarga cabellera de la dona del riu Ara aleteja. Alguns cabells fins i tot li tapen de tant en tant els ulls. L’home manté la mirada perduda en algun punt de la carretera, potser entre els arbres del bosc que té a la dreta, on les cigales proven de lligar les últimes estrofes del seu monòton cant estival.

L’home es gira cap als dos costats de la carretera. Busca algun indici de broma televisiva, o d’alguna falla en el paisatge, algun tirany boirós que faci pensar que qualsevol moment tot el que l’envolta desapareixerà com ho fan els somnis més reals i es despertarà d’una llarga migdiada.

Lamusa s’ha adonat del seu atordiment i diu:

—Tranquil, només he vingut a parlar amb tu sobre un assumpte.

Les mans de l’escriptor bloquejat  suen i se li enganxen al manillar. S'empassa saliva. El cor se li accelera com si en comptes de circular per pla pugés el Tourmalé.

—T’havies oblidat de mi? —li diu la dona—. Havies oblidat la dona del riu? 

Feia dies que, tot i contemplar el moviment de les fulles dels pollancres, l’home no havia tornat a pensar en la seva novel·la. No havia tornat a sentir aquelles veus. La Mertxe i ell havien anat a sopar al Callizo, el restaurant més famós de la comarca, per celebrar els quasi trenta anys de matrimoni feliç. Cap més passeig o conversa amb cap dona del riu. Com aquell alcohòlic que fa temps que no beu. Cada dia una batalla guanyada, una més, fins a la incerta victòria. 

És cert, no havia estat fàcil. Havia patit alguna temptació. S’havia sentit dèbil, alguns moments. Fins i tot havia pensat anar a Barcelona uns dies i tancar-se sol al pis i trobar-se amb elles. Les seves muses. Provar per enèsima vegada d’acabar la fotuda novel·la. Però ho havia superat. 

Ara l’horroritza pensar que aquells esforços no han servit de res, que la debilitat que havia cregut superar, l’ha empès un altre cop cap aquella energia endimoniada. 

Una altra vegada està als seus braços?

La bicicleta, furient, corre com si no fossin les seves pedalejades les que la impulsen. La vol parar. Travessa camps i boscos. Intenta frenar-la. Les estrebades nervioses de les mans, són del tot inútils. Prova de tranquil·litzar-se, de treure-se-la del cap. 

—Fuig! —crida.

El bicicle s’aixeca del terra, ho nota tot d’una.

Ja no és capaç d’identificar Boltaña i Guaso, deuen quedar molt lluny, qui sap si ha sortit de la comarca de Sobrarbe, de l’Aragó i està circulant  per terres de Catalunya! Quan passa, frenètic, per un tram llarg d’una carretera ben recta, prova de mirar-li la cara.

—Què mires? —li crida la dona amb una veu estrident que a l’home li sembla un enfilall de grinyols, més que de paraules—: vigila la carretera, que encara ens la fotrem!!

—Què vols de mi?—gemega, espaordit—. Per què has tornat?

—Tornar, dius? —fa la dona damunt la bicicleta—. Si mai no me n’he anat! Qui et penses que feia moure els pollancres, tots aquests dies? Et recordo que tens una feina pendent d’acabar! —. Crida com una boja. 

—No vull! —Fa ell, també fora de si—. Ja no som escriptor. Aquella novel·la... A més, la responsabilitat que no l’acabés és també vostra. Se suposa que...

—Nostra? —brama ara La musa des del més profund replec del cervell de la dona—. Nosaltres, les muses, no som responsables de res! Tothom sap que no existim! Ningú no hi creu, en nosaltres, ningú no ens en demanarà mai, de responsabilitats!

—Jo sí que hi crec! —es desespera l’escriptor dalt la bicicleta desbocada.

L’home ja no nota el contacte de les rodes amb l’asfalt. El velocípede rugeix com si tingués el motor d’un cotxe de carreres. Vola cada vegada més ràpid, com una bèstia alada desbocada. La suor li xucla el cos. Les mans, engalavernades, engrapen el manillar com les urpes d'un animal dissecat. La carretera  serpenteja allà baix, sembla un cuc de terra. Ja no sent el soroll del motor, només el xiular de l’aire quan la bicicleta el travessa. Veu passar algun núvol esfilagarsat, algun falcó peregrí, estols de falciots.

—Hi creus perquè has perdut la xaveta, home! —fa la dona-La musa—. I frena d’una vegada, que encara tindrem un disgust.

—Vols dir que... que...—quequeja.

—Vull dir que —fa, més calmada, la musa dalt la bicicleta— de la teva dèria d’escriure un llibre no en té la culpa ningú més que tu. No ens vulguis fer responsables a nosaltres, que, com et dic, només existim dins el teu cap. 

—Però jo ara et veig, ets aquí, dalt la bicicleta...

—N’estàs segur...? Igual que n’estaves l’altre dia, en l’excursió? Mira, si vols que et digui la veritat...

—Sí, vull que em diguis la veritat!

—Doncs mira: Tot el que t’ha passat ho has provocat tu amb les teves obsessions, tu que no ets ni seràs mai un escriptor, per molt que t’hi escarrassis. Nosaltres no hem estat  res més que titelles... De fet, tu i totes nosaltres no hem estat altra cosa que titelles, ho entens?

—Però... de qui? Qui és el titellaire, a qui se li han pogut ocórrer unes història tan absurdes i delirants, tan...?

Després del xoc terrible, l’home que volia escriure un llibre veu un al·lot enfilat en un arbre blau i vermell. L’espera amb els braços oberts. L’acompanyen un àngel i un dimoni. L’àngel va vestit com anava ell un diumenge de Rams qualsevol quan estrenava la roba de la nova temporada: pantaló blau marí, de pota d’elefant, camisa blanca amb ratlles blau cel, una sahariana beix i, al coll, un mocador de seda a joc. El dimoni, l’ha copiat, només que els calçons que duu són vermells robí, la camisa és color de sang i la sahariana, negra. L’acompanyen un home amb una túnica i un collar de petxines. I un noi ben plantat, que et saluda i et fa l’ullet. 

Mentre l’home (que havia escrit una història impossible de ser entesa per a cap lector) li retorna la salutació es fixa amb la clau, que estreny amb l’altra mà. Al seu costat, una anciana de cabells blancs va carregada amb un munt de llibres i acompanyada d’un gat de pelatge negre com el carbó. 

L’home ara veu un riu d’argent, entre els núvols rosats del capvespre boltanyenc. I el que li crida més l’atenció és aquell gran arbre, com el que hi havia al pati del carrer de Sant Pere d’Alcántara. És un gran arbre blau i vermell. Tothom li deia que no, que no hi havia arbres de color blau i vermell. Ara ja sap que sí, que n’hi ha, que ell tenia raó.

El cotxe que venia de front ha entrat en la corba per on la bicicleta on viatjaven l’home i la seva amiga La musa, circulava a gran velocitat. 

L’home mai no sabrà que la bicicleta i ell han sortit disparats cap a aquell arbre. Ni que el cel d’aquest capvespre calorós de juliol s’ha tenyit tot d’una d’un blau rogenc.

ON ÉS LA NOVEL·LA?

La Mertxe empeny la porta envidrada que dona pas a l’ample vestíbul. Fa una ullada ràpida al seu voltant. Pensa que no li agradaria gens trobar-se algun veí o veïna amb qui engegar per enèsima vegada el rosari de preguntes i respostes sobre el seu estat d’ànim, després de tot el que ha succeït els darrers mesos. Així que passa a corre-cuita davant la filera de les bústies —ja mirarà després si hi alguna carta— i enfila cap a un dels dos ascensors. A dins, pitja el botó del segon pis. Es mira al mirall i veu aquella cara trista que l’acompanya des de fa tres mesos. S’hi ha acostumat i ja no fa cap esforç per foragitar-la de la seva vida.

La dona obre la porta del segon quarta. Les cames li tremolen i el cor li batega amb força en les temples. Des que va morir en 

, és la primera vegada que hi entra sola, en el pis de Barcelona que han compartit els darrers trenta anys. 

Arrufa el nas; fa molts dies que ningú no hi ha entrat i un desagradable tuf ho impregna tot. Les persianes de la sala resten abaixades. Les puja i  deixa entrar l'aire i els raigs de sol, que llepen les rajoles de la terrassa amb la seva llengua mel·líflua.

En el bany, la rep el degoteig de l'aixeta que no va aconseguir que el seu home —sempre ocupat en els seus papers—, li arreglés.  Escolta ressons que van i venen per tota la casa com una columna de núvols que es dirigissin cap a una tempesta incerta i llunyana. En la cuina hi ha una pila de plats dins de l'aigüera, en un equilibri sense convicció, casual. L’aixeta, absorta i impotent, els observa des del seu mutisme. Sobre la taula, hi ha papers, gots, tasses i culleres asfixiades sense líquid per remoure, inerts en una prolongada fase d'abandó. 

Asseguda davant l’ordinador, fa esforços per mantenir a ratlla les llàgrimes. Pitja el botó d’encesa i la pantalla s’il·lumina. Sap de memòria la contrasenya que ha d’escriure en el requadre. Li va costar molts dies i molts intents esbrinar-la. Sort que, al final, la va trobar escrita en una de les llibretes del seu home: el seu segon nom, a l’inrevés: upa. Mira si n’era, de fàcil.  Tres lletres, una a una, amb els dits com a espantats davant la negror de cada tecla. 

Espera que tots els arxius es carreguin. 

El cor, però, sembla no tenir aturador i empeny i empeny, Batega cada cop amb més força. Li sortirà per la boca, per les orelles, i llavors es morirà.

«Potser seria el millor, morir-me», pensa.  

—No t’ho recomano —sent que diu una veu darrere seu. 

(La musa)

La musa no tenia intenció de desfer-se’n, de l’escriptor. Però les coses han anat així i ara no sap què fer. Segur, però, que no vol que la vídua també tingui un accident. 

Se li obren diferents opcions. La primera, fer tot el possible per aconseguir acabar la novel·la de l’home que fa uns mesos es va estavellar contra un arbre. Dalt la bicicleta hi anaven tots dos, però ella no es va fer res, és clar, les muses són immortals.

Les paraules que ha escoltat la dona les ha pronunciat ella. Espera no haver-la espantat massa. Però ara veu que sí, que la dona no reacciona. «Serà millor que no digui res més», pensa, i deixa fer a la dona.

(La dona)

Glaçada. El cor se li atura durant... No sap especular... no pot, amb el temps que separa la vida de la mort.

Morta de por. Incapaç de girar-se i comprovar-ne la causa, de la seva por.

Tanmateix, aquella veu. Aquella veu no li és desconeguda.

**

A fora fa molt fred. Som al mes de gener. La Mertxe seu al sofà de casa. El seu fill petit, el Pau, el que viu a Barcelona, acaba de marxar. Ell i la seva companya la venen a visitar tots els diumenges a la tarda. Entre setmana no poden, estan molt ocupats. Els arbres del carrer ja han perdut totes les fulles. No vol estar desanimada, però no fa més que pensar que l’hivern serà molt llarg, sense en Toni. Ella mai no havia volgut llegir res, del que escrivia el seu home. Tenia por de no entendre’l. O potser temia quedar com una inculta. No volia ser una mala influència, causar malastrugança al futur literari del seu home. 

«Si un dia publiques, llavors et llegiré». Ell ho entenia, mai no li havia insistit que ho fes. A més, pensava que, si el llegia, potser passaria alguna cosa que trencaria el fil, que li buidaria el dipòsit de la inspiració. De l’escassa inspiració que tenia els darrers temps. 

Tanmateix, el dia de la pretesa publicació no va arribar mai. Així que ella ara sent la pena de no haver pogut compartir amb el Toni tot el que havia escrit durant molts dels anys que han viscut junts. Sí, durant molts anys el seu home va maldar per acabar aquella novel·la. Ella no li deia res, però patia en silenci la seva lluita, les seves il·lusions, les seves frustracions. 

Fins que un dia l’home li va dir que ho deixava, que ja no escriuria més, que se n’havia cansat. Tirava la tovallola. Va ser poc després de jubilar-se, després de fer un darrer intent quan es va matricular en aquell màster per a narradors.

—El professor m’ha dit que tothom escriu com és —li havia explicat poc després d’acabar el tercer curs—.Que tots els escriptors tenen les seves patologies; i que la meva és una exhuberància laberíntica i un estil massa frondós i, sovint, críptic—. Després, aixecant una cella havia reblat—: ha dit “una mica” per no repetir la paraula “massa”, segur.

El primer dia que ella s’havia assegut davant el seu ordinador havia tingut aquell ensurt que quasi la va fer saltar de la cadira. Li havia semblat sentir la seva veu. 

Ara, tres mesos després d’aquell esglai, segueix sense trobar el que busca. 

Mira els arbres despullats i pensa que, sense en Toni, seria millor que la mort també se l’emportés a ella... 

—Et necessito —sent que fa una veu apagada, com si s’estigués ofegant—, m’has d’ajudar a... publicar la novel·la...

(La musa)

La musa ha hagut de parlar-li un altre cop, a la vídua de l’escriptor. Ja sap que l’espanta, però de tant en tant ho ha de fer; no vol que la dona faci un disbarat. Passa el temps i encara no ha trobat cap pista que la condueixi fins a la novel·la.

Però, és això el que vol? 

Una altra opció, la segona, seria que la novel·la restés com està: en un calaix, dormint el son dels llibres oblidats, inacabats. Morta la cuca, mort el verí. No cal, remoure més la merda. Si el dissortat Toni Taltavull Bosch no va poder (o no va voler) acabar-la, aquella novel·la, a què treu cap ara que s’hi capfiqui la seva pobra vídua? 

«Ai, què faig?», es demana la musa.

(la vídua)

Publicar la novel·la. Ella no en té ni idea, de com es publica una novel·la. És de ciències, ella. Va estudiar matemàtiques, a la Central, com el seu marit, tot i que per aquella època encara no s’havien conegut. Ell hi va estudiar filologia i segurament es devien trobar molts dies en el bar, esperant que el destí, uns anys més tard, els posés el segell de parella-amb-opcions-d’enamorar-se. Això va passar en el segon col·legi on en Toni va treballar com a professor de llengua i literatura catalanes. I les opcions es veu que eren clares, cosa que va fer que la Mertxe i l’escriptor s’enamoressin a la primera de canvi. Malgrat que ell era molt de lletres i ella molt de ciències. Sí, li agrada molt llegir, tot i que darrerament li costa més, no troba el moment de fer-ho amb calma, no gaudeix de la lectura tant com abans. Els anys comencen a pesar,  necessita més temps per a fer-ho tot. I llegir és una tasca que demana concentració, un esforç a vegades massa gran. 

D’on se suposa que ha de treure les forces per publicar la novel·la que el seu home no va saber o no va poder publicar?

A més, primer se l’haurà de llegir, no? Tremola tota, quan pensa en el tràngol de llegir-lo, el seu home. Allò que no havia volgut fer mai mentre vivia ara s’ha de convertir en una necessitat, en una empresa ineludible, si vol complir amb els desitjos del seu estimat. 

(La musa)

La musa ara somriu; «és així», pensa, «és així, aquesta és l’actitud. Des d’ara t’has de posar a treballar, Mertxe. Si cal, jo t’ajudaré. El primer que has de fer és entrar en el seu ordinador i veure com pots trobar la novel·la.»

Tanmateix, La musa tot d’una s’ho repensa. «No havíem quedat  que era millor no tocar-la?»

(La vídua)

Ha quedat bocabadada. Mai no s’hauria imaginat la quantitat de carpetes i d’arxius que el seu home va arribar a acumular. «Tenia la síndrome de Diògenes, o què...?», pensa. 

Poemes (de joventut, de maduresa, de vellesa), dietaris de diferents èpoques (d’estudiant, de professor de secundària, de pre-jubilat, d’estiuejant avorrit, de viatger meravellat), contes, narracions, relats. Una desena de blocs on el seu home havia abocat un fotimer de materials: articles, fotografies, poesia, prosa, ressenyes de llibres llegits, pensaments, aforismes. 

«Sí, una variant de la síndrome de Diògenes, devia tenir, el meu Toni.» Una patologia que, en comptes de portar-lo a guardar tota mena d’objectes, brossa i coses inservibles, el feia emmagatzemar tot allò que havia escrit durant tota la vida i que no havia estat mai capaç d’organitzar, de donar-li una estructura, un sentit; i una vida, fora del seu món i del seu cap. 

No és que pensi que tot allò no serveix per res. Pobra d’ella. Al contrari, 

està admirada de tot el que havia estat capaç de crear, el seu home. El que no entén és per què no havia reeixit a donar-li una sortida, a mostrar-ho al món. Començant per ella mateixa.

—El dia que la publiquis , la llegiré —li deia sempre. Però mai no ho havia fet.

Ara era massa tard. 

O no.

Sona el telèfon i ha de córrer a agafar-lo, passadís enllà. 

—Sí...?

—Hola, Mertxe, soc jo, la Mariajo.

—Ai, hola, Mariajo!

—Com va tot...?

(La musa)

La seva cosina Mariajo treballa en una editorial. Bé, no exactament, treballa en la Diputació de Barcelona, i aquest organisme supramunicipal té una editorial. La musa, en escoltar la conversa de les dues dones, pensa que potser la vídua li podria demanar...

(La vídua)

—... Escolta, Mariajo, a la Dipu no teniu una editorial...?

(La musa)

Ja ho sabia, la musa. A l’editorial de la Diputació de Barcelona només publiquen obres divulgatives, assajos, textos administratius, textos històrics... En cap cas, obres de ficció. Per aquí no aconseguirien res. «Però potser és millor així. Deixem les coses com estan».

(La vídua)

El primer que es proposa, doncs, la vídua de l’escriptor és localitzar la novel·la no publicada del seu home entre tota aquella munió de carpetes i arxius. El primer gran escull que ha de salvar és escatir, d’entre totes les novel·les que el seu marit tenia començades, —mig acabades o no—, quina és la que busca. Deu ser la que havia titulat “L’home que va caure en un pou de merda”? O la que porta el títol de “L’estranya partida”? Com saber-ho? I encara la cosa es complica a mesura que en descobreix de noves, de candidates: 

“Les muses”, “Muses puerils”, “Pujada al Mont Improbable”. 

I, encara, en troba una que li fa posar els pèls de punta; es titula “Tots els noms de la novel·la”. 

O aquesta altra: “Una novel·la per a mi”.

Si ha de llegir-ho tot pararà boja. Per si no fos prou, la dona comprova que moltes de les carpetes i arxius estan duplicats en algun dels llapis de memòria que havia acumulat el seu home. Quan això passa ha d’esbrinar si els dos arxius són exactament els mateixos o bé un dels dos és més actual que l’altre i en seria, per tant, una revisió. 

Tota aquesta recerca l’ha de compaginar amb la seva jornada laboral a l’IOC, l’Institut Obert de Catalunya. I encara sort que en la cinquena planta de l’edifici on té la seu aquest organisme, al Paral·lel, la Mertxe pot consultar algun company professor d’informàtica que l’assessora en algunes qüestions tècniques que se li plantegen.

Quan ve algun dels seus dos fills a casa, moltes vegades la troben  davant l’ordinador en què havia treballat el pare, envoltada de fulls de paper, uessabés, tasses de cafè buides i tota mena d’estris d’escriptori escampats per sobre la taula: bolis, llapis, gomes, marcadors, clips, pòsits...

—Mama, per què no ho deixes córrer? —li diu en Dídac, el fill gran—. Cal, aquesta feinada, aquest desplegament de... A més, necessites distreure’t, sortir, no pots estar-te tantes hores a casa.

Ella els contesta que tranquils, que té la sensació que ja li falta poc per trobar el desllorigador de tot plegat. Que ho pressent.

—A vegades fins i tot noto com si ell m’hi ajudi, com si el tingui aquí. Al meu costat...

(La musa)

La musa somriu. La dona no va tan desencaminada. No és ben bé el seu marit, qui l’ajuda; però, vaja! Es pot pensar que una part d’ell, sí, que està al seu costat. Però, ai! Ella, la musa, a desgrat del que pensa la dona que ara remena tota la quincalla de l’escriptor per veure si en treu alguna peça de valor,  opina que els fills tal volta tinguin raó. Que no val la pena, que mira, que si el seu estimat pare havia perdut bous i esquelles per aquella novel·la i no havia aconseguit acabar-la...

(La vídua)

—Tot això ho faig pel vostre pare, no ho oblideu —els diu. 

Era ell, qui li ho havia demanat!

—Mama, no diguis això! Com en pots estar tan segura? El papa feia molt de temps que no escrivia, ho saps de sobres. Ell volia viure tranquil els seus anys de jubilació. No sé a què treu cap ara que t’hagis embolicat en aquesta fotuda novel·la que ell ja havia donat per acabada.

—Però no n’estava, d’acabada, fill; per això l’he de trobar, acabar-la de veritat i, el més important: publicar-la. 

—Però ja veus que no la trobes, quant de temps fa que ho intentes?

—Estic molt a prop, no us preocupeu; la trobaré i, quan la trobi, la publicarem als quatre vents!

Es passa les hores davant l’ordinador, llegeix com no ho havia fet mai en sa vida. Davant els seus ulls passen històries i personatges que mai no acaba d’entendre del tot, com si donés voltes dins un laberint i no en trobés mai la sortida. 

A la feina comença a no rendir com ho havia fet sempre. A vegades se sorprèn de comprovar que no recorda el dia que som, o si és el matí o la tarda. 

Un dia que s’ha quedat embadalida mirant com una companya imprimeix uns documents que té a l’ordinador, se li va acut una idea: i si en comptes de tenir-la en un arxiu a l’ordinador el seu home l’hagués guardat en paper, l’hagués imprès?

—Clar! —es diu—. Recorda que algunes vegades el seu home li havia dit que calia canviar el cartutx de tinta de la impressora de casa perquè necessitava imprimir unes coses.

I si aquestes coses fossin la novel·la que busca?

 També recorda que el seu home algun cop havia fet comentaris com ara «dins un calaix, dorm aquella novel·la» o bé «he d’anar a recollir un encàrrec a la fotocopiadora».

Calaix, focopiadora. Això vol dir que en algun moment l’havia imprès en paper, la novel·la!

A la casa tampoc no hi ha molts calaixos on es puguin guardar manuscrits de novel·les, per tant no ha de ser molt difícil comprovar si en cap d’ells hi ha el que busca. 

Però quan ha acabat de escorcollar tots els calaixos de la casa i s’està asseguda al sofà devorant una rajola de xocolata (sempre li ha passat que, després d’un fracàs de la mena que sigui, no pot estar-se de menjar cacau en forma de xocolata negra) pensa: «I si quan parlava de calaix ho feia en sentit figurat, això els escriptors ho solen fer molt, no?» Aquesta idea, però, en comptes d’animar-la a seguir buscant, l’enfonsa encara una mica més en els coixins del sofà; hi ha molts llocs en la casa on el seu home podia haver-los adjudicat el sentit figurat de “calaix” i haver-hi entaforat el plec de fulls que contenen la novel·la. Un possible balanç seria aquest:

En algun arxivador de documents (en tota la casa n’hi ha centenars)

En alguna capsa de cartró de les que hi ha a l’altell, entre d’altres llocs.

Entre tota la paperassa acumulada en aquell armari que un dia havia estat per a la roba i que el seu home reconvertí en magatzem de tota casta de papers; revistes, enciclopèdies, fascicles col·leccionables...

Un matí, a la feina, els seus companys de planta han baixat a esmorzar. «Jo avui em quedo, tinc feina endarrerida», els ha dit. Ha portat un llapis de memòria que havia trobat la nit anterior i el vol obrir per veure què hi ha. 

Carpetes i més carpetes. Les repassa una a una. Arriba a la que el seu marit va posar el títol de NOV2 curs 20152016. El cor li cau dins la panxa. L’obre. Una altra sèrie de carpetes. Una li crida l’atenció: VC’s. És a punt de clicar-hi a sobre quan sent una veu darrere seu.

—Hola, Mertxe, veig que no has baixat, avui...

La dona es gira amb el cor a mil per hora. És el pesat del Sergio, un professor substitut que és nou de fa poc a la planta.

—Ja veus, tinc molta feina endarrerida, així que... —diu la dona mentre busca en l’angle superior de la pantalla el punt per sortir de l’arxiu que acaba d’obrir.

—Si vols, jo et puc donar un cop de mà... Ara mateix... —fa l’home, obrint els braços.

—No, no, gràcies, Sergio, ja m’arreglo sola —s’apressa a dir la dona—. Això em pertoca a mi; no cal que et pugis en aquest trineu...

—Ah, molt bé, doncs... —.Es veu que això del trineu l’ha descol·locat i, sense saber què dir, se’n va.

La Mertxe el veu allunyar-se a la cerca d’una altra taula de les que estan escampades per tota la planta. La dona es vanta interiorment d’haver estat ràpida, a treure’s de sobre aquell borinot. La frase del trineu que li havia ensenyat una companya d’origen rus, l’ha deixat fora de combat, al pobre.

En Sergio té un TOC, l’obsessiu costum de passar per totes les taules  de la cinquena planta a desenrotllar els cables de tots els telèfons, a col·locar els papers en respectius munts, els teclats dels ordinadors ben alineats davant la pantalla, els bolígrafs i els llapis dins els respectius receptacles, etcètera. Tot això ho ha de fer, esclar, quan no hi ha ningú treballant en les taules. Avui el pobre Sergio s’ha quedat amb les ganes de complir aquest ritual en la taula de la Mertxe. Però ella tampoc no pot obrir aquells arxius perquè la Laura, la seva amiga, es presenta davant la taula amb un vas de cartró fumejant: 

—Té, bonica, un cafetó ben calent. I no treballis tant, que no cal; la feina no diu gràcies!

Sempre diu aquella frase, la Laura, la feina no diu gràcies! I sempre es queda a que s’acabi el cafè, quan li porta. La Mertxe no té més remei que avortar l’operació i desar el llapis en un calaix.

(La dona)

La Mertxe abandona la recerca durant uns dies. Té els pares ja grans i un dia per a un i un dia per a l’altra, ha d’anar a la visita del metge, a uns grans magatzems a la recerca d’uns pantalons o d’un barret, a la carnisseria a buscar algun encàrrec, al CAP a posar una vacuna.

En un d’aquests moments d’espera, mentre està mirant el correu en el seu mòbil, veu que li entra un missatge. L’obre i comença a llegir-lo:

¿Estàs segura de voler seguir buscant la novel·la del Toni Taltavull Bosch? Pensa que el teu home no estava gens convençut de la seva vàlua. En realitat ell pensava que no era un escriptor com cal. Intuïa que el que escrivia seria molt complicat de llegir per als lectors. Escrivia perquè en tenia una necessitat que no sabia ben bé d’on li venia. Li feia vergonya admetre que era com una mena d’imposició, com una maledicció, fins i tot. No poder deixar d’escriure sabent que el que escrius no ho entendrà ningú és molt dur, Mertxe. Si vols saber una mica del que estic parlant, clica en l’enllaç de sota. 

Fins aviat.

Firmava el missatge “una amiga”.

Quan la Mertxe és a punt de clicar sobre el link,

—Mertxe, espavila!—. Alça la vista i veu la seva mare amb un munt de papers a la mà—. Hem d’anar al mostrador a demanar unes proves; i ràpid, que he d’anar a preparar el dinar a ton pare!

(La musa)

La musa no sap ben bé per què ha enviat a la Mertxe aquelles paraules juntament amb el link que conté aquell fragment de la novel·la. Fa temps que té molts dubtes sobre la bondat del que està fent. Ara que fa uns dies que la vídua, ocupada amb d’altres qüestions, no busca la novel·la, però, la musa ha sentit la necessitat de donar-li un toc d’atenció. 

A veure si en un altre moment pot obrir l’enllaç que li ha enviat. Esperarà a veure com reacciona. No pot fer res més. No sap si fa bé o si fa mal. “Mal si fas, mal si no fas”, diu un refrany que moltes vegades havia sentit dir al malaguanyat l’escriptor.

El fragment que la musa espera que llegeixi la Mertxe té tota la pinta de ser una mena de pre-text de la novel·la que va intentar escriure en Toni Taltavull Bosch. El que no sap la musa és si aquest fragment, al final, va ser rebutjat. 

Podria ser que fos així.

U: El llibre que us disposeu a llegir és una novel·la promíscua. 

Novel·la, perquè és un artefacte generat amb  paraules, frases, paràgrafs i capítols, fill, no de cap realitat, sinó de la més fecunda i imprevisible de les ficcions; o, si voleu, de la més apassionada de les fantasies. Ficcions i fantasies, però, que també poden ser parentes, més o menys llunyanes, de la més estricta, banal i avorrida de les realitats. 

Promíscua, perquè és una barreja de desigs molt diversos que s’entrellacen, que són entre si retroactius.

En les properes pàgines pretenc constatar que, si escriure una obra literària que respongui a aquest nom és una aventura àrdua complicada, molt problemàtica de dur a terme, encara ho és més si no s’hi ha nascut, per a tan impressionant comesa, si les úniques eines de què hom disposa són la ingenuïtat, el desconeixement, una malaltissa tendència a somiar despert, etcètera. 

Ah! I una tossuderia forassenyada.  

Aquest és el leitmotiv que trobareu constantment en el llibre. Perquè açò és el que li passa al protagonista d’aquesta història: en Damià Pont i Estrany. Aquest al·lot segurament no havia vingut al món per ser escriptor. Tanmateix, com es veurà, va ser empès si us plau per força a escriure un llibre. Per a ell concretament, això va resultar un gran problema. No hi estava predestinat, ni pel bressol ( era fill de pares analfabets ) ni per  l’entorn ( a casa seva mai no hi va haver cap llibre i es va passar la infantesa, l’adolescència i la primera joventut orfe de literatura escrita ) ni per cap tipus de motivació extraordinària, com ara algun mecenatge, alguna subvenció, algun concurs, etcètera. Res de res. Ell només era un pobre escrivent. No hi tenia la mà trencada, a escriure, més enllà de les capacitats d’un oficinista. Com carall s’ho havia de fer, doncs, per escriure una novel·la, un trist copista com ell? Ho veureu, si el voleu acompanyar al llarg dels diferents camins que es va empescar per trobar la manera de confegir una novel·la. 

El primer camí va ser el del mestratge. En Dam es va posar sota la protecció del Mestre que vivia a la Cova de Sa Nacra, per tal que li ensenyés l’elevat art de l’escriptura literària.

Quan aquest primer camí es va estroncar, el segon el va dur pel reputat itinerari d’una carrera universitària. El jove, després de fer un examen d’ingrés un xic sospitós (llavors ja estava a punt de complir un quart de segle de vida) va entrar a la Facultat de Filologia de la UB de Barcelona. I, a la fi, el tercer camí que va assajar el llicenciat Damià, i potser el més complicat, va ser la sendera tortuosa i enrevessada de les muses. O, si voleu, de les dones-musa. Entremig, havia caigut en altres perillosos paranys. Amb aquest llibre seguireu l’agosarat periple cap la novel·la que, tot i no saber-ne, es va proposar d’escriure. Tot havia començat aquell dia que a la tendra edat de nou anys, encalçant una misteriosa clau, va caure dins un pou de merda. Ja em perdonareu l’expressió. Les coses, com són.

Dos:  Al mig de l’illa de Menorca, al costat de la carretera que la travessa, dalt un petit turó, hi ha una gran roca que té el perfil de la testa d’un indi: Sa Penya de s’Indio. 

A risc de pecar d’agosarat i pedant, atorgo, en la meva novel·la, a aquell indi el poder de ser una figura omnipresent, un ull universal que ho observa i ho sap tot.

Aquesta és la novel·la que, des de baix, tant si com no, l’indi Tità va gosar escriure. 

(La musa)

La musa ara veu que la Mertxe, una volta ha deixat la seva mare a casa, per fi, pot obrir l’enllaç. Va caminant pel carrer i, mentre llegeix, gairebé xoca amb algunes persones que venen per la vorera en direcció contrària. 

—Aviam si mirem per anem —li crida un home que va amb un vas de plàstic a la mà mentre intenta que el cop que la Mertxe li ha donat al braç no li faci vessar el contingut.

La dona, però no ha vist res, no ha sentit res. Només està pendent del text que té a la pantalla del mòbil.

Creua el carrer sense mirar si el semàfor està en verd o en vermell. El clàxon  del cotxe que ve cap a ella, la fa treure els ulls de la pantalla. Corre. Quan és a l’altra banda se n’adona: ella mai no ho havia fet, una cosa així. Sent vergonya. Però no pot deixar de llegir. Torna a mirar la pantalla. Sent encara més vergonya de comprovar que ha llegit aquelles paraules escrites pel seu home i que n’ha entès la meitat, o una quarta part.  O gairebé res. Ella és professora de mates. Què vol dir... A risc de pecar d’agosarat i pedant, atorgo, en la meva novel·la, a aquell indi el poder de ser una figura omnipresent, un ull universal que ho observa i ho sap tot...?

No pot dir que no hi ha coses que li han agradat força,  però també n’hi ha que li han semblat ...puuff! Massa comes, massa frases intercalades, massa paraules que les hauria de buscar al diccionari, que no estan a l’abast d’una matemàtica com ella.

La musa hi està d’acord. L’estil és un xic críptic, la comprensió de certs passatges posa el lector en un carreró sense sortida. Un atzucac poètic, si es vol, amb paraules boniques, amb metàfores enginyoses, però igual de laberíntic. 

La dona ha pensat que si aquesta filada de mots se la trobava en un llibre (per a llegir en un període ociós més o menys llarg o en una d’aquelles etapes de la vida que hom té necessitat d’escapolir-se de la realitat), ben segur que acabaria per caure-li de les mans. Com a primer tast, no passaria la prova.

(...). 

(La musa)

En Toni té una germana que viu a l’estranger. Un dia de principis de gener la Mertxe en rep un missatge de whatshapp. 

Mertxe, l’altre dia remenant en el meu correu 

vaig topar amb uns arxius PDFs que em va enviar el meu 

germà fa uns quants estius. Quan els vaig obrir vaig 

veure que eren fragments de la novel·la que estava escrivint. 

No sé si tu també els tens. Per si de cas, te’ls 

he enviat per correu. Dona’ls una ullada 

i fes amb ells el que creguis convenient. Petons!

La mateixa musa es queda de pedra. Ara sembla que tots els dubtes sobre si havia de facilitar o no que la Mertxe tirés endavant amb la recerca de la novel·la del seu marit s’esvaeixen. 

  En obrir el correu la Mertxe no s’ho pot creure: té davant els ulls allò que ha estat cercant tot aquest temps. Segurament són arxius que no ha sabut trobar, que estan en algun racó de l’ordinador del seu marit però que fins ara ha estat incapaç de veure. I mira per on, ara li arriben com a caiguts del cel!

Quan clica sobre el primer, que duu per títol La juguesca, el cor està a punt de sortir-li del pit. Afortunadament, abans que això passi, la pantalla de l’ordinador li mostra el document que conté el que és, sense cap mena de dubte, l’inici de la novel·la del Toni Taltavull Bosch. Les primeres lletres a penes les pot llegir amb claredat; fa el que pot per contenir les llàgrimes que, al final, troben per on sortir i mullar-li les galtes. Entre sanglots, llegeix: La juguesca d’en Benhurc i en Malhurc... 

La musa se suma a la lectura d’aquest document, un PDF escrit amb lletra courier de dotze polsades. No cal dir que tot d’una el reconeix com l’inici de la novel·la que en Toni Taltavull Bosch havia renunciat a publicar i que encara avui no la musa no sap si és bona idea no respectar-li-ho. De moment deixa que la Mertxe conegui, per fi, allò que el seu marit va escriure durant aquells anys de dubtes i esperances. Espera que li agradi...

 

LA JUGUESCA D’EN BENHURC I EN  MALHURC, LA CLAU I LA POMERA BLAVA

       

Ciutadella de Menorca, abril de 1965

A casa dels Pont i Estrany tothom dorm. Només en Damià està despert. Segur que pensa en bruixes o en algun altre personatge fantàstic. En Damià té molta imaginació. La seva habitació és dalt de tot de la casa i dona al carrer Sant Pere d’Alcántara. A l’altra banda, hi ha el pati, on en aquests moments s’escolten unes paraules com sortides del terra: 

—Què, company, com es presenta la vostra fotuda Setmana Santa?

Eixancarrat damunt la closca de la tortuga, el cuc de terra insisteix:

—Com es presenta, eh?

La tortuga fa una ganyota de fàstic.

La tortuga posem que és un àngel disfressat i el cuc, el seu adversari més empedreït, o sigui, un dimoni. 

La tortuga es fa la desentesa i segueix el seu camí cap al galliner. Fa frescor i té ganes d’acotxar-se davall la barra de les gallines, aquelles plàcides criatures del Creador que són com una estufa d’allò més natural i eficient. 

—Va xaval, no et facis l’enze, que sé que ets tu —insisteix el cuc, el suposat dimoni. 

—Dei-xem tran-quil —diu, la tortuga—. Se-rà mi-llor que bai-xis a es-cal-far-te al teu tros d’in-fern. 

Ara el cuc s’ha convertit en una serp que desafia la tortuga:  

—On vasss... —fa, davant seu. Xiula—: Sssss!

Aquests sons sibil·lins i sibilants posen nerviosa la tortuga, que surt de la closca transformada en un mussol, amb les urpes a punt d’engrunar la serp. Tanmateix la serp ja no és una serp, sinó un dimoni de l’alçada d’una mula que comença a fotre coces i bescollades amb tal fúria que el mussol es veu forçat a envolar-se cap al cel, brut de negror, ple d’ànimes en pena, on bruixes i tota casta d’éssers malignes busquen la manera de fer tot de malifetes. 

Lluny ja del pati de cals Pont, un tudó i un corb s’empaiten. Ja us podeu imaginar qui són, un i altre. L’un, l’àngel i l’altre, el dimoni, cert!

Tot fent giragonses en el cel menorquí, en un tres i no res la parella d’éssers voladors es presenten sobre el poble de es Mercadal. I van anar a parar fins a sa Penya de s’Indi. És aquí, encimbellats tots dos damunt la cresta de la penya més famosa de l’illa, que esteblaixen les condicions de la juguesca. El pèrfid corb, de nom Malhurc,  diu que l’aposta se li havia acudit un dia que observava en Damià. El tudó, de plomatge brillant com un raig de llum, que respon al nom de Benhurc —i que exerceix d’àngel custodi de l’al·lot—, tot d’una s’hi nega, no vol tenir cap tracte amb aquest dimoni enredaire; a més, si se n’assabenta l’Amo... 

Però llavors el corb dimoni, de plomatge negre com e carbó, gralla: 

—Sé que fas... certes coses que no et corresponen, que t’extralimites en les teves funcions.

I per acabar-ho d’adobar recorda a l’àngel que, fa uns anys, el seu protegit, en Damià, el va clissar un dia quan jugava a l’Hort del Camí Vell: 

—I ja saps que això és una taca en l’expedient d’un àngel com cal, mai de la vida us heu de deixar veure! —li recorda, el maligne corb. 

No serveix de res que el tudó, en Benhurc,  li esmenti que ell, com a dimoni, també està sotmès a aquesta regla. 

—Sí, però a mi no m’ha vist mai, el teu amiguet! —diu el dimoni, desafiador. 

I afegeix que fa uns dies, quan s’arrossegava pel terra del pati de cals Pont i Estrany, va topar amb una clau rovellada. 

—I...? —fa el tudó àngel.

—Doncs que nosaltres la dotarem d’un gran valor, a aquella clau, un valor immens —va reblar, el dimoni. Fa una pausa dramàtica. I afegeix:

—Aquesta és la juguesca que et proposo: si aquella clau insignificant (que vaig deixar al mateix lloc on hi vaig topar) és trobada primer pel pare, en segon lloc per la mare i, tercer, pel teu Damià —subratlla els mots referents a l’ordre—, guanyaré jo, que passaré a tenir tot el poder sobre el teu protegit. 

El corb ara sent que domina la situació i prossegueix: 

—Per fer més emocionant l’aposta establirem un termini de sis mesos; si durant aquest temps no es donen les tres condicions, hauràs guanyat tu.  Llavors et deixaré el teu protegit per a tu solet i a mi no em veurà les banyes mai més. 

—Jo hi vull posar una altra condició —diu en Benhurc.

—Quina?

—Que en Damià ha de saltar, amb la clau a la mà, al pati solitari. Llavors, si fa això, serà tot teu.

El pati solitari era el patí veí de cals Pont i Estrany.

En Malhurc, renegant entre dents, hi està d’acord.

Unes hores més tard, després que en Malhurc i en Benhurc hagin establert les condicions de l’aposta, quatre ulls observen l’home que feineja en el pati de cals Pont i Estrany. És el matí de Dijous Sant. Aquest sant cos fa anar l’aixada amb una inusitada devoció. Més que cavar, es diria que compleix alguna promesa feta a Déu o que satisfà un deute contret amb algun sant o alguna verge. Fa una mica de llàstima,  amb aquest posat desmenjat, amb aquesta esquena sense ales obrada per suportar amb dolor la seva humana inclinació cap a la terra.  

L’Antonio, aquest és el seu nom, vesteix uns pantalons esfilagarsats i una samarreta blanca, sense mànigues. Al cap, duu un barret de palla,  també força gastat. Amb el càvec, l’home remou la terra per tal d’esponjar-la.

Dels quatre ullsesmentats , dos són d’un blau cel sense màcula, els ulls d’en Benhurc que, com a àngel que és,  clissen l’home des d’un escaló de la llarga escala de l’atzur. Els altres, són dos botons vermellosos que, des d’algun forat de l’avern, guipen l’home que cava. Són, com haureu endevinat, els ulls d’en Malhurc, el dimoni. 

Fa un temps agradable, el dia s’ha aixecat gris, però ara el sol guaita darrere uns núvols, i a fe que comença a escalfar. L’Antonio es treu el barret i s’eixuga la suor del front. Fent-se teuladeta amb la mà, observa una estona aquells estranys núvols. Amb les mans a la ronyonada pensa que bé podrien ser l’escala per on baixen els àngels. Mormola unes paraules, serra les dents i reprén la feina.

En aquestes, se sent un dring. L’eina ha topat amb alguna cosa. L’Antonio s’ajup. Furga la terra. Una mà gens fina, una mà més aviat basta, acostumada a les feines més dures, plena de calls, rascades i petites cicatrius agafa una clau, una vulgar clau rovellada. És a punt de tornar-la a la terra, però s’ho repensa. 

«I si és un d’aquells objectes màgics que surten a les rondalles que explico al Damià? I si és una clau màgica?», pensa  l’Antonio. «Li podria demanar el que vulgui. Potser si la frego amb el camal dels pantalons i li trec tota la terra incrustada en sortirà...»

L’home ja s’imagina un duende sortint del tros de terra on cada any sembra les cebes que li dirà:

«Què vols, Antonio? Demana’m tres desitjos,  que et seran concedits.» 

Què li demanarà? Mentre s’ho pregunta, un colom passa volant, allà on abans havia vist els escalons. Abaixa la vista cap a la clau i pensa:

«Voldria ser ric. I tenir moltes dones amb qui barrinar. Tal volta també poder sortir de l’illa a conèixer món. Sí, les dones més belles de la Península, per exemple, estaria molt bé. I ser tan ric com un comte.» 

Ai las! És una flaca dels humans, això de tenir mals pensaments. Ara, jo mai he cregut que ho siguin, mals pensaments, prefereixo dir-ne fantasies. La família Pont Estrany n’eren molt donats, a tenir fantasies de tota mena. Sobretot, com es veurà, el seu membre més petit, en Damià, que molt prest coneixerem de prop. 

De moment, el seu pare, dempeus enmig de l’hort, deixa anar la imaginació. 

Pensa en la mora que va conèixer quan va fer el soldat a l’Àfrica. Cogita en totes les dones de l’illa que ha festejat abans de casar-se amb la seva dona, na Juanita. Tampoc no en són tantes, però per a ell i la seva ment fantasiosa n’han estat un fotimer. És clar que amb cap d’elles no ha passat res de carnal. I amb la mora, molt menys. La va conèixer davant un pou on anava a buscar aigua. Es va quedar com a hipnotitzat davant uns ulls negres que mai hagués cregut que existissin. Com devia ser la resta de la cara d’aquella misteriosa fembra? Era una pregunta que es faria la resta de la seva no gaire llarga vida. Tampoc no havia pogut conèixer de gaire a prop aquella criada que un dia havia vist sortir pel portal de cavalleries de cal comte de Torresaura. «El paner més ben fet de tot Ciutadella», va pensar n’Antonio en veure-la allunyar-se. Movia els malucs com si hi tingués papallones. Va entrar a l’església de Sant Francesc, i ell darrere.  Es va agenollar uns quants bancs darrera seu. Va resar al sant. Que algun dia li concedís una dona com aquella O una de pareguda.  

En tornar a la realitat,  l’Antonio guarda la troballa a la butxaca dels pantalons. No s’ho ha cregut, que pot tenir poders, és clar. Però per si de cas. 

Els quatre ulls, dos celestials i dos infernals, han contemplat l’escena i l’expectació creix per moments. 

La Mertxe ha llegit d’una tirada aquestes  ratlles que l’han transportat al pati de la casa on va néixer el seu home. Quantes vegades n’hi havia parlat, d’aquell pati de la seva infància! Sempre li havia dit que hi havia estat molt feliç, el seu home, que havia estat el seu món, un món on ell feia i desfeia. No és estrany que en posar-se a escriure recordés els bons moments (i potser també els dolents) que hi havia viscut i que els volgués immortalitzar en un llibre, en una història. Ara, quina història! Què hauria volgut expressar el Toni amb l’estranya juguesca que van fer aquells personatges, en Benhurc i en Malhurc...? Era simplement una pura invenció seva o d’alguna manera aquell parell, l’àngel i el dimoni, remetia a alguna cosa que li havia passat? ¿Aquell Damià Pont era una només un personatge fictici o era una recreació del mateix Toni Taltavull, el Toni Taltavull que va viure els primers anys de la seva vida en aquell pati fabulós del carrer de Sant Pere de Ciutadella de Menorca?

Això potser ho esbrinarà si continua llegint, cosa que es disposa a fer després d’anar al lavabo  i asseure’s un altre cop davant la pantalla de l’ordinador. 

Na Juanita és una dona esprimatxada, de posat nerviós i caràcter indomable; uns cabells castanys que comencen a clarejar, escabellats com si mai no haguessin conegut  pinta ni  raspall, indiquen que ha deixat enrere la joventut fa dies i que té poc temps per contemplar-se davant un mirall; la dona de l’Antonio està sempre molt enfeinada i vigilant que tot estigui al seu lloc, que tot es faci quan s’ha de fer i que no res faci malament. 

La Mertxe pensa: «la meva sogra, en pau descansi, era així, clavada.» Amb un somriure a la boca, segueix llegint:

El menjador de sostre de volta, on ara es troba la dona, sempre fa aquella barreja d’olors que no té altre nom que tuf de vida, quan aquesta s’aireja poc. La veritat és que és una flaire que ofèn, si hom s’està acostumat a respirar l’aire pur del cel, com és el cas d’en Benhurc. 

 Dins aquella cuina-menjador —el terra és de rajoles vermelles i les parets emblanquinades—, els ulls —vermell sang— d’en Malhurc espien la dona des de la carbonera, confosos entre les paneroles; els d’en Benhurc  —blau cel—, la clissen enfilats en el bufet, on la dona, després d’agafar una cadira, s’ha enfilat per buscar alguna cosa en la lleixa més alta. Per això l’àngel fa un canvi de posició i se situa en la làmpada que penja part damunt la taula, des d’on veu que la dona baixa del tamboret i, després de deixar una safata damunt la taula, palplantada amb  les dues mans dins el davantal, mira a cada banda de l’estança. 

—Havia de fer una cosa i m’ha fugit des cap —diu.

En sentir aquestes paraules, l’àngel baralla l’opció d’ajudar la dona, de refrescar-li la memòria. Però pensa que seria posar-se on no el demanen i opta per callar. Mutis i a la gàbia. Va a fer un volt per tota la casa, per distreure’s. Aprofita per anar, escales amunt, cap a l’habitació d’en Damià, el petit de la casa. Pot comprovar que encara dorm; avui, Dijous Sant, no té escola. Se’l mira amb tendresa, l’al·lot no sap que s’ha posat en marxa un mecanisme que pot canviar la seva vida. En sortir també repassa les altres estances. Tot és en ordre, no hi ha ningú més dormint. Els tres germans més grans estan treballant. Quan torna a baixar, na Juanita, està posant més carbó al foc, i prepara l’olla on haurà de coure els macarrons pel dinar. 

—Què era? —segueix rumiant la mestressa de la casa en veu alta.—Bé, ja em vindrà —diu, finalment. 

L’àngel custodi guaita ara l’amagatall des d’on el seu oponent, el dimoni, segueix també l’escena, Quin fàstic! No pot entendre que ho suporti. A ell, les paneroles de sota la carbonera li fan una basarda immensa.

«A en Toni, també n’hi feien, quina casualitat, oi?» pensa la Mertxe;  a mesura que llegeix, troba que aquella història té molt d’autobiogràfica.

—Ja està, ja ho tenc! —se sent que diu la dona—. He de rentar la roba de l’Antonio! 

«Quan està cansada, a aquesta santa ànima li costa recordar-se de les coses».

—Estic molt cansada, avui —diu la Juanita,com si hagi escoltat el pensament de l’àngel—. Però més cansat devia estar Nostro Senyor, carregant sa creu —rebla, mentre deixa anar un sospir cristià i s’encamina cap a la cuineta.

Cap allí van també, el parell d’éssers invisibles però reals, amb els seus quatre ulls. L’un, deixa una estela blavosa al seu pas; l’altre, la forma vermellosa. La cuineta és una sala la meitat de petita que la cuina menjador.  La família li ha assignat diferents usos, des de magatzem per a guardar tota mena d’estris, productes i objectes de difícil classificació, fins a rentador de roba o de persones, passant per obrador de pa i pastissos, sucursal de fàbrica de sabates, o, si és necessari, escorxador de pollastres, conills i, fins i tot, si escau, d’algun porcell. 

Tant un com l’altre, doncs, tenen on escollir, per amagar-se. 

—Tu primer —li diu el de l’estela blava.

—Per favor, els àngels primer —contesta, el de la fumera vermellosa.

—No som un àngel, som un tron —replica, enfadat, l’al·ludit.

—Sí, i jo el Papa de Roma!

«Un tron...? Què deu ser, això?» La Mertxe pensa que s’haurà de fer amb un diccionari, si no vol perdre’s ...

Entren junts, al final, tots dos, deixant una mena de boira blau i grana.

La dona guipa els pantalons i la camisa, quins dels dos més bruts i arrugats, que el seu home ha deixat davant la xemeneia. 

—Si el fogar tingués flama, a fe que llençaria aquests pedaços al foc! — exclama la santa esposa de l’Antonio. Però fa molts anys que no l’encenen, aquesta llar de foc. 

 En agafar el manyoc de roba tot d’una se sent un soroll esmorteït damunt les rajoles. 

—Pliinc!

Des d’una teranyina de la traginada, un parell d’ulls blaus miren als peus de la dona i veuen la clau. Sense fer-li gaire cas, na Juanita obre el calaix de la màquina de cosir i la hi deixa mentre murmurava:

—Aquest home ho arreplega tot!

Al cap d’una estona, els ulls-aranya veuen com la dona tornava a obrir el calaix.

Ha de preparar els macarrons per dinar. No pot estar més estona perdent el temps. Perquè, pensar que li convé guardar aquella clau per si li durà sort no és altra cosa que perdre el temps, i ofendre Déu. Qui sap si tenir un excés de sort i, de retruc, de felicitat no és pecat i tot! 

Van sonar les campanes de la Catedral. 

—La una —diu la dona—, hora de fer els macarrons.

La casa dels Pont i Estrany, situada al carrer de Sant Pere d’Alcántara, té un pati molt estimat per l’al·lotam del veïnat. Quan s'avorreix de jugar a futbol, a mèrvols o a tocar pestellet, sempre vol anar a jugar-hi, a aquest petit verger. Hi ha tres arbres —un magraner, una pomera i una perera—, parterres plens de ramells —malves, lliris, rosers— i una esparreguera que s’enfila cap al cel. Cuetes i abelles, borinots, vespes i talla-nassos voleien i brunzen arreu, a la primavera i a l’estiu. Hi ha una cisterna plena de cabots que hi neden, un alegre galliner i una gàbia dels conills de suau pelatge.  

En aquest pati, un terra flonjo i esponjós convida a rebolcar-s’hi, un terra ple de cucs i escarabats que fan les delícies de tota mena d’ocells —pardals i caderneres, gafarrons, tords i puputs. I, finalment, en un racó, s’alça una fantàstica muntanya, amb un castell per conquerir: un pudent i fastigós femer. Quina canalla s'hi pot resistir, a tant divertiment en tan poc espai, tan a prop de casa? El pati del cal Damià Pont i Estrany, Tità per als amics, és, nogensmenys, un petit món ple de grans meravelles.

—Ja has tornat a fugir, Jerónimo...? —diu, fluixet, l’al·lot. 

El menut de la família té 12 anys i, després d’acabar la primària als Salesians, ha començat el primer curs de secundària a l’institut laboral del poble. Tot i així, encara s’entén amb els indis.  Sobretot amb Jerónimo, el cap dels apatxes que fa anar més de corcoll el general Coster i el seu regiment de soldats americans. 

  Aquest matí de dissabte de mitjans d’octubre, tres mesos després de la juguesca que van fer l’àngel i el dimoni,  un poriol salta de bri en bri d’herba o es deixa dur per algun corrent d’aire tardorenc. Sembla que el dia ha de transcórrer sense problemes. Però el borinot que s’enlaira des del femer i va cap a l’empedrat  que porta a la casa, és tot un  mal pressentiment. 

A la cuineta, en Damià s’arrossega cap a la xemeneia, com ho faria el seu amic indi. Porta uns pantalons curts i una camisa de llista, de màniga llarga, arremangada. La seva mare sap com les gasta l’al·lot quan juga al pati: esquinços a la roba, rascades als genolls i als colzes, ferides, cops. 

La cuineta també en forma part, del pati, encara que sigui un espai tancat. El terra està pintat d’almangra, les parets s’han emblanquinades amb tantes capes de calç que algun dia els cauran damunt; la xemeneia fosca, la pastera on sa mare pastava el pa, el taulell on el germà gran tallava trossos de pell per fer sabates, tot, forma part del pati;igual que els ramells de tomàtigues penjats de la traginada plena de teranyines. Tot és pati, tot forma part del món d’en Damià. Com la cisterna, l’estable, l’excusat, el porxo, l’empedrat, els mosquits, l’escala de llenya, les ratapinyades, les vinjolites i tots els animals i éssers, visibles o no, que poblen aquest tros d’univers. 

—On t’has amagat, aquesta vegada...? —repeteix.

Mira arreu, des de la falda fins al cim de la muntanya rocallosa. Dins la cova Negra. Allà només hi ha dragons morts. I hi fa una pudor d’excrements de bèsties felines que tira enrere. Segur que, si en Jerónimo entrés en aquesta cova, en sortiria tan de veres com ell. 

—Puhhaag!

Es posa dempeus, mig marejat. I si s’ha escapat de veritat? La cuineta no se sol tancar mai, la porta és oberta de dia i de nit. En Damià guaita a fora. No, en Jerónimo no el deixaria. Són amics. Per sempre, com ho són en Marc i ell. Amics inseparables. Mira cap la cisterna. Fa dues passes, es posa de puntes i guaita a dins, com si el pou sigui un pot de Cola-Cao a punt d’acabar-se.

—Hoolaa...!

Llavors sent un altre mareig. Mira cap al cel. És d’un color obscur, pesat i impenetrable. Deixa la cisterna i s’oblida d’en Jerónimo quan les cames el tiren a terra, com dues canyes que doblega el vent. 

Quan es deixondeix és estirat al terra, davant la cisterna. Veu  l’empedrat del pati. És com la pell d’un dragó gegant. 

—Arri, arri!—.Vola sobre el llom d’una bèstia enorme, i juraria que ha vist  quatre ulls que se’l miren, dos de blaus i dos de vermells. Nota una agror dins la boca. Tot d’una pensa en la seva mare. Si el veu, el renyarà. No veus que t’embrutes? Aixeca’t tot d’una! D’un bot, li fa cas. Les cames tornen a ser dues canyes ben dretes, malgrat el rebuf. Els quatre ulls han desaparegut. Torna a entrar a la cuineta, disposat a tot. Sense saber per què, tanca la porta. En Jerónimo, l’ha de trobar. 

Pega sota al piu del calaix de la vella màquina de cosir. Dins, fa olor de terra mullada, diferent a la de sempre. Li agrada omplir-se’n el nas, de la flaire que desprèn aquest calaix. La seva mare hi guarda de tot, des de bales i mèrvols, botons sense trau, gafes d’estendre que ja no agafaven, tiretes que no curen, trossos de paper d’estrassa, vidres d’ulleres que cap ull ja no fiten, fins a didals sense dit, bolis sense tinta i claus sense... Remena, amb la dreta, amb la mà esquerra, ara que no el veia ningú. De sobte, aquella cosa se li queda dins la mà, com si algú li hagi posat sense ell adonar-se.

Just en aquest moment, les campanades de la Catedral ressonen dins la xemeneia de la cuineta.

—Jerónimo! Ja et tenc. —mussita l’al·lot. L’indi i una clau rovellada ara són com cavall i genet, dins la seva mà esquerra. A fora, senti com la darrera campanada esdevé un aleteig sorollós, com de dues aus colossals. 

En Benhurc i en Malhurc, ho han vist: en Damià ha trobat la clau que, tres mesos abans, el diable havia enterrat en el pati, en el sembrat de les cebes. La clau de la juguesca.

Però, qui dels dos ha l’ha guanyat...?

Calleu, encara falta una darrera condició: el jove Pont ha de saltar al pati veí, el qual anomenen el pati solitari o pati del cagar...

—Què interessant! —fa la Mertxe, quan ha acabat de llegir aquestes darreres paraules. Mai no hauria pensat que un àngel i un dimoni es podien dedicar a fer apostes d’aquella mena. Quina imaginació, la del seu marit! Però clar, ella és una part interessada, en aquesta història. Caldrà veure, si un dia es publica, si el públic no ho trobarà massa... provocador, tot això d’en Benhurc i en Malhurc i la seva aposta, feta, per més inri, un Dijous  Sant, un dels dies més sagrats de la religió catòlica. 

—Bé, és igual —diu la dona— ara no és el moment de pensar en això; a veure què passarà amb la clau que en Damià ha trobat en el punt just que acabava el termini de l’aposta... I què passarà amb el pati dels veïns, el pati del cagar. Hi saltarà o no? —. Els nervis la fan aixecar-se de la cadira. No s’adona que darrere seu, la musa està també en tensió. La musa i algú més, pensem, tot i que seria molt agosarat afirmar-ho sense una comprovació més objectiva i acurada. 

Per ara, seguim on la vídua ha deixat la lectura; ja arribarà el moment d’establir les conjectures d’una manera més acurada.

—Me la mostres?

Tot d’una reconeix la veu. És en Marc, que ha aparegut dalt l’arbre com per art d’encantament. No l’ha sentit arribar, però en Damià ja hi està habituat, a aquestes aparicions del seu veí i amic. Posa la clau damunt la mà estesa de l’al·lot.  Però tot d’una l’hi pren: 

—No!, és meua— fa, pres d’una sobtada desconfiança. 

Tots dos estan enfilats a l’arbre blau i vermell. En coneixen totes les escletxes del tronc, la branca per on pujar per accedir al lloc més amagat de l’esponerós fullatge, el recorregut a fer en el laberint de branques, per arribar a la paret del pati veí de la manera més ràpida i segura.

Ja no ho hauria de fer, això de pujar-se als arbres; té, encara no, dotze anys, en poc temps  s’ha fet alt i esprimatxat. Després dels Salesians, aquest curs ha començat a l’institut i això vol dir que s’ha de comportar d’una manera més responsable, ha de ser més assenyat i tranquil. Però no ho fa, sempre ha d’estar penjat, si no a un arbre, a una paret, o, si no, a algun pensament, a alguna intenció, a alguna paret mitgera entre la realitat i la fantasia. Una fantasia desbordant i a voltes perillosa.

—Sembla molt antiga —diu, en Damià.

—Antiga? Si és una clau normal, rovellada —li replica en Marc. 

Però a ell li ha cridat tant l’atenció, la clau, que s’ha oblidat del Jerónimo, el seu amic indi, esmaperdut dins el calaix de la màquina de cosir, enredat entre la quincalla. Ha polit la clau amb la màniga de la camisa. N’ha observat l’anell ovalat i el tub rodó acabat en una paleta. Li cap dins la mà, que obre i tanca mentre pensa  que aquest clau deu tenir uns poders extraordinaris. L’amic, en Marc, no l’ha vist mai d’aquesta manera. Què li passa al Damià, amb aquest insignificant tros de ferralla? Estan una estona callats, tots dos dalt l’arbre blau i vermell De tant en tant, algun pardal fa saltirons entre l’espès fullatge. En Marc diu, de sobte:

—Te’n recordes de Don Javier Carnicero, Damià?

L’al·lot se’l mira com ho fa a vegades amb algunes preguntes que li planteja l’indi Jerónimo. 

—Sí, aquell capellà que em retorçava el braç —diu.

—I si jo te’l retorç ara, també? —en Marc inicia el gest de torçar-li el braç esquerre.(Don Javier era el seu confessor quan anava als Salesians. Sempre tenia l’obsessió d’agafar-li el braç esquerre i retorçar-li, al Damià. Un dia l’havia advertit que a les Sagrades Escriptures Crist seu a la dreta del Pare, que sols la mà dreta pot beneir i que és el lloc reservat a tots els bons i justos. Per contra, li va etzibar, l’esquerra és l’indret dels pecadors, del lladre que acompanya Crist a la creu. Don Javier li va fer saber, també, que el diable es pintava sempre esquerrà, roig i esquerrà; i que l’Església catòlica havia declarat els esquerrans com a servents del dimoni.)

—Ave María Purísima —comença a dir ara el petit dels Pont, aguantant-se el riure, adoptant una postura de confessionari.

—Sin pecado concebida —contesta en Marc, seriós, estrafent la veu del confessor.

—Padre, he pecado de obra y de pensamiento —fa el seu amic, amb la mà davant la boca, per amagar-se el riure.

—¿Qué has hecho, hijo mío? — li segueix el fil el Marc, hieràtic.

—He dicho mentidas a mis padres... Le he rompido el reloj de pulsera a mi madre con un martillo; la hice llorar. Le tiré una piedra al gato de los vecinos y le saqué un ojo. Fui con unos amigos a robar peras, saltamos una pared y cuando nos vio el amo del huerto nos encalçó y pisamos todo el sembrado. Me toqué las partes pudientes dentro de la cama y manché las sábanas. Le cogí una peseta a mi madre para comprar regalésia. En la clase de don Matías no me estuve quieto y le tiré granos de arroz a Genestar, el primero de la clase, porque le tengo manía, aunque sé que todo esto es pecado. 

—¿Alguna cosa más, hijo mío?

—No, nada más.

En Damià es mossega  la llengua per no esclatar a riure. En Marc, recita ara la penitència   mentre el pecador acota el cap per rebre la benedicció: 

—... In nomini Patri et Filio et Esperito Santo. 

—Amén!

I tots dos esclaten a riure. L’ocellada, espantada, s’envola, entre piuladisses.  

—Va, ara ensenya’m aquesta cosa, si no, et torçaré el braç! —diu en Marc quan s’han refet de l’esclat.

Els dos amics tenen la mateixa edat i  fan si fa no fa la mateixa alçada. Juguen al pati des que eren molt petits. La mare conta que tots dos hi van aprendre  a caminar, damunt les rajoles de davant la cuineta. I tot d’una hi van córrer, empaitant-se per l’empedrat de davant l’establa. I més tard ja no hi havia qui els aturés i corrien pel sembrat de cebes, pel costat del galliner i davant les gàbies dels conills. I tots dos van aprendre a pujar als arbres, a saltar al pati dels veïns. També es van rompre alguna dent, es van obrir alguna cella i pelar més d’un genoll jugant al rei del femer o a qualsevol altre joc que impliqués contacte físic. 

Tanmateix, l’amic i ell són molt diferents. Segons la mare, podrien haver estat bessons, perquè són com cul i merda, encara que açò és del tot impossible perquè el seu amic té la pell morena i el cabells negres i gruixuts; a més, té pelussa en la cara, es veu que tindrà una barba d’aquelles ben espesses. La pell d’en Damià, en canvi, és blanca, la de la cara és plena de grans i no hi té ni un pèl; i els cabells els té castanys i fins. 

Tenen més diferències. Però són unes diferències que no es noten gaire quan juguen al pati. O tal volta si. 

—Sí, don Javier sempre em retorçava el braç —repeteix el de pell blanca, quan pot parar de riure, després de la paròdica confessió amb Don Javier Carnicero.

—Va, deixa-me-la! —diu el morè,  mentre estira els cabells al seu amic i prova de torçar-li el braç.  A l’amic li agrada molt, estirar aquells cabells fins, però no pot amb el seu braç esquerre.

—No, l’he trobada jo. 

Tots dos, dalt l’arbre blau i vermell, fan moure branques i fulles. 

—Amolla, Marc, que em fas mal! —brama en Damià.

—Només la vull tenir una estona, no siguis caparrut!

En Marc ho ha dit amb una veu molt ben formada que podria ser la d’un actor de cine o un locutor, no com la del seu amic que fa un xic de llàstima de sentir, amb aquell fil de veu que sembla que es romprà en qualsevol moment. Açò sí, tota l’habilitat que té l’amic per construir frases i per expulsar-les de la boca amb sons bells i harmoniosos li desapareix quan ha de fer anar les cames i els braços per assolir algun objectiu, ja sigui branca, paret o altre element elevat. No fa gaire es va rompre un braç en caure d’un arbre, per exemple. Però aquesta manca de destresa en els moviments en l’amic es dissimula a la perfecció gràcies a la confiança que traspua davant la vida, la manera de jugar-s’ho tot sense guardar-se de res. 

En Damià és poc xerrador, l’altre xerrava pels colzes. Al primer, els pensaments li costa Déu i ajuda treure’ls fora, mentre que el seu amic és capaç de pouar els seus i els de l’altre a la vegada i amollar-los amb un doll de paraules inacabable. 

Però tornem a la trifulga que ens ocupa, la que mantenen els dos amics per veure qui acabarà fent-se amb la clau.

El forcejament i les estrebades les acompanyen amb aquestes paraules: 

—És meua, és al pati de ca meua —en Damià.

—Deixa-me-la, jo només la vull una estona! —en Marc.

L’un, amb la seva dicció d’actor,  l’altre, amb aquell contínuum de veu tremolosa  a punt de rompre’s.

¿Qui salta de l’arbre amb la clau ben agafada dins la mà esquerra i  es posa a córrer per tot el pati? ¿I qui, com no pot ser d’altra manera, l’encalça? Donen una volt al pati,  i una altra, i venga pegar voltes des de l’arbre a la paret mitgera de les gàbies dels conills. Sembla que només es proposen córrer, oblidats de la clau. Una gran polseguera els entra pel nas i pels ulls, estosseguen. Després, un que comença a fer esgarips; i l’altre que l’imita. Tot d’una cauen, però tot d’una s’aixequen. Corren i corren, no tenen aturador. El galliner també s’ha revolucionat, les gallines, esbojarrades, s’envesten unes i altres, entre un cloqueig constant.

—Cloooc, cloooc, cloooc!

Els conills volen emular la carrera i participar del caos d’anades i vingudes dels dos al·lots. Uns quants s’han posat drets, mouen el musell, miren els dos nois, mentre els seus companys es disputen l’espai de l’estret circuït de la gàbia.

Finalment, prop del femer, un que rodola pel terra mentre l’altre li estira els cabells i un que es defensa esquinçant la camisa de l’altre. Un i altre s’esgarrinxen cames i braços. 

—Dona-me-la!, diu una veu d’escolanet.

—Noo, fa la  veu de contralt.

I, quan estan a punt de rompre's algun os, la clau, amb un gir inesperat, vola cap a la paret mitgera dels veïns. Tots dos amics són a temps de veure com,  esdevinguda un dofí volador,  sobrepassa el mur que separa els dos espais i va a raure en algun punt del pati jardí de la casa veïna.

—Si la vols, ves a agafar-la, la teva fotuda clau! —la veu de l’amic cada cop és més poderosa. En Damià panteixa, a punt d’ofegar-se.

La Mertxe fa un estirament de braços mentre badalla. A fora, el dia s’ha enfosquit, per la qual cosa la dona pensa que deuen haver passat un parell d’hores des que ha començat a llegir. No n’està gens segura. També pot ser que s’hagi submergit tant en la història que li sembli que ha passat més temps del que en realitat ha passat.  Sense esma per pensar la diferència entre el temps real de la lectura i el de la història, i com això pot haver afectat en la seva percepció del temps transcorregut des d’un punt de vista objectiu, s’aixeca i va cap a la nevera i agafa el primer que troba, que és un iogurt. Quan torna a la taula de l’ordinador, veu que la pantalla és negra. 

—Merda! La bateria! —exclama. Busca a correcuita el cable del carregador mentre pensa que s’hauria de comprar un portàtil nou. El del seu marit, tot d’una esgota la bateria. Fa un munt d’anys que el té i n’ha tret tot el suc, pensa, com si el seu marit encara en sigui el principal usuari.

Quan el vell ordinador es troba en condicions de continuar,  la dona  deixa l’envàs buit del iogurt damunt la taula, i fixa la vista en la pantalla, on llegeix: 

En Damià, en veure que el seu amic s’enfilava a la branca més baixa de l’arbre i desapareixia entre l’espès fullam, el va seguir. En ser dalt la paret mitgera va observar l’excusat, des del sostre del qual en Marc hauria saltat damunt un dipòsit que es trobava més avall —que tots sabien que era un pou negre—. No hi va veure res d'especial. La casa només era habitada alguns caps de setmana. Una família de pagesos hi feia estada quan baixaven del camp. 

—Amic meu! No em deixis, te la donaré, la clau!— La veu d’en Marc va ressonar-li com si vingués del mateix infern. Mirava al seu voltant, espantat. Unes paraules li van sortir de la boca sense que ell les pensés:

—Em donaràs tots els cromos que vulgui, tots els tebeos, totes les bales de vidre que em càpiguen a les butxaques? 

—Síí —crida l’amic, des d’algun lloc que no pot precisar.

—Em duràs a cavallet totes les voltes que desitgi per dins el pati, fins i tot per tot el carrer, per tota sa Contramurada? —. Parla sense esma, es mareja.

—Síí, i et deixaré guanyar sempre a tots els jocs que ens enfrontin, seré el teu vassall en la Cort del Rei del Femer! —la veu ara sembla allunyar-se.

Llavors ho veu. El seu amic inseparable és dins aquell dipòsit que hi ha al costat de l’excusat. Sembla que en saltar ha cedit la tapa. S’aguanta com pot, l’esquena i els peus pressionen les parets del dipòsit. En qualsevol moment pot caure. A sota seu hi té...

—Vaja! —fa la Mertxe— qui ha saltat al pati veí no ha estat en Damià, sinó en Marc, el seu millor amic. Això no estava previst. Què passarà ara...? La dona es torna a asseure davant la pantalla. No s’ha adonat que, mentre es passejava per l’estudi no ha pogut llegir i que aquest tram de la història l’hi ha llegit una veu que, si hi hagués parat esment, hauria reconegut tot d’una. 

Horroritzat, no ho vol pensar, ¿què passarà quan en Marc caigui del tot, dins aquella fossa? No s’ho vol ni imaginar. Es tomba i salta dins el seu pati. Travessa el sembrat de cebes, deixa enrere l'esparreguera, el femer, l'empedrat del porxo, la cisterna, l'excusat, la cuineta. A la cuina corrinya com una panerola, arriba al menjador dels pagesos i, finalment a l'entrada, on hi ha l'escala que puja al pisos de dalt, sense dir res, sense un crit de socors, ganseja cap a la porta del carrer. En aquests moments té per segur que el seu amic s'ha ofegat dins el pou de la merda del pati del cagar. 

—No! Per què ho fas, això?

Les paraules li han sortit de l’ànima. No entén que algú pugui deixar en l’estacada un amic d’aquesta manera. Es deixa anar en el respatller de la cadira. Se sent com si ella en tingués la culpa, d’aquella covardia, com si aquest al·lot de dotze anys que abandona un amic que ha caigut en una fossa sèptica, sigui en realitat el seu marit quan tenia la mateixa edat. I es pregunta «¿I si realment li va passar això al meu home, recordo que alguna vegada havia comentat que, quan era petit, havia caigut en un pou, però aquí sembla que no, que qui hi va caure va ser el seu amic... Ai, pobre noi! Mira que deixar-lo en aquestes circumstàncies! Que cruels, són els nens, a vegades!» 

Les llàgrimes li fan veure les lletres borroses, ha de fer un esforç per continuar llegint.

Enfila la Puríssima i tot seguit trepitja Sant Isidre.  Passa per davant el taller d’en Tolo es pistero, després, per davant la barberia Vicenç. Sanglota.  A la botiga de queviures veu la dona, la senyora Mas, que frega, de genolls, el terra de la vorera. S’embadaleix davant el generós pitram que pendola a cada moviment del braç de la dona. 

—Ep!, es pot saber què mires? —li crida un moix, que sembla que el segueix. Té els ulls turquesa.

Està completament fora de si. En estat de xoc. Repassa la dona de dalt a baix, després es queda mirant-la als ulls, com si vulgui dir-li alguna cosa i no s’acabi de decidir. «La botiguera no n’ha de fer res, d’aquest assumpte tan lleig, els draps bruts es renten a casa », li diu una veu. 

Al final, muts i a la gàbia, l’al·lot llambrega els pits ondulants de la mestressa Mas un cop més, abans de córrer i fugir cap a la placeta d’Artrutx.

S’asseu en un dels bancs que envolten la font. Un amable sol de tardor ha tret de les cases algunes persones grans, que descansen en els bancs, al voltant de la font. N’hi ha de més joves que no s’aturen perquè van carregades amb senalles, i encara hi ha aquells que, amb les mans dins les butxaques, passegen ociosos. Uns quants, fumen arrambats a algun arbre, i emboiren l’aire amb tot de minsos núvols blaus. 

Uns nois que juguen prop de la font fan molt de xivarri.  Amb els ulls errívols, s’asseu en la punta d’un banc. No hi ha manera que es calmi. Només fa que veure el seu amic que, culpa seva, cau en el pou. Un estol de pardals passa ran del fanal que hi ha enmig de la plaça.  En Damià nota alguna cosa,  perquè alça la vista cap a l’estructura de ferro. Continua esmaperdut, en xoc.

Al cap d’una estona, les barres del banc se li claven a les cuixes, que té enrampades, i tot d’una s’aixeca; quasi fa anar per terra una mestressa que, esbufegant, venia a asseure’s; dins una senalla duu uns maons de calç viva que ha comprat fa poc. 

—Perdoni —li diu ell. 

La dona mou el cap, condescendent, i diu: 

—Ai, quasi m’ho trabuques tot, fillet meu, ni que t’encalci el dimoni amb aquestes presses! 

Ell surt cap a l’avinguda de sa Contramurada. 

Encara no sap on anar ni què fer amb aquella desgràcia que li ha caigut damunt.

Mare meua, pobre al·lot! Però per què no torna a ca seua a veure què ha passat amb en Marc? A no ser que tot sigui un somni i ara no trobi la manera de despertar-se, el pobre al·lot, que tot pot ser.  A mi em passa, a vegades, que somio que tinc moltes ganes d’anar al lavabo i no en trobo la porta. Si n’arribo a donar, de voltes, fins que em desperto. Però vaja, no crec que aquest bergant estigui dins un somni, tot sembla tan real! M’ha fet molta gràcia quan es queda embadalit davant el pitram de la botiguera, la senyora... Mas. Molt del meu marit, això! Mira si li agradava, badar els pits de les dones que trobàvem pel carrer mentre passejàvem. I quan anàvem a la platja ja no et dic...

Bé, no t’encantis, Mertxe, que encara et queden un munt de pàgines:

No es treia l’amic desaparegut del pensament. Quan es creuava amb algú, acotava el cap, mirava cap a una altra banda. A l’alçada del cine OAR  es va creuar amb aquell  policia prim, que se’l va mirar. Devia veure que li passava alguna cosa. Van estar una estona de xerrameca, ell i el magre representant de la llei. 

Va tornar a la plaça d’Artrutx, i pel carrer de Sant Isidre, davant ca na Mas, va veure la dona que llençava el poal d’aigua bruta enmig del carrer. 

—On vas, tan de veres, Damià?— va cridar la dona.

Ell es va aturar en sec. El cor estava a punt de sortir-li per la boca. Llavors el va llambregar, allà al fons del carrer, el seu amic Marcos. Anava de la mà de la seva mare. Li va semblar que no se’n volia anar, però la dona l’arrossegava. 

Sense saber com, es va veure assegut en un banc de Sa Contramurada, davant el safareig de la tortuga. Damunt de la closca d’aquella escultura li va semblar que tornava a veure el seu amic que mirava els peixos vermells que hi Delichven. Bramava. Tenia la cara plena de llàgrimes que no s’acabaven d’eixugar. El policia prim, feia una estona, li havia dit que se n’anés a caseua, que enmig de la via pública no estava bé, plorar; que sa mare el portés a sa Clínica, si li feia mal qualque cosa. 

Assegut al banc, no sap què fer. Mira a banda i banda del passeig, com si esperi veure algú. Bada en terra, sembla buscar alguna cosa que hi ha perdut. Hi recull un tros de paper matxucat, l’aplana posant-se’l damunt la cuixa amb els quatre dits i se’l mira com si hi llegís alguna indicació, algun consell. Després el matxuca de nou i el llença, lluny. 

Va recordar que, quan havia començat a llegir i a escriure, s'inventava paraules, i, darrere de les paraules, hi veia mons que els altres fillets no hi veien. Barrejava mots de les dues llengües amb què vivia, el castellà i el català, i també les aplicava a realitats ben dissemblants. A una finestra li deia fintana o venestra, segons el dia. Les vinjondrines omplien el cel del Born a la primavera, que per a ell era la privamera. I encalçava gatoixos  i bup-guaus,  o mèu-miaus i parpàcarus , i poriols-mariquites com si l’hi anés la vida!

Quan es va cansar de plorar i el seu amic de mirar els peixos vermells, es van aixecar i van anar cap al carrer de Sant Pere d’Alcántara. A ell les cames li tremolaven, al querubí, les ales li feien figa. Va trobar adient, doncs, esdevenir moix. I així va seguir, tranquil, al costat del Damià, fent-li costat en aquells moments d’incertesa.

¿Què vol dir que en Marc, l’amic que havia caigut en el pou, ara mira els peixos del safareig? ¿I per què ha dit abans que li ha semblat veure’l amb la seva mare? No ho entenc, estimat! Com quedem, on és aquest Marc? Ha caigut o no en el pou? I si és així, com és que ara mira els peixos en el safareig? Quin enfarfec*!

La lectora, no acaba d’assimilar la volatilització d’en Marc, intueix que alguna cosa se li escapa, que darrere aquest personatge hi ha un misteri, un missatge; i vol seguir llegint per tal d’esbrinar-lo. Com a mínim ho ha d’intentar. No es pot rendir tan prest. Així que es remou en la cadira, prova de trobar la postura més còmoda.

Quan en Damià és prop de ca seva, veu obrir-se la porta de la casa de la veïna de davant, la tia Àngels. La tia Àngels és, des de fa temps, una aliada, sobretot quan anava a l’escola del Born, primer, i després als Salesians. 

La dona porta un moix de pelatge negre en braços i el deixa anar damunt la vorera. 

—Hala, ves-te’n, Ullblec —diu la vella—. L’animal fa un parell de merremèus, s’acosta al querubí (que ha pres la forma d’un moix) el fita als ulls i tot d’una  corre, cames ajudeu-me, cap al cap del carrer, com si tingués pressa per arribar a una cita. 

—Ja fa una hora que el tenc gratant sa porta —diu la dona. Ell li fa un somriure forçat i pensa «Si ara em demana què faig, en aquestes hores que no jugo al pati...» Però en un tres i no res la veïna ja ha entrat a la casa i ell roman allí, plantat, rumiant encara què li hauria dit. «No, tia Àngels, és que el meu amic ha caigut dins un pou en el pati solitari i jo, en comptes de sortir a demanar ajuda he fugit. I ara hi torn, a veure si ja s’ha ofegat, culpa meua.»

El carrer està tranquil. La gent en aquesta hora ja deu estar dinant. Només se senten alguns lladrucs per la banda de Sant Isidre. El moix de la veïna s’haurà trobat algú inesperat abans d’arribar a la cita. L’al·lot engrapa el pestell de la porta de ca seva. Li sembla que crema i tot d’una l’amolla. El torna a agafar, ara amb la mà dreta, la seva mà dolenta. Com que ha perdut la noció del temps, amb tot el daltabaix de la caiguda del Marc al pou, s’imagina que entrarà a la casa i, de puntetes, com un intrús, s’encaminarà cap al pati, a l’altra punta de la casa. Els ramells que sa mare té a mà dreta, davant l’escala que puja als estudis, el saludaran amb un lleu moviment de fulles. 

—Mèeu —farà el moix.

La seva mare semblarà que no hi és; potser haurà anat al forn a enfornar alguna coca. Ell travessarà la cuina menjador i obrirà la porta que duu al pati. El moix també s’hi colarà.

En Damià, mentre gira el pom de la porta, s’imagina que el silenci del pati el farà estremir. La cisterna, envoltada de testos plens de ramells, li semblarà la caseta d’un soldat que fa la guàrdia. El qual li barrarà el pas i li demanarà:

—On vas, aquí no hi pots entrar. Hi ha hagut un crim i ara hi ha un escamot d’àngels que l’estan investigant!

Quan l’al·lot es sobreposi a aquest primer ensurt —al final de la caseta de guàrdia no n’haurà aparegut cap, de soldat— travessarà corrent l’empedrat de davant l’excusat, passarà per sota el porxo, on hi haurà l’escala de llenya que serveix per pujar-hi, i arribarà amb el cor que estarà a punt de sortir-li per la boca, davant el femer. Allí s’aturarà. El pati no li semblarà el de sempre. Malgrat que hi haurà la perera, la pomera, l’esparreguera, el magraner, els parterres dels geranis, el sembrat de les cebes. 

El galliner, al fons, romandrà estranyament silenciós. I la gàbia dels conills. I el gran arbre blau i vermell, el centre del seu món de jocs, serà allà enmig, esperant-lo. 

Sentirà una esgarrifança quan recordi el que ha passat, en el pati. Li semblarà que pot veure encara el seu amic que puja per les branques de l’arbre, com un esquirol espantat. Li farà senyals perquè hi pugi, que li vol donar aquella clau que ha trobat, aquella clau que ell sap que és molt important. Encara que no entén per què. 

Una papallona gran, d’ales vellutades, passarà fregant-li la galta. Aquella papallona deurà ser l’àngel, és clar. Ell sap el que li espera, sap que és a punt de canviar la seva vida com mai no hauria no somiat. 

Encara amb el pestell de la porta a la mà, en Damià s’imagina que, dins el pati, avançarà, amb passos indecisos, cap a la paret del pati solitari, del pati prohibit. Pujarà a l’arbre blau i vermell. Remarà entre el brancam, fins que assoleixi la paret mitgera que separa els dos patis. Es quedarà allí, dret, les cames i els braços plens esgarrinxades. El tornarà a sorprendre el silenci que ho envolta tot. Aquest silenci no és normal, pensarà. S’hauria de sentir el refilar de les caderneres i dels pardals, l’escataineig de les gallines, el zumzeig de les abelles, els crits, els lladrucs, el tomba i gira dels conills.. 

Però no sentirà res. Com si el món s’hagués aturat i només ell el contemplés en tota la seva mudesa i inactivitat. 

Al pati solitari ni rastre d’en Marc, del seu millor amic. Entre els geranis, només silenci. Notarà, això sí, una sensació de canvi, una agitació en l’aire, com si un ocell hagués passat volant silenciosament.

De sobte, però, un soroll el farà reaccionar. Com la queixa d’un animal que demana ajut. Llavors la porta de la cuina  s’obrirà, identificarà tot d’una el grinyol de les frontisses que mai no acaben d’anar fines, per molt que el seu pare les greixi. 

—Damià! —sentirà que criden.

  Serà la seva mare.

 —Damià, on ets?

Llavors es posarà a córrer. Davant la cisterna, travessarà l’ossada invisible de l’àngel, que notarà el seu neguit, la seva desesperació.

Dos metres enllà es llançarà als braços de la seva mare i dirà, amb la veu entretallada pels plors irrefrenables:

—Mumare... en Marc, on és, en Marc...? 

Sa mare tot d’una mirarà cap al fons del pati. La pell de sa cara serà blanca com els maons de calç viva. Quan la dona arribi prop de la pomera no veurà cap senyal estrany. Tot estarà com sempre. 

De llavors ençà, ell creurà que ha mig mort, aquest migdia,  perquè ha abandonat el seu millor amic. «D’una manera o una altra, m’ho farà pagar, la vida», pensarà. I tindrà raó.

Quan ha girat del tot el pom i obre la porta, però, quan per fi entra a la casa, no es troba res del que ha imaginat. Els pares, els germans, tots són a taula, dinant. Allí mateix, al menjador cuina, cau damunt les rajoles vermelles, exhaust. 

Arribada a aquest punt, com a bona matemàtica, busca la fórmula més adient per resoldre el problema que se li planteja amb la lectura d’aquesta història. Sap, però, que el que està llegint no són números, sinó paraules; i les paraules amaguen moltes coses, diuen molt més del que sembla, són capaces de sumar i restar a la vegada, de multiplicar i de dividir en el mateix enunciat. Les paraules ho diuen tot i no diuen res. Les paraules som nosaltres.

I segueix llegint perquè no pot deixar de fer-ho; una força que no sap d’on surt l’obliga a fer-ho.

—Ha entrat aquí molt espantat, ja ho heu vist, abans de caure en rodó semblava que el perseguia el dimoni –diu na Juanita mentre omple el plat del seu marit.

—Tan greu és el que li ha pogut passar...—. L’home mira la plata de macarrons que té davant— que ha perdut sa gana?

—És que no ho sé, jo he anat a mirar i al pati no he vist res d’especial. Bé, només he notat que feia una pudor estranya. I un silenci que semblava...

—Una pudor? Devia ser es femer. 

—... No, no era es femer... Era com si fes pudor de sofre.

—Açò és que el dimoni deu haver fet una passejada, pes pati, mumare. Els capellans diuen que fa pudor de sofre, en banyetes...

—No diguis bobades, Paulí. 

—Cada dia està més estrany, aquest al·lot—. Mentre ho diu l’Antonio enforquilla un bon grapat de macarrons.

—Ja ho pots ben dir, a jo em té molt preocupada. I des que sap que prest ens mudarem de casa, la cosa ha empitjorat–- diu la seva dona. Va a agafar el plat que hi ha davant la seva filla, però aquesta se’l tapa amb les dues mans:

—Ja em servesc jo, mumare, ves fent.

La Juanita es mira la seva filla gran i pensa que cada dia la veu més magra.

—És plat únic, eh...? avisa, mentre en Pere, que està al costat de l’Anna, li presenta el seu plat buit:

—Jo ben ple, per favor mumare —diu, posant-se la mà plana damunt la panxa—, em mor de gana.

Quan la Juanita anava a servir en Paulí, el tercer fill,  l’àngel va volar cap a l’habitació del fill petit de la casa. Els somnis dels humans era un espai que sempre li havia encantat de trepitjar. Havia parlat amb molts companys seus i pocs li havien dit que els agradés, als àngels custodis, ficar-se en el son dels seus protegits, sobretot quan somniaven. Deien que era un dret que no els volien treure ni interferir-hi,  que, atès que no era pecat, preferien no ficar-s’hi. Els deixaven fer. A ell, en Benhurc, en canvi, li apassionava fer passejades per les vegueries oníriques del seu protegit. No s’hi va poder resistir a assistir, una vegada més. A més, aquell dia sentia més interès que mai a saber quina mena de quimera el perseguiria, després del daltabaix del seu amic. Sens dubte, en alguna de les tribulacions del son de l’al·lot hi apareixeria en Marc. I potser també el dimoni Malhurc, que des dels fets del pati rondava per la tota la casa. ¿Potser pensava que havia guanyat l’aposta i volia iniciar ja la seva labor de presa de possessió de l’ànima d’aquell dissortat?

En el primer somni, en Benhurc va poder veure com en Damià tenia davant una bístia tan descomunal que era incapaç d’acotar-ne  les dimensions i la forma. Era possible que no es tractés ni tan sols d’un animal. Podia ser una penya que tenia a tocar, que se li tirava a sobre, ara com un cavall enorme amb les potes de davant alçades a punt d’esberlar-li el cap.

Quan aquella immensa pedra antropomèfica desapareixia, la lluna d’un mirall retornava la imatge d’un rostre de trets confusos. No sabies si era la cara d’un noi o d’una noia, si tenia la pell blanca o morena, si expressava alegria o tristesa, si als ulls hi havia llum o ombra, si era una cara humana o artificial. De sobte, però, canviava, totes les seves possibilitats desapareixen. Aquella pell pàl·lida, els ulls d’aquell color blau que a vegades ell havia intentat trobat entre el colors de les pintures blaves que feien servir a l’escola, aquell blau indefinit mostraven sens dubte el blau dels ulls del seu amic. Eren els ulls d’en Marc, era la seva pell, era el seu nas. Aquella cara era la cara d’en Marc. 

S’hi va fixar molt bé, la va escodrinyar amb molta atenció. Fins que va veure aquell cuc que sortia de la seva boca de llavis prims. Llavors l’al·lot va obrir els ulls, espantat del que acabava de veure. 

Però amb els ulls oberts el que veu tampoc no li resulta gens agradable. Té la sensació que les parets de l’estudi s’arquegen cap endins i després tornen cap enfora. Si mira cap al penjador que hi ha darrere la porta ve amb espant la figura d’un home que ondula; el penjat du el seu abric i el seu passamuntanyes i li clava mirades acusadores. 

—I en Marc, ha vingut avui...?—.La veu era d’algú que tenia la boca plena (i mira que la seva dona li tenia prohibit, de parlar amb la boca plena: era un mal exemple per als fills). 

—Sí, Toni, segons es teu fill petit, sembla que sí, però jo no l’he vist, ja saps, i no rallis amb sa boca plena, per favor, que és de molt mala educació —va contestar na Juanita. Quan l’àngel va entrar de nou al menjador, la dona s’havia aixecat i posava els plats bruts a la pica.

—I per què no dina avui, en Damià, mumare....? —va fer en Paulí mentre endrapava grans de raïm d’un dels brots que sa mare havia posat enmig de la taula.

—Ja us ho he dit, però com que no escoltau...—.Ara la dona va tornar a la taula —Annita, vine que m’ajudaràs —va deixar anar, mentre recollia més plats buits.

—No he acabat— va dir la filla gran.

L’àngel va fer de desaparèixer. Sabia que mare i filla prest s’embrancarien  amb alguna discussió. 

En el somni tercer del torturat* membre de la família, arribava, des d’algun lloc llunyà, l’eco d’una veu que cantava una cançó. Però l’allitat no en podia escoltar la lletra, perquè els humans, quan somien, només  veuen imatges. Tanmateix, l’àngel sí, que podia escoltar-ne la tonada, d’aquella cançó:

Quants anys tens, Tità?

Dotze, en vaig complir.

És mala edat, per morir.

El temps s'acaba per mi?

Un tracte hem de fer.

La vida per un patir.

La mort et canviaré

pel vertigen infinit,

una atracció inextricable

envers totes les paraules ,

No podràs mirar-les sense

sentir vertigen, desig,

una sensació de caure

dins fondàries sens fi.

Quants anys tens, Tità?

Dotze, acabats de complir.

És mala edat, per morir.

Les miraràs amb desig

voldràs la mirada, tacte,

que el tacte esdevingui gust,

que el gust es fongui en olor,

que l'olor tombi en paraules,

que sigui música, i crit.

Ah...!

Quants anys tens, Tità?

Dotze, dotze, en tinc

És mala edat, per morir.

A l’últim somni va venir en Marc. La seva veu de mag l’encalçava per darrere es campanar de sa Catedral i per tot Ciutadella. Li deia:

—Has de ser lliure, Tità, recorda-ho! —la veu d’en Marc, poderosa,  ressonava per tots els cap de cantons del poble—. No obeeixis les consignes, no acotis el cap, atreveix-te a formular els teus propis interrogants, sigues lliure, no deixis que et tutelin la raó, no amaguis el cap sota l’ala. No facis cas a ningú més que no siguis tu! M’havies de deixar la papallona, Tità. Vaig caure en aquell forat, quan l’encalçava.

—Aquella clau era per a mi, Marc —li responia ell, amb una veu de moribund.

Després, un policia o un guàrdia civil, entraven a casa i li feien preguntes sobre el que havia passat amb en Marc, el dissabte migdia, al pati. Li demanaven pel seu amic, que havia desaparegut i tot Ciutadella el cercava. 

A les deu de la nit la mare li duu un tros de formatge amb un  brot de raïm, després, un coc de sobrassada. Li cura  les ferides. 

—Què ha passat aquest matí, al pati? —li demana mentre obria l’ampolleta de mercromina.

—Eh...? Ai!, que cou molt... No res... per què? —diu. Bufa, perquè les esgarrinxades li couen molt.

—Quan cou, cura —diu sa mare—. I aquestes esgarrinxades...? Sembla que t’has barallat amb un moix.

—Bé, sí que mos ens hem barallat un poc, en Marc i jo. Volia que li donés la clau...

—La clau, quina clau?

I llavors en Damià explica que havia trobat una clau dins el calaix de la màquina de cosir i que en Marc li volia prendre i per això s’havien barallat.

—Puc anar a veure’l, en Marc?, li vull demanar perdó...

—Ara? Però no has vist s’hora que és...? Demà, demà diumenge vas a ca seva i feis ses paus.

No vol dir a la seva mare que no sap què obre, aquella clau. Que no entén per què no li ha volgut deixar veure al seu amic. S’ha posat molt intractable. S’han barallat. Llavors la clau, convertida en  un dofí volador de la mida d’una papallona, ha volat al pati dels veïns. Per què? No ho sap. Però en Marc ha estat més ràpid i l’ha anat a encalçar al pati dels veïns, al pati solitari. Ell també hi ha pujat, a l’arbre, i després a la paret mitgera. Des d’allà dalt ho ha vist tot. El seu amic que desapareixia. Ho ha vist. Però no li pot dir a ningú. I menys a la seva mare. Tenia la clau a la mà, ja no era una papallona en forma de dofí. Al seu amic se l’ha empassat la terra amb la clau a la mà. 

—M’he enrabiat —murmura entre dents, mentre sa mare recull el cotó i el suc vermell i li refa el llit—. Aquella clau era per jo. 

No sap què obria, però està segur que era un senyal, un senyal que li volia dir alguna cosa. 

—La clau era meua, jo l’havia trobat dins el calaix de la màquina d’escriure... vull dir, de la màquina de cosir —llavieja ja a les fosques, mentre sent les sabatilles de la seva mare que xoquen amb els escalons de l’escala: 

—Cloc, cloc...

La clau aquesta no és cap misteri, noi. És una simple clau rovellada, no obre res d’especial, no és màgica. Ara, tal com tu la veus, sí que n’és d’especial, perquè la veus com aquell parell volen que la vegis; el dimoni i l’àngel l’han dotat de significat, li han atorgat un valor totalment subjectiu; ara la fotuda podrà tenir diferents valors, segons el teu criteri: potser pensaràs que serà la clau del teu destí, o que tenir-la o no tenir-la et reportarà felicitat o dissort, diners, èxit, fracàs, pobresa, intel·ligència, fama...

Qui pensa això no és la Mertxe. La Mertxe fa una estona que s’ha quedat dormida sobre el teclat de l’ordinador. Aquests pensaments segurament suren en l’ambient carregat de l’habitació, són veus que provenen ves a saber d’on, potser de les bombetes rescalfades de la làmpada que il·lumina la pantalla de l’ordinador, ara completament a les fosques, o d’alguna juntura de les posts del parquet. 

Sigui com sigui, mentre la viuda de l’escriptor dorm, les veus continuen llegint aquelles pàgines, escrites ara en les volves minúscules de neu que cauen a fora, al carrer, on tresca l’hivern. Abans no arribin al terra i la història del Damià Pont i Estrany i la seva clau no es fonguin, esdevinguda una bassa sobre l’asfalt de la ciutat, procurem-nos la manera d’escoltar-les:

L’àngel i el dimoni es van entretenir rondant per la casa, pel pati, pels carrers. Sant Pere d’Alcántara, Sant Isidre, Beat Ramon. Quan van tornar a  l’estudi era més fosc que mai. En Damià  escoltava els sorolls de la casa. Van sentir el seu pare que pujava les escales mentre donava corda al rellotge despertador. 

—Raac, raac! 

La seva mare devia ser encara a baix, escurant plats.  Havien discutit amb l’Anna, els crits i els renecs omplien la casa. L’al·lot, enfebrat,  va notar els llençols xops de suor. Els ulls li coïen i la llengua se li enganxava al paladar. Tenia la boca com un paper d’estrassa.  

Una veu va ressonar en algun lloc del seu cervell. Primer era una veu prima, com un fil de cuca, a poc  poc s’anava fent forta, com una maroma de barco. Era la veu d’en Marc. Es va destapar d’una revolada; els peus descalços no van notar la fredor de les rajoles quan va sortir de la cambra corrents, va baixar els quatre escalons que separaven el pis de dalt amb el de l’habitació dels pares. Abans d’entrar-hi, però, es va topar amb aquella ombra vermellosa. Va provar d’obrir els ulls. Però ja els tenia oberts. No somniava. Aquella massa vermella que surava davant ell com un borb gegantí semblava real com el terra que trepitjava. 

Era ell, n’Ot Malhurc. En Damià acabava de discernir, dins la foscor de l’escala, el seu diable de la guarda.

Pare i fill es van quedar quiets. Sorpresa, Terror. 

—On vas, Mià? —va dir l’ombra, que l’al·lot ara va identificar tot d’una.

—El dimoni —va balbucejar. Estava pàl·lid, les cames li tremolaven.

—Mià, que no em coneixes? —. El pare ho havia dit mentre s’acostava al seu fill, amb  la mà fent-se camí entre les tenebres. 

El pobre infant va notar un soroll. Eren els seus budells, que buidaven la seva por. 

Després de la primera sessió de lectura (que es va acabar quan va despertar amb el cos entumit i la cara tota marcada de les tecles de l’ordinador), la Mertxe ha tingut molts problemes per continuar. Treballs de recerca, exàmens, reunions maratonianes, preparació de classes han fet que la dona s’hagi oblidat d’aquella història del Damià i la misteriosa clau, de la seva desesperació per la caiguda en el pou del seu amic Marc i la posterior desaparició. Per si això no fos prou, un dia, a la feina va descobrir aquell llapis de memòria que un dia havia intentat obrir i no havia pogut per culpa de l’aparició primer d’aquell company del TOC, en Sergio, i després de la seva amiga Laura. Per assegurar-se que aquesta vegada ningú no la interrompria, es va tancar al lavabo amb un portàtil disposada a obrir alguns d’aquells arxius. Si veia que no tenia temps de llegir-los en aquelles circumstàncies, sempre se’l podia enviar al seu correu i llegir-lo tranquil·lament a casa. El que va descobrir en aquells arxius també va contribuir a deixar de banda la lectura. 

Quan per fi la reprèn ha de repassar de nou el que havia llegit, fer memòria de tot el que havia passat en el pati de cals Pont, tornar-se a ficar en la pell del membre més jove d’aquella família, i pair allò de la seva covardia, carregar amb la seva culpa per haver abandonat l’amic. I, el que és més complicat, entendre com és possible que un àngel i un dimoni juguin a fer apostes amb l’ànima d’un pobre infant. És que no el podien deixar tranquil amb els seus jocs, amb els seus amics —tant els de carn i os com els d’altres materials—, amb les seves fantasies inofensives?

Una volta fetes totes aquestes consideracions, la Mertxe arriba al punt on, dies enrere, ho havia deixat. I llegeix: 

Amb l’esquena recolzada al tronc de la perera, en Damià recordava la visita que havia fet a cal Marc, aquell matí de diumenge. Hi havia anat per saber-ne alguna cosa. Primer, si estava viu. Si era així, que li expliqués què havia passat el dia anterior. Ell l’havia vist caure  dins la fossa sèptica, amb la clau que ell havia trobat a la mà. Li volia demanar perdó. Havia estat un covard. I si l’havia deixat allí sense anar a demanar ajut havia estat una acció que ell no havia sabut controlar, com si algú l’empenyés a fer-ho. 

La porta de la casa estava tancada. Mai no li havia passat, sempre que anava a veure el seu amic, la trobava en pes, és a dir, tancada però sense cap volta de clau.

Havia tornat a casa i havia demanat a la seva mare si en sabia res. 

—Que està tancat amb clau, dius? És estrany, na Isabel mai no tanca amb clau, ni quan se'n va a fer feina al forn d'en Marcial.

—A més, avui es diumenge, sempre son a casa es diumenges a aquestes hores.

—No deu haver passat res... Ai, mira que si en Marcos s'ha fet mal i han hagut de dur-lo al metge, com aquella vegada que s'al·lot s'havia begut aquella mescla de... Què era? Conyac i gin, ves quines unes!

El que no sabia l’al·lot és que la seva mare havia anat a fer les seves indagacions. Les dues dones eren amigues. Una veïna que havia sortit al portal li havia dit que el dissabte capvespre  havia vist arribar un cotxe que havia aparcat davant la casa .

—Era en Marcial, el forner. No és assumpte meu, però jo crec que la Isabel i ell...

—Però si és el seu quefe! I li dobla l'edat!

—Després, quan vaig tornar a guaitar, ja no hi era.

¬¬¬¬ —Però sa veïna ha vist en Marcos?, —li va demanar n’Antonio quan la dona li va dir que passava qualque cosa rara amb la Isabel i el seu fill.

—No, no. Ella només va veure un cotxe i després ja no el va veure. És l'únic que n'he pogut treure en net.  Un cotxe, en Marcial i després res. Ai, que li haurà passat a na Isabel? 

Sí, feia dies que la notava una mica rara. 

—Sa vesina és una xafardera. Que ella i el forner s'entenen, diu. Quin disbarat ! 

—En Marc ha desaparegut —va dir—. Aniré a la policia i els ho diré. Al policia prim. Ell se'n recordarà—. En Damià seia en un racó de la cuineta, al costat de la xemeneia. També hi havia el cap dels apatxes, que donava voltes amb els seu guerrers dins el cercle que formaven les cames, que el meu protegit tenia mig arronsades.  

»Estàvem jugant i vam veure una papallona o un dofí amb forma de papallona, que va volar cap al pati del costat —el cap guerrer se l’escoltava encuriosit—. Ja saps que a vegades hi hem saltat per anar a cagar, en aquell pati, en Marc i jo.

No, als polis no els podia dir que anaven a cagar a s'excusat de cal veí. No els dirà res de la clau, tampoc. Ni de la disputa. Dirà que estaven jugant i prou. I els dirà que el seu amic hi va caure. 

—On va caure? —va preguntar el guerrer apatxe des de dalt el seu cavall. 

—Dins el pou de la merda —va dir en Damià. 

No. No se'l creuran. El pou de la merda està intacte, ara no està esfondrat, com el va veure ell. I de papallones entre els geranis vermells n’hi ha moltes. Qui les regava, aquelles malves?

Els podia dir que ell també hi va caure dins el dipòsit de l’excusat, fa uns anys, en devia tenir set. 

—Fa cinc o sis anys —els diria—. Un manobre em va salvar. Però era el meu àngel de la guarda, disfressat de manobre.

Tenia raó, en l’al·lot: feia cinc anys ell també hi havia caigut, dins aquella fossa sèptica. Qui el n’havia tret no és matèria d’aquesta història, deixem-ho així.

De sobte ho va esmentar, va esmentar aquell dia. Li va dir al Jerónimo: 

—Quan era petit el vaig veure, el meu àngel de la guarda. A l'hort del Camí Vell, un dia que hi havia anat amb el meu pare. Des de llavors que sempre el tenc a la vora. Igual que t’hi tenc ara a tu.

Dins la cuineta es va fer el silenci mentre l’al·lot i l’apatxe es miraven, com si tots dos sabessin una cosa que es resistien a admetre i a verbalitzar.

—Igual que vaig veure el meu dimoni, ahir a la nit —va dir en Damià amb la veu apagada—. Nom Malhurc, Ot Malhurc. M’ho va dir en Benhurc, que és el nom del meu àngel.

—N’estàs segur, de tot açò...? —el va interrompre en Jerónimo.

—On és en Marc? —va fer ell, esquivant la pregunta de l’indi. 

—Ho devies somiar, allò que va passar al pati —va dir l’amic de plàstic.

—Tu creus? No, les esgarrinxades i els blaus que tenc per tot el cos em diuen que va ser real —va replicar-li l’al·lot.

 —Però llavors, per què vas veure el teu amic caure en el pou esfondrat i ara aquest pou està com sempre? —va inquirí l’indi. 

L’indi semblava confús, com ell. No va dir res més. Però en Damià sabia que, si pogués, l’ajudaria.

—Aniré a rallar amb els polis. Els ho contaré tot —va fer, finalment—. Els diré que som un aliat del diable i ves a saber si en Marc no és ja a l'infern pel culpa meua. 

Ara la vídua deixa de mirar la pantalla. Damunt la taula veu aquell llapis de memòria que havia obert feia unes setmanes amagada en el lavabo de la cinquena planta. Ara sap que aquells arxius contenien correccions dels professors i comentaris dels companys d’aquell curs que havia fet feia uns anys. Agafa el llapis i el col·loca en el port USB del portàtil. Fa uns quants clics i en la pantalla apareix la icona d’un arxiu de vídeo. Hi clica. Tot d’una apareix un text farcit de frases marcades en diferents colors; groc, verd, vermell. Una veu diu:

—Hola, Toni, com va, com esteim...?

La Mertxe la va escoltar feia unes setmanes, aquella videocorrecció, se’n recorda perfectament del que aquell professor li venia a dir, al Toni. Ara no té ganes, però, de tornar-ho a sentir. Surt d’aquell arxiu i recupera el que estava llegint: 

—L'haurem de dur que el vegi un metge —va dir na Juanita. 

La dona i la seva filla Anna eren a la cuina, la mare escurava plats i la filla cosia les peces de pell que algun dia formarien part de les sabates que manufacturaven en la fàbrica d’en Tòfol, el seu futur marit.

—Tot està dins es seu cap —va dir la filla, mentre tallava un fil sobrant de la peça que tenia entre les mans.

—Quina dèria l'hi ha agafat ara amb el seu amic. Els metges no en saben res, de ses coses des cap. 

—S'altre dia no coneixia a ton pare —va dir na Juanita—, semblava que havia vist el mateix dimoni.

Llavors na Juanita evocava aquells anys, quan el seu fill petit va començar anar a escola; quantes vegades l’hi havien dut, al metge? I no havia servit de gaire cosa, per no dir que encara ho havia empitjorat tot. 

—Bé que l’hi havíeu de dur, a escola...—va dir la germana major—. Tampoc no es podia passar tot es dia jugant as pati o as mig des carrer.  

—El problema és que en aquella escola —va continuar la Juanita mentre s’eixugava les mans amb el davantal gastat i brut— en Damià no s’hi va sentir a gust. Te’n recordes? El primer dia, va trabucar (rojar) la llet en pols,  el segon, li van  posar aquella injecció, una vacuna crec, que li va fer molta al·lèrgia. 

—Sí que me’n record —va fer la filla—. I el tercer dia, es va posar malalt i va haver de fer llit. 

—Al cap de molts dies —va dir la mare— l’havia d’arrossegar per dur-l’hi de nou, a s’escola. S’agafava per les parets. Com un moix quan el vols posar dins un sac. Estic segura que encara hi ha va deixar marques i tot!

—Que exagerada que sou, mumare! —va dir l’Anna. Agafava una peça de pell i l’ajuntava amb una altra per les vores.  Després hi picava damunt amb un martell.

—Més llet en pols, més ois. Més injeccions! —feia sa mare, mentre eixugava els plats. 

Era alguna cosa més, que una al·lèrgia, pensava l’àngel, mentre les escoltava, les dues dones, des d’un raig de llum que entrava per la porta del pati.

—Ningú no mos va sebre dir —va fer na Juanita— per què al teu germà no li agradava anar a l’escola. Es cas és que, sempre, as cap d’uns dies d’anar-hi, havia de fer una altra vegada llit. I quan feia uns dies de llit,  l’hi tornàvem a dur i, hala, una altra vegada el martiri. I així. Escola i llit. Més escola i més llit! I aquesta mania de saltar al pati dels pagesos del costat! Un dia mos denunciaran! 

La dona es va girar cap a la màquina de cosir sabates. La seva filla ja no hi era.

—Na Isabel i en Marcial se n'han anat de Ciutadella. 

La botiga de ca na Mas era plena de clientes. Dues dones, les darrere de la cua, parlaven del tema dels darrers dies:

—Que dius ara!

—El que sents.

—Però i es forn... Qui el dura ara?

—Es nebot, fa temps que l'ajudava, i sa dona.

—Sa dona des nebot? 

—No, sa dona d'en Marcial. Es veu que ho han deixat amb s'amant que tenia, aquell de Binigafull.

—Quin escàndol !

—Si dona, no n'hi ha un pam de net. Ciutadella és molt gran, ja. De tot, ja hi passa. 

—I que faran amb el fill?

—En Marquitos?

—... Dona, no crec que l'hagin deixat...

—Un poc raret, era, no?

—Que vols dir?

—Ai no sé, ell i en Tità, quin parell!

—En Tità?

—Si, dona, en Damianet, de n'Antonio i na Juanita!

—I d'on ho treus tot açò?

—M'ho ha dit un pardal.

—Voldràs dir un cadernera, o un verderol!

—... Ai, disculpa, ja em toca!

Va arribar el dia que els Pont Estrany van haver de deixar la casa del pati. Tota la família va anar  de bòlit  durant els dies llargs que va durar la mudança.  El cap del apatxes estava també neguitós de veure tant de moviment i trasbals en els membres de la família. Com que temia que ells i els seus guerrers sofrissin alguna mena d’accident, va demanar a en Damià que els procurés un amagatall segur que els protegís de qualsevol espoli o acte vandàlic per part d’algun membre de la família. 

Donat que no hi havia cap moble dels que tenien a la casa que els fes servei en el nou pis (ni la taula del menjador, ni el bufet amb armari els cabrien en la petita cuina del nou pis, per exemple) es tractava de traslladar més que res objectes, estris, parament de cuina, roba, llençols, tovalloles, etcètera, que no eren de grans volums però sí que representaven una gran quantitat de paquets i embalums la fi dels quals hom no acabava de veure mai. 

En  Pere va demanar al seu cap que li deixés  la furgoneta per fer uns quants viatges, sobretot de les coses més pesants. L’Antonio va anar i venir moltes vegades amb la bicicleta carregada fins dalt i mentre ell la menava a peu. El pis on anaven a viure era molt lluny, s’havia de travessar quasi tot el poble fins a la carretera de Maó i encara recórrer un bon tram d’aquesta fins gairebé la sortida del poble.  

Per al Damià aquell va ser el dia més trist.  Uns dies abans de marxar definitivament d’aquella casa, va plorar dins la cuineta, desconsolat; s’hi van afegir el cap dels apatxes i ell, l’àngel, tots tres asseguts en el racó del costat de la xemeneia. L’apatxe va recordar a l’al·lot que  en  el  calendari dels dies dissortats també hi havia aquell de la desaparició d’en Marc. Tots tres van estar d’acord que aquells dos dies, efectivament, restarien per sempre marcats en negre. 

—O en vermell, segons com es miri —va dir l’indi.

«Vaja, quina llàstima!» pensa na Mertxe «m’hauria agradat saber més coses de les aventures d’aquella colla en aquell pati. Total, només hem conegut les dissorts que hi van passar, la més gran de totes, la caiguda en el pou del patí veí d’en Marc. O és en Damià, qui hi va caure? Bé, no era un pou, exactament, sinó una mena de fossa sèptica, el lloc on va a parar la merda i els pixats d’un wàter, vaja; la veritat és que no m’ha quedat gens clar; m’ha semblat que quan parla amb en Jerónimo, en Damià diu que ell també hi va caure, en un pou... Això ho hauré de rellegir; mala cosa, haver de tornar enrere! I parlant de tornar enrere, i dels dos aquells, ¿què se n’ha fet? ¿I qui va guanyar l’aposta, al final, l’àngel o el diable? Llegirem unes quantes pàgines més, a veure si.»

Ves a saber quan.

En Benhurc i el seu company s’havien aixoplugat en un parèntesi temporal, una mena d’espai on les busques del rellotge universal no es mouen, gairebé com si tots dos de cop i volta s’haguessin ficat en tot un altre pla de l’existència. 

«Mira per on! Ja ho tenim! S’havien ficat en un buit del temps, una mena de parèntesis» pensa la dona, fent petar el dit cor contra el palmell de la mà dreta.  «Sembla com si en Toni m’hagi escoltat. I té, aquí ho tens. Ara sí que veig que en aquell pati hi havia de tot!»

Tot, al seu voltant, era molt i molt quiet. I dins aquella suspensió, discutien. Formaven una mena de gabinet de crisi, si voleu dir-ho així. S’acusaven mútuament d’haver trencat les regles del joc en permetre que en Damià  marxés de l’escena sense haver complert el seu paper i deixant sol el seu amic amb el marró. 

—Ara és ell, en Marc, qui serà meu per sempre, ell ha saltat al pati solitari —deia el banyut Malhurc.

L’àngel, com és natural, no hi podia estar d’acord, i tractava per tots els mitjans de trobar una altra via de solució.

—L’amic d’en Damià no en té cap culpa, dels nostres tripijocs —va dir, posant-li el dit índex davant el nas—. A més, quan ha saltat, en Marc no tenia la clau a la mà!

Tots dos estaven enfilats dalt arbre blau i vermell, invisibles a l’ull humà, però ben visibles l’un a altre, amb la seva indumentària laboral, un amb la seva cua, les seves banyes, i la seva mirada de foc. 

—No ximplet, no —va fer amb veu ronca, funesta, allargassant la te —amb aquest teu posat de bon jan, els teus rínxols rossos, els teus ulls blaus i la teva carona no em convenceràs: les regles són les regles.  

Ell li va insistir que ho havien d’arreglar de manera que el pobre al·lot, en sortís el menys perjudicat possible. 

—D’acord! —va roncar el dimoni, mirant-lo fixament amb aquells dos botons vermells — doncs em dones el teu Damià i aquí pau i després gloria! 

Que malament que sonaven aquelles paraules en boca d’aquella bèstia peluda. 

—No te’l puc donar —li va respondre l’àngel, aguantant-li tant com va poder la mirada. 

Va ser en aquell moment que, a fora del seu reducte,  es van escoltar unes campanades. Els dos es van mirar, les dues celles amunt.

—Clar! Les campanes —va exclamar en Benhurc. I tot d’una va etzibar aquestes paraules al seu adversari:

—No està gens clar si en Damià  ha trobat la clau abans o després de les dotze del migdia, quan expirava el termini de l’aposta! 

L’àngel van mirar cap a un altre costat. No volia que se li notés que estava improvisant. Es tractava de guanyar temps.

—Sí que n’està, de clar! —va dir el dimoni i va posar l’urpa damunt l’espatlla del tron obligant-lo a mirar-li els ulls roents —quan l’ha tret de dins el calaix de la cuineta encara no eren les dotze, no havia expirat el termini de sis mesos que havíem acordat.

—Sí que les eren —va murmurar l’àngel, evitant de mirar-lo —ja s’havia acabat el teu temps.

—No, no les eren —va replicar el dimoni —el temps encara era el meu.

—Com n’estàs tan cert?

Mentrestant, recordeu, l’amic d’en Damià , penjava del buit, en aquella rasa del pati solitari.

—Exigeixo una verificació —va dir, rotund, en Benhurc.

—Verificació? Què collons vol dir això...? —va demanar, picat, en Malhurc.

—Una comprovació que, justament, en Damià va trobar la clau abans de l’hora de l’Àngelus.

—Que Àngelus ni que punyetes —va bramar el diable—. Deixa’t de manefles* i martingales i reconeix que has perdut l’aposta, àngel Benhurc, o el que siguis, a mi no m’enganyes.

—Tu a mi, tampoc, dimoni Ot Malhurc! Vull estar segur del fet que ens ocupa —va dir mentre s’envolava convertit en colom. En fer-ho, els rellotges es van tornar a posar en marxa.

Al cap d’una estona el tenia al seu darrere, aquell corb. Era una de les seves carnadures preferides.

—Què pretens? —va grallar.

Sobrevolaven el carrer de Sant Pere d’Alcántara i en un no res van ser a la plaça de la Catedral. En aquella catedral hi havia el campanar amb les campanes que donaven les hores. D’aquestes —no recordo si n’eren tres o quatre— n’hi havia una de més gran, la que tenia el so més contundent. La que manava sobre les altres. Aquella campana era la que, encara no feia una hora, havia tocat les dotze del migdia. 

El que explicaré ara és difícil d’entendre, però provaré si més no que us en feu una idea aproximada. L’àngel volia saber si la campana havia tocat les dotze, després o abans,  que el petit del cals Pont trobés la clau. Aquesta era la qüestió. I no era una qüestió menor. Si la campana major havia tocat les dotze campanades després que en Damià engrapés la clau, estava clar, que l’àngel hauria perdut la maleïda aposta. Però, i si les dotze campanades havien sonat abans? Feu càbales... Hauria perdut el dimoni, car la clau hauria caigut en mans del petit Pont ja fora de termini.

Però encara us he d’explicar l’inexplicable. O, si voleu, us he de fer entendre l’incomprensible. 

Ara aquell parell es trobava just damunt el campanar de la Catedral.  A sota tenien les campanes que s’ocupaven de donar les hores a tot el poble. Una d’elles, la més gran, era la responsable de tocar les hores en punt: la una, les dues, les tres... I així fins a les dotze. Aquella campana era la clau de tot plegat. La mare dels ous. Aquella mola de bronze tenia la resposta. 

El problema era que no parlen, les campanes. Tampoc podien esperar que aquell carilló gegantí, amb gestos o moviments, modulés un llenguatge no verbal, No tenen cordes vocals, ni braços, ni boca, ni cara, les campanes. Però hi ha una cosa que sí que tenen: la capacitat de donar voltes. Voltes cap a endavant i voltes cap a endarrere. I ara ve allò que us deia abans de l’incomprensible. 

Com és possible, us preguntareu, que fent girar la campana major de la Catedral de Ciutadella de Menorca en el sentit contrari —cap endarrere—, es pugui fer anar el Temps també cap a endarrere, és a dir, en el sentit contrari de com va habitualment? 

No em vull estendre més, he de seguir amb aquesta història, de la qual no en vull perdre el fil. Només us diré que, i espero que em cregueu, al final, el tron i el dimoni van poder fer tan discutida verificació. 

Ah! Voleu saber qui resultat en van obtenir?

És clar. 

Doncs heu de saber que, quan van assistir una altra vegada al moment que el jove de cals Pont trobava la fotuda clau, sabeu què van veure? Ai! van comprovar que l’al·lot l’havia trobat en el punt just que la campana feia el primer toc.

En el punt just del primer toc!

—Nang!

Digueu, doncs, qui l’havia perdut o guanyat, la maleïda aposta? Em sembla que entendreu perfectament que cap dels dos, car havia acabat, per dir-ho així, en taules. És per això que els apostadors van acordar que, pel que fa  al Damià, la situació seria la mateixa que abans de tot aquell embolic. Bé, la mateixa, no. Ara carregaria per sempre amb la culpa de pensar que havia abandonat el seu millor amic. Des d’aquell dia, la seva vida estaria condicionada per ells dos. Seria blavosa, o es tenyiria de roig, segons qui la menaria. Si voleu, un petit infern, serien els anys venidors, per a l’al·lot. O un cel de reduïdes dimensions. L’aposta havia acabat en empat. N’Ot Malhurc tindria camp per jugar, I n’Et Benhurc s’hauria d’escarrassar molt perquè no li marqués molts gols.

UNA REDACCIÓ MOLT LLARGA 

Ciutadella de Menorca, octubre de 1966

A l’aula 13 de l’institut José Maria Quadrado hi ha  una dotzena de pupitres  perfectament col·locats, cada un ocupat per dos alumnes. Don Miguel, l’home que seu a la taula de dalt la tarima, els imparteix les assignatures de Formación del Espíritu Nacional i Educación Física. La trentena d’alumnes ara són en un d’aquells moments que l’espíritu nacional flaqueja, culpa de la classe de gimnàstica que han fet l’hora anterior.  Tots tenen el cos baldat. 

En Damià mira per la finestra que dona a la zona d’esbarjo, composta per una pista d’educació física, un petit camp de futbol i un camp de bàsquet. Fa poc ha complert tretze anys. Assegut a prop del finestral, bada a través dels vidres, encara que ho fa de manera que no es noti, un poc de reüll o mirant a través de l’orella, l’esquerra.  D’aquesta manera pot veure i sentir a la vegada el que passa a dins i a fora. És un al·lot llest: no li costa gaire esforç entendre les lliçons dels mestres. Agafa a la primera el sentit d’allò que li expliquen (quan, en té, de sentit) i  tot d’una ho guarda a la memòria. És capaç de recordar verbs i temps verbals, taules de multiplicar, llistes de reis visigots i alans amb tanta facilitat que a vegades pot arribar a despertar una certa enveja entre els seus companys de classe. Açò quan pot estar-se de menjar pipes, que venen a ser la seva perdició, la seva Krittonita, el seu taló d’Aquiles, car li ho fan perdre tot i el tornen del tot un inútil.

Ah!, i també es distreu amb facilitat. 

I avui es distraurà més de l’habitual quan veurà el seu company de pupitre, en Pere, convertit en el Marc, el seu amic perdut. Per si això fos poc, clissarà que en  Paco, tres pupitres enllà, a la seva dreta, és ara en Jerónimo, el capitost indi, que el saluda amb la mà. 

—Hau! —li fa.

I quan es frega els ulls i els obre i tanca repetidament, en cada instant que els té oberts veurà l’ombra del seu amic, i l’indi Jerónimo que el saluda:

—Hau!

 I això, com és natural, el distreu un munt, tant que el professor, Don Miguel,  s’hi ha d’acostar i li ha de dir:

—Señor Pon Estrani, cuando llegue a Ponferrada, nos avisa. 

Aquell mestre  sempre els feia la mateixa broma, quan veia algun dels seus alumnes distrets mirant per la finestra del pati:

—... y tenga cuidado de no sacar el brazo por la ventanilla, no vaya a perderlo si choca con algún poste —reblava sempre, abans de dir al viatger del tren imaginari que estava castigat i que: 

—Me escribirá una redacción. Cinco páginas. 

—I… sobre qué…?

—Usted verá. Sorpréndame.

Sí clar, pensa, en Damià. Sobre què li ha d’escriure que sorprengui aquest bàrbar amb bigoti i ulleres de cul de got! 

En el cor de l’al·lot hi nien sentiments molt negatius: culpa, remordiment, soledat, por, enveja, introversió. Com si un dimoni incansable, tenaç i orgullós procuri  per tots els mitjans que l’al·lot s’embegui de la seva maldat.

Mentre mira el pati buit de l’institut, recorda com de dur va ser la sortida de la casa del pati del carrer de Sant Pere d’Alcántara, ara fa un any. Hi ha una part d’ell que intenta diluir, minimitzar tota aquella negativitat, tota aquella infecció de l’ànima. Procura, sobretot, oblidar l’incident de la clau,  oblidar el Marc, el seu millor amic. 

Una redacció? Potser el podria explicar, en una redacció, tot aquell patiment?

Si ells l’ajudaven, tal vegada. Però en necessitaria cinc-centes, de pàgines, pensa, i es posa a riure per dins. Un riure fondo que, tot d’una, li sembla que és seguit per d’altres rialles provinents d’algun racó de l’aula.

Ja és la tercera bossa de pipes que s’ha cruspit. Què tenen aquestes llavors, que no pot estar-se’n? Des de fa poc que n’és un consumidor empedreït, un addicte. Menjar pipes és una envitricollada manera de matar el temps.  La boca li és un saler, una sola de sabata. El cap, una baldufa a punt de caure, cansada de donar voltes. El cel del diumenge, d’un blau elèctric, embolcalla els pins que hi ha a banda i banda de la carretera que es veu des de la finestra de l’habitació, dotant-los d’un color gairebé irreal, semblant més al verd d’un llapis de color verd que al verd dels pins de veritat. La redacció que ha d’escriure ha deixat de ser una simple anècdota (n’ha escrit altres vegades) i ha comparegut davant ell com una categoria gairebé filosòfica. No és que es vegi incapaç d’omplir cinc fulls amb tot de paraules en castellà que, per altra banda està segur que el professor de FEN ni es mirarà. És que, no sap per què, sent la necessitat d’omplir-ne no cinc, sinó cinc-cents, de fulls. I, a més, omplir-los no amb paraules castellanes, sinó amb aquelles altres paraules que sent més seves, aquelles que són les que realment a ell el fan enravenar, les que li surten sense haver de treure-les amb unes pinces, les que tenen sons que li són més fàcils de pronunciar i que no se li enreden dins la boca,  les paraules escrites en pla, en la llengua que parla des que té ús de raó. 

  

(.  Intervenció de Mertxe   ?)

Els ulls li coïen com quan li entrava aigua salada. Li va semblar que les parets envermellien i va cloure les parpelles.

Quan les va tornar a obrir, a la seva dreta s’alçava un castell, i a l’esquerra, s’estenia una platja. 

Li podeu dir un miratge, si voleu. Recordeu que en Damià és el conillet d’Índies que en Benhurc i en Malhurc fan servir per als seus infaustos tripijocs.  Aquests deixebles del Bé i del Mal poden fer amb ell coses com ara fer-lo somiar despert. Poden fer-li escriure coses que ni ell mateix no entén, fins i tot l’hi poden dictar una història amb una llengua que ningú no li ha ensenyat a escriure.

El cert és que el conill va respirar fondo la flaire de mar, de xipell i romaní abans de baixar l’escala que tenia davant. 

En ser davant la porta d’aquella cova, molt semblant a la d’una església, va pensar a desfer el camí i pujar els escalons de pedra que acabava de baixar i córrer cap a la bicicleta per tornar a casa. 

De sobte, la gran porta s’obrí d'una revolada. 

En aquells moments també es va obrir la porta del seu estudi dormitori.

—Damià, ara no surtis, que fregaré es passadís —va dir la seva mare. Només havia obert un badall i no va veure com el seu fill feia un bot. 

Quan la seva mare va desaparèixer, l’al·lot va tornar a trobar-se davant la gran portalada. Un home se’l mirava, amb una mirada imponent.

Espantat, tot just va poder quequejar el motiu de la seva visita.

—He d’escriure... una redacció... de cinc-centes planes —diu, empegueït  —i en el català que rallam aquí, a Menorca!

—Idò, com és, açò? —diu, en un to planer, l’home. 

Ell s’ha quedat mut. 

—No et preocupis, entra —. I li  deixa el pas franc, amb un gest que vols ser cerimoniós. 

En Damià, de la taula de la seva habitació estant, es va veure, de sobte, assegut davant la gran taula del Mestre.

Allí dins, esculpits en la roca, pot observar, embadalit, cavalls de mar muntats per sirenes, gladiadors que s'abraonen a calamars i sípies gegantins, una orquestra de crustacis sota la direcció d'un pop que sosté una batuta amb cada un dels seus tentacles. 

De cop i volta, l’home i l’al·lot ara són mestre i deixeble i s’han acomodat davant una taula gran, rectangular, que presideix un racó de l’estança. El mestre li ofereix un got d’aigo perquè se li passi l’esglai i deixa passar una estona. 

Després diu: 

—Antany, quan era pescador, una nacra enorme se’m va enredar amb ses xarxes —fa una pausa i prossegueix—: Ara està penjada allà defora, damunt sa portalada. Aquella troballa em va canviar sa vida. La vaig interpretar com un senyal.  Saps? Quan es destí xerra, li hem de fer cas.  

En Damià escruta el Mestre –per a ell a partir d’ara serà el Mestre, amb majúscules– ara més calmat. Llarga cabellera, pell bruna, vesteix una vaporosa túnica d'un blau marí molt descolorit i unes avarques desgastades. Del coll li pengen tres collars les  peces dels quals, totes elles procedents des fons de la mar, reposen sobre un pit pilós i morè. Se’l mira amb uns ulls esbatanats. 

També el mirava l’àngel blau, allà, assegut frec a frec amb l’aspirant a escriptor,  al voltant de la taula rodona que a ca seva en deien camilla. 

—Encalçar qualsevol cosa és anar-hi darrere fins que, per fi, la pots tocar, fer-te-la teua —aquestes paraules ressonen per tota la cova i, ensems, per tota l’habitació d’en Damià, tot i que aquest narrador sap que fenòmens d’aquest tipus són difícils de pair, com una favada massa abundosa o una ingesta exagerada de licors o d’altres begudes espirituoses.

El deixeble guaita les escultures que l’envolten. Una tènue pel·lícula de vergonya li escalfa la pell. Se sent observat. 

—Es poden encalçar idees, persones, animals i objectes —continua el Mestre entre els ressons de l’onatge que trenca el rocam sobre el qual es troben. Xiscles de gallinetes de la mar els sobrevolen—. Potser si féssim un llistat de coses més difícils o més fàcils de tenir, segurament no mos posaríem d'acord. Què costa més d'atrapar? Una idea o una persona? Un animal o un objecte? Depèn, és obvi, de quin animal, de quina idea, de quin objecte o de quina persona encalcem. I també es motiu que mos hi impulsa. 

Ell a penes es mou, clavat a la cadira com si l’hi hagin aferrat amb vesc. És una estàtua més de les que habiten en aquella cova. Una estàtua que respira paraules humides, argilenques; un aire saturat d’una barreja estranya. Salabror que es confon amb tota casta de sentors i fragàncies. L’al·lot pensa en llenya cremada, en pintures que mai no acaben d’assecar, en polsims de pedres atacades per una escarpra, en suors dormides en llençols arrugats. 

—En fi, el que vols, jove, és que aquest Mestre et proporcioni ses llavors negres per sembrar-les en terra blanca! —sent  dir a l’home que ha convertit la seva habitació en una cova, en una mena de temple on ell ha entrat a buscar la pau, el perdó, la fe.

Quan traspassaren la gran porta per sortir, a fora ja fosquejava. Ara l’al·lot es va fixar en la gran nacra. 

Mentre l’observava, la veu de la seva mare el treu de l’embadaliment:

—Damià, d’aquí a una estona vine, que m’has d’ajudar a parar la taula —. Aquesta vegada havia obert la porta de bat a bat. Va donar una ullada a l’habitació amb cara de pomes agres. El va renyar, com sempre, perquè li posava l’habitació perduda de clovelles de pipa.

—Qualsevol diria que no pots viure, sense pipes! Un dia et sortiran per ses orelles!

Mentre recorre el passadís i entra al lavabo, encara sent el ressò, com un oracle, de les preguntes que li havia fet el Mestre, abans de deixar-lo marxar: 

Què nomia. Quants anys tenia. On vivia. Què li agradava llegir. Què somniava ser. 

Nomia Damià Pont i Estrany. Tenia tretze anys. Abans vivia a una casa amb pati al carrer de sant Pere, molt a prop de sa Contramurada. Però feia poc que s’havien mudat a un pis davant el col·legi de ses monges clarisses, al costat de la carretera de Maó. No havia llegit altres llibres que els de l’escola, que eren molt avorrits. I somniava escriure una bella història. Un llibre de cinc-centes pàgines escrites en pla, és a dir, en el català de Menorca.

«Com pot ser que no ho hagi pensar abans? Per què he de llegir en la pantalla de l’ordinador? Seria molt més fàcil si els imprimeixo en paper, aquests arxius!» La Mertxe s’ha despertat abans d’hora perquè té mal de cap. Mentre es prepara un got d’aigua i un ibuprofè que haurà de prendre’s amb alguna cosa sòlida si no vol fer-se un forat a l’estómac, pensa també que seria hora de començar a valorar la possibilitat de fer llegir aquesta història a algun editor, o un membre del jurat d’algun concurs literari. Per què no? El no ja el té, ho ha de provar. I, si el vol presentar a una editorial o a algun concurs, bé que n’haurà de fer còpies en paper...

Aquell pati no tenia res a  veure amb el pati de la seva infantesa. Allí no hi havia arbres on enfilar-se, ni cim de fems per conquerir;  ni gàbia de conills, ni galliner. El terra era ple de pedres petites, grisenques, que tenien unes arestes que, si queies i te’n  clavaves una, et podia foradar el genoll. Res a veure amb el terra flonjo del sembrat de les cebes del pati del carrer de Sant Pere. Aquest pati l’envolten murs i reixats, però cap no amaga res de misteriós, res per explorar. 

És l’hora de la gimnàstica amb el professor Don Miguel Castaño, el mateix que els imparteix l’assignatura de FEN. Vesteixen pantaló curt d’esport i samarreta blanca model Imperio. Les vambes també han de ser blanques. Però ara en Damià està mort de por. Perquè les seves no ho són,  blanques, sinó d’un color vermellós. S’hi han tornat en recordar que ahir a la nit no havia acabat  la redacció. De fet no l’havia ni començat, entretingut com va estar amb aquella visita al Mestre de la cova de sa Nacra.

Quan surt  a la pista, el professor és allí, dret, amb les dues cames un poc separades, les mans als malucs, en actitud militar, com si, en comptes d’alumnes de segon de batxillerat elemental, els seus companys i ell siguin reclutes a punt de començar la dura instrucció. El bigoti de l’home sembla el subratllador, negre i gruixut,  de la seva veu.

—¡A ver, señores, se me espabilan ya! —diu, hieràtic. Les paraules tenen una textura metàl·lica, com si les cordes vocals d’aquell home siguin d’acer.  De sobte, ressona per tota la pista:

—Señor Pon, Damián Pon,¡acérquese!

Les cinc paraules fan estremir tot l’edifici escolar,  es filtren pels blocs de ciment, per les escletxes, per les portes i les finestres. Després surten com a fletxes cap al cel d’un blau lletós. Una gavina les estrafà en forma de xiscle: «a-cér-que-se!..»

—¡Señor Pon, Damián Pon! —repeteix el professor, sense desfer en cap moment el seu posat de sergent que, després d’una mala nit, es disposa a fer-ho pagar al primer que se li posi davant.

En Damià triga uns segons a reaccionar. 

—Bueno, bueno, señor Pon Estrani. ¡Hoy veo que está más dormido que de costumbre! —diu el sergent, arrossegant les paraules.  

Les gavines segueixen assajant la seva imitació, dalt els caps dels reclutes i el seu instructor.

—¿Qué pasa? ¿Una mala noche? ¿No hizo usted caso a los niños de la familia telerín? 

Ell nota les gotes de suor que li regalimen, aixelles avall.

—¿O es que estuvo dando los últimos retoques a nuestra redacción...?

—¿Cuantas páginas eran...?  

—No la tengo acabada... Se la llevaré maña...

—¿Cuantas páginas eran...?  

—Cinc...¬—és a punt de dir cinc-centes, però el militar li trepitja les paraules:

—Cinco, ¿eh?

—Pues para el próximo lunes, que sean... ¡diez! —La veu és ara de ferro rovellat—. Los intereses corren. Y hablando de correr...

Entre esbufecs, en Damià va pensar en el seu amic estimbat en el pou del pati de la pomera blava. On devia ser, ara, en Marc? Feia temps que havia descartat la seva mort en aquella rasa del pati dels veïns. En Marcos havia anat a viure a França. Això és el que li havia dit la seva mare, era el que deien totes les veïnes quan en parlaven a les botigues, quan escombraven les voreres o quan es trobaven en qualsevol cap-de-cantó.

Però moltes vegades venia a fer-li una visita. Per recordar-li el que havia passat aquell migdia de fa poc més d’un any

I no és ell, qui corre ara davant seu? Que li treu un avantatge escandalós? Que li fa pam i pipa molts metres més enllà? La grava se li clava a les soles de les vambes. 

—Maar-cos! —crida, amb la seva veu esqueixada.—Ma-arc!

Però en Marc ja no es veu, ja deu ser un altre cop a Perpinyà, amb la seva mare i el forner del carrer de Sant Pere.

—Uix! —fa, posant-se la mà al genoll, on s’ha clavat una pedra en caure mentre fa la volta deu. La sang li brolla. És d’un vermell fosc.

Anotació de la Mertxe en el marge d’un full. La frase l’ha sentit dir al professor de Filosofia de l’IOC, mentre esmorzaven: «Què és el temps? Si algú no m’ho demana, ho sé. Si ho vull explicar a qui m’ho demana, no ho sé. Sant Agustí, Confessions.»

Va clissar tota mena de papers i de llibres. Aquests, estaven flanquejats per estatuetes d’argila, com guardians dels seus secrets. Escampats per la gran taula, hi havia munts de conxes d’ostres, de petxines, de cargolins de mar i de pegellides. Les olors, que el dia anterior l’havien sorprès, ara ja se li havien fet familiars. A fora, la xiscladissa de les gavines, com paraules que freguessin un paper de vidre, no deixaven d’inquietar-lo.

Es va mirar les mans. Les tenia blavoses, com els braços i les cames. Va guipar, empegueït, les cares dels seus companys. En Vinent, al seu costat, esquerre, escrivia, absort. En Gomila, a la seva dreta, es fitorava el nas de mustela, com feia sempre que s’avorria. Com voldria avorrir-se ell, també. Però una altra realitat el cridava, lluny dels companys, del professor. Expulsat de la realitat avorrida de la classe es va veure assegut en un cantó de la gran taula del Mestre. S’hi sentia perdut, com si ocupés un espai que no li corresponia.  Davant seu, tenia una llibreta oberta, i un llapis amb la punta ben esmolada. Un Damià, el de la cova de sa Nacra va agafar el llapis. A la classe, l’altre, escoltava don Germán, que parlava amb paraules buides. 

«Per escriur¬e¬¬¬ coma —ho anota en la seva libreta— has de posseir una energia que s'assembla molt a l'electricitat que fa funcionar una màquina coma o al vent que empeny un veler cap al lluny de l’horitzó punt» 

La veu que li dicta aquestes paraules li arriba des de darrere, però no es pot girar, clavat al pupitre. 

«Escriure és una electricitat.» va anotar, estrenyent el llapis amb la mà esquerra, suada.

«Però si trobes que no és el tipus d’art que pots dominar coma no et preocupis punt i coma n’hi ha d’altres»

El Mestre apareix davant ell, sortit de núvol blau que el separa de  don German, que es passeja i llavieja paraules buides, però tot d’una el de la cova desapareix. Llavors el dimoni tenyeix de vermell: la data de la pissarra (Martes,18 de Octubre de 1966), el crucifix que hi ha penjat a la paret (apareix entre una boirina vermellenca), els pupitres i la taula del professor del damunt de la tarima (que ara semblen fabricats per uns fusters que només treballen llenya vermella)i, finalment, les galtes d’en Damià, vermelles com un pebre vermell. 

En Benhurc fa esforços per parar la sagnia. Ell, per contra,  embadurna tot el que pot de blau, però no té gaire on escollir.  

Les combinacions mentals del petit Pont sempre són dirigides pels dos rivals. El vermell del dimoni, el blau de l’àngel.

—És que a jo, sa rampa em fa por —diu, el Damià de la cova, amb els ulls clavats en les petxines que formen el collar de l’antic pescador, ara el seu Mestre. Aquest el mira amb condescendència. 

—Llegeix, llegeix, llegeix. Tots els llibres que puguis —li diu l’home de la túnica.

En aquest moment sona el timbre i la gran taula, el Mestre i la cova de sa Nacra desapareixen, s’esfumen entre una boira bicolor. I l’aula recupera els seus color grisos i don Germán surt per la porta amb la seva cartera de pell de cocodril a la mà.

«Em deurà de passar moltes vegades, açò?», es demanava mentre sortia per la porta de l’institut.Encara li costava de fer-se càrrec d’aquell embolic de tonalitats cromàtiques que l’envoltaven.

 «Aquest serà el teu fat, Tità, almenys els pròxims anys», sent que li diu darrere ell. Es va girar. Era la presència d’en Marc que el seguia com una ombra; i va afegir  «Fins que facis els vint-i-cinc anys. Així ho van pactar ells, el tudó lluminós i el corb negre, aquell dijous sant.» 

Espantat, va posar-se a córrer. Empenyia tothom que circulava pel carrer Mallorca. Li cridaven:

—Tità, on vas? Sembla que has vist un fantasma!

I ell va córrer fins que va deixar enrere el gruix d’alumnes que anaven cap a casa o feien rotllanes sobre la vorera.

Quadern de Bitàcola.

Anotacions de la Mertxe en la llibreta que ha començat i que ha anomenat  Quadern de Bitàcola. Per posar-li aquest nom s’ha inspirat en el quadern de bitàcola que es fa servir en la marina mercant, un document (llibreta, llibre…) en què els pilots, a les seves respectives guàrdies, anoten l'estat de l'atmosfera, els vents que bufen, els rumbs que es fan, la força de les màquines amb què es navega o el velam que utilitzen (en el cas dels vaixells de vela), la velocitat de la nau i els fets importants esdevinguts durant la navegació. Antigament, quan els vaixells no tenien el pont cobert era costum guardar aquest quadern a l'interior de la bitàcola per a preservar-lo de les inclemències del temps, i d'aquí va agafar el nom. Del contingut del quadern de bitàcola, el capità n'extreu la informació que utilitza per complimentar el diari de navegació. 

En aquest quadern, la Mertxe, pilot del vaixell anomenat Cap a la publicació de la novel·la, també anotarà tot de dades importants: el seu estat d’ànim, les dificultats durant el periple, els diferents rumbs a seguir, les fortaleses i les debilitats del projecte, els esdeveniments importants que tindran lloc durant el viatge, etcètera. 

“Si estirem el fil, segurament tots tenim algun conegut amb-llibre-publicat. Això fa que sembli una tasca relativament fàcil, però un 80% dels manuscrits que arriben a les editorials fracassen.” 

Avís: si no estàs disposat a sacrificar les subordinades encadenades que duren vuit línies o a fer un llibre de menys de 300 pàgines, potser aquestes recomanacions no són per a tu.

L’escriptora britànica Fay Weldon ha creat un manual útil però demolidor on aborda diversos assumptes a tenir en compte abans d’enviar una novel·la a un editor o agent literari.

Per la vorera dreta de la Contramurada, ja més calmat, en Damià recorda les paraules del Mestre mentre un sis-cents passa a prop i deixa al seu darrere un núvol de fum gris fosc. Una mobylet, primer, i una bultaco lobito, després, rugeixen a poca distància, la primera amb timidesa i la segona, sabent-se superior, deixant anar tota a seva força sense complexos pel tub d’escapament. Les paraules que recorda parlaven de fets que havien passat feia milions d'anys, de com s’havia format la vida a la Terra, de  muntanyes que s'alçaven en l'horitzó com a gegants adormits, més altes que setanta vegades la muntanya de El Toro. La que avui és aquesta illa nostra la creuaven rius que diries que s'havien format en el diluvi universal, tan amples que un colom tardava una hora en passar d'una riba a l'altra, vastíssimes valls, boscos impenetrables i cingles profunds i misteriosos. Els únics habitants d'aquesta terra eren els cataclismes i les tempestes, i un silenci espaordidor les seguia, un silenci que s’instal·lava a tot arreu, flegmàtic, disposat a fer el més avorrida possible l'eternitat que s'apropava.

Aquella història li ha estarrufat els pèls dels braços. Mentre l’escoltava, en Damià mirava els companys per veure si ells també la sentien. Però no; tots semblaven avorrits d’escoltar el professor de geografia, amb el seu bigoti i les seves ulleres de cul de bòtil. 

Escriure una història és semblant al procés de creació de la Terra, ha continuat explicant la veu del Mestre que només podia escoltar ell. Molt prest aquella Terra solitària se'n va cansar, de tanta solitud, de tant de silenci; seria massa trist passar els segles d'aquella manera, sense res de què ocupar-se, sense res que explicar-se. Així que un bon dia la Terra va decidir que faria un pensament. Al principi li costà qui-sap-lo. Fins que, a la fi, en algun indret recòndit, qualque cosa va començar a bellugar-se, indolentment, com un espasme de matèria gris, escarransida i flonja. Tanmateix, allò s'havia d'anar fent a poc a poquet i amb bones, sense córrer. Així que aquella “cosa” va anar creixent i creixent i, conten, que aquella inxa amb el temps va esdevenir una paraula, més interessant i prometedora que el silenci més absolut. I després d’aquella primera paraula, n’aparegué una altra, i després una altra; fins que la paraula es va fer carn. Així va començar la Història.

—... el canal de la Mancha separa la península Ibèrica de África —ha sentit que deia don Germán, apagant la veu del Mestre, que ha emmudit de sobte, com si algú li hagi tapat la boca.

Ara passa davant el Casino Nou. Encara li queda un bon tram fins arribar a casa, al carrer Mare Moles. Té gana. Dins la butxaca foradada, mentre camina,  palpa el llapis esmolat, el que hi havia a la taula del Mestre. I pensa que, algun dia, ell també escriurà la seva, d’història. 

Quadern de bitàcola

“si coneixes als altres i et coneixes a tu mateix, ni tan sols en cent batalles correràs cap perill”.

La contramurada era un passeig de voreres amples que envoltava Ciutadella, seguint el traçat de les antigues muralles. Tothom hi passejava, els dies de festa. 

En Damià menjava pipes, una mica endarrerit del grup. Pensava en les seves coses. En la classe de geografia/geologia de l’altre dia. En allò que l’ombra d’en Marc  li havia vaticinat en sortir de l’institut. En les baralles contínues amb la seva mare. En el llibre que tenia pensat escriure algun dia (una nebulosa important se li formava al cap, en aquest apartat) Poc a poc, anava alentint el pas, sense adonar-se’n. 

«Vols que et doni algunes idees? », sent que diu una veu. El seu entotsolament, una altra vegada, el porta ves a saber on. Si en Marcos no s’havia ofegat en aquell pou i se n’havia anat a Perpinyà amb la seva mare, què hi fa aquí, donant-li la tabarra? O és un dels seus amics pintors de realitats, en Blau i en Vermell? Veu que els seus amics són enfora i es posa a córrer per atrapar-los. El seu cos, però, no li respon, com si s’hagués  tornat de llenya, un tros de llenya roent que crema en una foguera. Un mareig el fa caure i córrer ja no és una opció. L’envaeix un benestar, com si algú l’acotxi i l’acaroni. I si a partir d’ara al Marc l’anomenés Marcòtic...?

Quan es va despertar, era a sa Nacra, assegut a la gran taula del Mestre, ara buida. Llegia un llibre, completament sol. Les gavines xisclaven, com sempre. Les ones remorejaven, als peus del penya-segat.

—Toniaa, Toniaa, que em sents? —fa la veu d’en Delich. 

En un taulell, apartat, el Mestre, ara escultor, vestit amb una túnica vermella, picava amb una escarpra i un martell en una roca que havia col·locat sobre un petit pedestal. 

—On sou...? —respon ell. Però la seva veu tot d’una esdevé aire buit de sons.

El Mestre deixava passar uns segons, per donar temps el seu deixeble a desconnectar de la realitat de la Contramurada, i continuava:  

«A vegades les persones cerqueu una cosa que creieu que us farà del tot feliços. Allò més valuós que us pugueu imaginar. L’absolut, en diuen alguns. Açò pot ser un bon  tema per a una redacció ben parida, però no serveix de res, per a la vida. Creu-me noi, no busquis mai més enllà dels teus desitjos,  sigues tu i prou. Sigues egoista. Busca només de satisfer-te a tu mateix, encara que hagis de furtar, d’arrabassar el que és seu al dèbil, d’enganyar a l’ingenu, de decebre a qui et fa confiança...»

—Aquí, babau, que no mos veus...? —la veu d’en Delich ara li sona molt a prop.

Mentre el Mestre parlava, el martell i l’escarpra sonaven com una mena de música tel·lúrica, mentre piconaven la pedra, una música que tenia  poders hipnòtics. 

—No... no us veig —fa ell, xiuxiuejant; té por que el Mestre li demani amb qui parla, tot i que parla amb paraules mudes.

Al cap d’una estona, el Mestre, sense mirar el seu deixeble,  o guipant-lo de tant en tant de reüll, diu: 

«L’autodestrucció és un altre tema important. La misèria física o moral. O totes dues a la vegada. Tot pot començar amb alguna cosa física; l’alcohol, la droga. O moral: Creu-me noi, autodestrueix-te, sigues amoral. Sigues foc que crema, destrucció». 

Els seus amics l’envolten. Està estirat damunt la vorera del passeig. La gent s’atura a mirar. Algú insinua que han d’anar a cercar un metge. 

—Collons, Damià, no facis comèdia! —en Martí el sacseja. Com pot ser que...? 

La veu del Mestre va  tornar a sonar dins la cova:

«I la mort. Què me’n dius, de la mort?», 

—Desperta, Damià! —la veu d’en Nicet és un eco que sembla venir de les estances que el Mestre encara no li ha ensenyat.

L’escultor era  un picapedra banyut, absort en aquell mac roent. 

«Els moments que precedeixen  la mort volguda, per exemple. La soledat. La por. Tristors.» 

Al ritme dels repics de l’escarpra, el dimoni blau —ho era ell, en Malhurc— enumerava dissorts, maldats, cruels tortures pròpies i alienes, lentament, al ritme de l’escarpra que picava sa roca. 

«Després tenim el fracàs. Una persona se’n va a la gran ciutat, a la cerca del triomf, de la realització d’un somni. Després d’un llarg temps de prova, que passa tota casta de dificultats, que intenta ser optimista i positiu, al final, no li queda més remei que reconèixer el seu fracàs i renunciar al seu projecte, al seu somni. Creu-me noi, sigues un fracassat. Fes naufragar els teus somnis en el teu mar de dubtes i incompetència».

—On som...? —diu, amb la seva veu de fil de cuca. A penes respira, com si qui seia en aquella taula no fos ell. O fos ell esdevingut una altra persona. O fos una persona que, lluny d’allí, l’obligués a ser un silenci, una ment silenciosa que només podia escoltar. El de la clau, en Marc, l’escoltava, se’n reia  dels seus deliris; ell aprendria a escriure, viuria una vida més apassionant que  la seva. Escriuria no només una redacció sinó un llibre, un llibre que ell mai no podria ni començar, un llibre de tantes pàgines que no el podria acabar mai de llegir,  perquè...

«Un naufragi; un supervivent. Un home envoltat de mar en una terra deshabitada, inhòspita. L’adaptació al medi desconegut, hostil. Aventures que condicionaran la personalitat i el caràcter del protagonista. Creu-me, sigues l’aventurer sense aventura possible, sigues nàufrag sense illa. Sigues desventurat, aïllat, miserable». 

—No, no...! —obre els ulls i unes formes borroses l’envolten. 

—Passejàvem per sa Contramurada, després de sortir de missa d’onze —la veu d’en Pónzio.

  —Menjaves pipes, com sempre, i anaves a la teva, com sempre. Mirant les mussaranyes...

—Mos hem girat i no t’hem vist.

—Estès en terra.

  En Damià tenia encara la sensació que corria, corria per agafar-los, per tornar-los a veure, darrere aquella boira, ara blava, ara vermella. Recorda que en sol demà, dilluns, ha de lliurar la redacció a don Miguel Castaño, el professor de FEN.

Quadern de bitàcola

La tècnica és important i els cursos d’escriptura literària poden ser de molta utilitat a l’hora de transformar idees en paraules, però si aquestes idees no neixen de dins i de l’experiència viscuda, corren el risc de sonar artificials i poc assequibles a l’hora d’empatitzar. Alerta, que l’escriptura sigui humana no converteix necessàriament la novel·la en autobiogràfica.

L’endemà, en travessar la porta de vidre de l’institut en Damià veu el bidell, com cada dilluns, davant el suro del costat de secretaria. S’hi acosta. En aquest moment, l’home estira el braç i clava la darrera xinxeta en una quarteta. Hi llegeix:

Damos la enhorabuena al

estimado profesor de este centro,

Don Miguel Castaño, con motivo

de su reciente paternidad. 

Sus clases del día de hoy, Lunes, y las de

mañana, Martes, quedan suspendidas.

El secretario, 

Don Francisco de Olives

L’emoció li entela els ulls. Per a Don Miguel i la seva dona, aquella era la tercera o la quarta criatura, no ho recordava. Per a ell, aquell natalici significava respirar un parell de dies més. Quaranta-vuit hores  per endavant per acabar la fotuda redacció. 

Mentre s’encamina cap a la seva aula, al pis de dalt, recorda la mala nit que ha passat.

—Ton pare m’ha dit que t’havia sentit somiar —li havia dit sa mare—. Cridaves, com si estiguessis sol al món i ningú et pogués sentir.

La Terra, quan encara era un projecte de vida i de paraules.

Na Juanita sol dormir fort quan es pren un parell de cullerades d’Agua del Carmen. El beuratge li afluixa les nerviades que agafa quan discuteix amb el seu fill. Llavors, n’Antonio, el seu pare,  ha de fer guàrdia. Perquè,  des de molt menut, en Damià té un mal dormir. A voltes se’l sent parlar, o cridar, segons la nit. D’altres vegades, surt de l’estudi i es posa a voltar. La porta de l’escala, l’han de tancar i amagar la clau. Una matinada, quan s’adonaren, feia auto stop a la carretera de Maó.  A vegades, enfilat a la taula, amb la granera fent de rem, el veien que remuntava un riu, o que salpava del port cap a mars incògnits. I mai no el podien despertar, perquè —segons n’Antonio— és dolent, despertar un somnàmbul. 

Abans d’anar a dormir, la veu de sa mare l’havia tret del seu món multicolor.

—Mià! Aquest lluuum!

Com s’ho fa sa mare per saber que el seu fill té el flexo encès a l’altra banda del pis? Telepatia, intuïció, màgia...? O, simplement, que aquesta frase admonitòria porta implícites unes altes probabilitats d’encert? 

Ell es decanta per la darrera opció. Des que ha acabat de sopar —unes sopes broixes i una truita d’espàrrecs de l’hort— que prova d’acabar la redacció que ha de lliurar en poques hores a don Miguel Castaño.

Mentre guaita per la finestra pensa com li agradaria agafar la carretera i no aturar fins a l’altra punta del món, a la falda del Mont Improbable. El més enfora possible de Don Miguel Castaño i la seva redacció de deu fulls. El seu rellotge de polsera marcava les onze. Cada moviment de les  busques accentuava el nerviosisme i la confusió que sentia. El paper en blanc li feia pam-i-pipa. Li rodava el cap.

La recent prohibició de la seva mare el posava encara més neguitós. Se sentia com un colom sense veces. No era per gana, era per una altra cosa, que rosegava pipes. Si l’hi preguntaves, no sabia què era exactament, aquesta altra cosa. Privat del ritual, se sentia perdut. Encara era lluny el dia que canviaria aquell costum innocent però empipador (mai més ben dit) pel vici de fumar. En realitat, no el canviaria del tot, ans el complementaria. Fumar i engolir llavors de gira-sol alhora es convertiria passats uns anys, en una mena d’èxtasi que complicaria encara molt més la convivència del jove en la casa.

—N’estic tant farta, que em faràs fer un disbarat! —deia ma mare, dia sí dia també, quan li recriminava que mengés pipes tot el sant dia. 

A vegades ell s’entretenia a imaginar quina classe de disbarat seria capaç de fer la seva mare per estroncar-li el costum de soca-rel. La veia entrar a les botigues del poble i dir al botiguer: «no n’hi vengui més, de pipes, que els metges li han prohibit.» O la imaginava assaltant la furgoneta del repartidor, deixant tot Ciutadella sense estoc d’aquelles maleïdes llavors. 

Per a la seva mare, aquelles llavors eren les llavors d’un mal que tenien aviciat el seu fill petit. I no anava gens desencaminada. 

Mentre en Damià feia elucubracions sobre la redacció que hauria de presentar l’endemà i el llibre que volia escriure havia escoltat aquestes paraules: «Per què no els ho dius a ells, que te les escriguin?» 

Una ombra, asseguda damunt el seu llit, fullejava un llibre.

Era en Marc.

—Què llegeixes...? —va demanar-li, provant de llucar el títol des de la taula, girant el flexo cap al catre.

—Baudelaire —va dir el lector, el de Perpinyà —qui, si no?— i es va fer fonedís quan la porta de l’habitació es va obrir d’una revolada.

—No t’ho diré més, Damià, aquest lluum! —va esclatar sa mare, arrossegant la u, enlluernada per la bombeta de la làmpada.

El dretà i l’esquerrà, el blau i el vermell, els dos contrincants, en Benhurc i en Malhurc, solidaris, també van fugir de l’habitació, a escampar la boira. En Damià s’havia quedat amb les ganes de preguntar a en Marc a qui es referia amb aquell ells que li podien escriure la “redacció” de cinc-centes pàgines. Abans que tornés la seva mare, s’havia ficat al llit. 

A les tres de la matinada d’aquell dilluns, però, va sentir que algú el cridava, des del carrer:

—Damià! —la veu no era autoritària, però sí convincent.

Va guaitar al carrer i va veure un home dalt una bicicleta. 

—Baixa, Mià, que anirem a sa Nacra —va dir l’home, amb les dues mans davant la boca.

Ell va baixar al carrer agafat als llençols abocats a la finestra, com havia vist que feien els presoners en les pel·lícules. Va pujar darrera la bicicleta i s’agafà fort a l’home que la menava. No van dir-se res en tot el camí. Quan van ser prop de sa Cova de sa Nacra, en Damià saltà. El de la bici el va saludar amb la mà, mentre marxava. Entre la polseguera va veure que era aquell pispa claus, en Marc. Com s’ho feia per venir des de França?

A sa Nacra, assegut a la terrassa, pres per una estranya força, com una electricitat,  va començar a escriure paraules sense solta ni volta, com un autòmat. Quan havia omplert un full, n’omplia un altre. No en llegia cap, i no entenia res del que escrivia. Acabava un full, en començava un altre i, en acabat, no en llegia cap.  I s’atabalava perquè seguia sense entendre el que escrivia. I així es va passar hores i hores. Fins i tot dies. Setmanes i mesos. Estranyat, sentia roncs i no sabia d’on provenien.

Al poca-solta del guarda blau, en Benhurc, li feia pena, veure’l. Al vermell, en Malhurc, però, li feia molta gràcia, una gràcia maligna, que aquell tros d’ase fos capaç d’escriure, a ulls clucs i a una velocitat de vertigen, la famosa redacció de cinc-centes pàgines. Perquè, quan l’al·lot va arribar a la pàgina que feia cinc-centes, s’aturà d’escriure i es va despertar. 

«Ara durem aquest llibre a don Miguel», va dir en Benhurc al seu opositor, en Malhurc. 

En Quintana, que havia sortit de l’aula a cercar una barra de guix, va fer tornar a posar els peus al passadís de l’institut al Damià, que ja no recordava res d’aquell somni, tot i que se sentia cansat, després de passar-se tota la nit escrivint aquelles innombrables pàgines. Bé, en realitat, n’eren cinc-centes, ni una més ni una manco.

—Don Germán passa llista, ja pots córrer.

Però ell, en comptes d’anar més de pressa, va alentir el pas. Els seus pensaments eren molt confosos.  A vegades tenia la sensació que no sabia qui era. Que el món per a ell no era el mateix món que el dels seus amics. No era el mateix que el dels seus pares, que el dels seus professors, que el dels seus...

En obrir la porta de l’aula, Don Germán se’l va mirar amb uns ulls com fletxes:

—¡Pon Estrani, Damián! 

—¡Presente! —va dir ell, vermell com un pebre.

Mentre s’asseia al pupitre els va demanar, a aquells embrolladors den Benhurc i en Malhurc que, per favor, el deixessin tranquil. 

«D’acord», li van dir. «Anirem a fer una volta per sa Platja Gran, on la tramuntana bufa sense tanta ràbia», van afegir, els dos corcolls, en Benhurc i en Malhurc.

Quadern de bitàcola

(...) 

Don Miguel romancejava, escarxofat al sofà. Feia una estona, mentre la seva dona dava el pit al nadó, havia esperat que els altres dos fills, de quatre i set anys, es dormissin, mentre els llegia cien cañones por banda, viento en popa a toda vela...  La senyora Castaño, que acabava de deixar el tercer fill de Déu i de la Pàtria al bressol, descansava ara a la butaca, amb una revista a les mans, que fullejava sense esma. Per tota l’estança s’ensumava aquella olor característica —entre dolcenca i agra— que desprenen les criatures acabades de néixer. 

Tant el recent pare com la seva muller, vestien sengles bates de seda, cenyides amb descurança damunt uns pijames rebregats i, aquests, sobre els cossos cansats de batallar tot el dia. Amb l’arribada del tercer fill del matrimoni, la guerra domèstica havia obert nous i trafegosos fronts.

De sobte, se sentiren uns cops a la porta del carrer.

—Pam, pam!

Els esposos es miraren. A fora, la lluna s’havia enredat en un esqueix de boira.

L’home s’aixecà, rodejà el sofà i va enfilar el passadís que donava al rebedor. Arrossegava els peus, calçats amb sabatilles de franel·la. 

—¿Quien diantre... a estas horas…? —va dir. 

En passar davant el mirall, es va pentinar a la gal·lesa els cabells embullats. A aquelles hores, qui fos, no seria benvingut. 

La sabatilla del peu dret  va topar amb una cosa tova. Un sobre de grans dimensions que hi havia al mig del passadís.  S’ajupí per recollir-lo. Algú de l’institut l’hauria portat aquell capvespre?

Va obrir la porta del carrer, i va sortir a la vorera per guaitar si veia qui havia tocat a la seva porta. Va veure dos moixos que corrien cap a la plaça des Pins. Li va semblar que se’l miraven, burletes, amb una mirada encegadora. Deuria ser efecte de la llum de la lluna? «No creo»,  pensà, mentre es fregava els ulls. Estava massa cansat per elucubrar sobre les iridescències del satèl·lit en els ulls dels gats.

S’encaminà cap a la sala, on la seva senyora cridà:

—Quien era, Miguel? 

—Nadie, cariño, algun bromista!

S’assegué al sofà, mig incorporat. 

A l’atenció de Don Miguel Castaño, va llegir en el frontal del sobre de la voluminosa missiva. Era força gran, d’un color marró clar. Com si a dins hi hagués uns quants capítols del Poema del Mio Cid, va pensar el professor mentre es tocava el bigoti, negre i atapeït. Les celles, també negres, se li aixecaren, i el front s’omplí de línies, com uns interrogants que maldessin per dreçar-se.  

En obrir el farcell i agafar el plec de fulls que contenia, alguna cosa es va esmunyir sobre les rajoles de granit, de color negre amb aigües grises. L’home s’agotzonà i recollí una quarteta de cartró. Era d’un color entre blavós i vermellenc —segons com la miraves—,  i s’hi podia llegir:

Senyor don Miguel Castaño,

Som en Damià Pont i Estrany. Aquí té la redacció que li devia. Esper que li agradi i que em deixi fer la meua, a partir d’ara.  

A don Miguel se li encengué el rostre. No sabia altra llengua que la de l’Imperio. Amb dos dits es va recargolar el bigoti. Es va remoure al sofà i dirigí la vista cap a la finestra que donava al pati, on la lluna  tallava un floc de núvols.

—Querida... —va fer, i li sortí una veu que ell mateix es va notar estranya—, verdad que tu entiendes la lengua vernácula de estos rojos...?

—Sii...,¿por qué...? —contestà amb desgana la dona; amb la revista a la mà, encara tenia la sensació que la criatura xuclava de la seva teta, amb disciplina i ritme.

La senyora Castaño no només sabia llegir la llengua dels menorquins —parescuda a la que parlaven en el seu poble de la província de València, encara que la trobava més basta—, sinó que era una experta en grafologia, o almenys això es podia deduir del diploma que tenia penjat en una de les parets de la sala menjador, al costat dels títols de mestre del seu marit i d’ella mateixa. 

—Porque necesito que me eches una mano con esto —va dir l’home, ara amb la seva veu més habitual. Brandava amb ràbia el manat de fulls.

—¿Esto...? ¿A qué te refieres, esposo? —murmurà la dona sense treure el nas de damunt la pàgina de la revista. Escrutava el text que hi havia al peu d’una foto on apareixia el Caudillo al costat d’un riu. S’hi podia veure un peix enorme, que un militar presentava a la càmera, amb un braç alçat, al costat de su excelencia.

Don Miguel s’havia aixecat del sofà. Va posar davant la seva dona el manuscrit i va grunyir:

—Esta mmmierda!

La dona deixà Franco i la seva espectacular i fotogènica captura damunt la tauleta i acollí, encuriosida, el farcell de fulls.

Totes les pàgines, va observar, estaven escrites a mà, amb una lletra molt peculiar.

Va començar a llegir. Amb el nas arrufat, va alçar la vista i va mirar el seu marit. Aquest va dir, nerviós, la cara encesa:

—Queè...?

La dona li va traduir el que acabava de llegir. En acabat, no sabia si seguir o deixar-ho estar. Li feia molta vessa, tot aquell patracol.

—Sigue, por favor —va dir don Miguel, després de pestanyejar.

La dona va reprendre, a contracor, la traducció, ara del text que apareixia a la primera pàgina: 

«—Mi nombre es Damian Pon y Estrani. Cuando tenía siete años vi mi angel de la guarda, Et Benhurc.»

—Pon Estrani, ¡està como una cabra, este chico!

Just aquí, la Mertxe cau morta de son i cansament. Ha de ser Lamusa qui ha de tancar el document, sortir del correu on la cunyada de la Mertxe l’hi va penjar i, finalment, apagar el sistema operatiu de l’ordinador.  No s’atreveix a tocar la dona, atès que dorm com un soc. Ja s’espavilarà soleta, pensa. Per últim, apaga el flexo que il·lumina la taula, no sigui que cremi encès tota la nit. La musa surt pel finestral que dona al carrer. Veu que als arbres d’allà davant hi ha un estol d’ocells que hi pernocten i troba que és un bon lloc per reposar forces; fa un breu vol de reconeixent i prest troba una branca acollidora, al costat d’una parella de caderneres.

I ara què? Doncs ara haurem d’esperar que la  Mertxe i Lamusa es descansin. Però les lectores i els lectors poden seguir amb tota normalitat la lectura, si és que el cansament i la son, com a les nostres amigues, no ha fet també estralls en la seva capacitat lectora i comprensiva. Que no oblidin, però, que tot aquest embolic el va començar Lamusa, la musa que un dia es va presentar a la casa d’estiueig de cals Bosch i provocà un daltabaix en les seves vides. 

La Mertxe, en dormir-se, ha deixat el matrimoni llegint aquells fulls que contenien la redacció d’en Damià Pont i Estrany. Haurem d’esperar que es desperti i que torni a reprendre de lectura, si volem saber què va passar al final.

A l’endemà, està molt cansada i li costa molt llevar-se per anar a treballar. Recorda vagament aquella part de la història escrita pel seu marit, que havia pogut llegir la nit anterior. Una redacció de cinc-centes pàgines presentada al professor de l’institut de manera extremadament enigmàtica. Quin disbarat! 

Dins el metro li agrada mirar les cares de la gent, escoltar les seves converses. Sent que la parella que té davant, un home amb bigoti i una dona de pitrera considerable diuen:

—¡No te duermas, Miguel! —La dona dona un cop de colze al seu acompanyant.

—Eh...? No, no. Sigue, que te sigo —gemega l’home, més dormit que despert.

—Yo también estoy cansada. Pero no puedo dejar de leer... 

—¡Que no, sigue por favor! Empieza a gustarme, esta historia.

—No lo diràs en serio... ¡No se entiende un carajo!

La Mertxe no s’ho pot creure, parpalleja.  Aquella conversa li sona molt. No és posible que el parell que té davant sigui qui es pensa que són. Don Miguel i donya Concepción.

Quan ha sortit del vagó i es dirigeix cap a la sortida veu en un banc una altra vegada aquell matrimoni. Ara la dona llegeix i l’home escolta molt atent. Pels altaveus se sent una veu que diu:

—Una primavera, quan  tenia set anys, en Damià Pont i estrany va conèixer en Benhurc.  Llavors el dimoni, en Malhurc,  va decidir que aprofitaria l’avinentesa per fer-li xantatge, al seu àngel, ja que, segons les normes, un àngel mai no pot ser vist pels fillets humans...

La Mertxe, que ha reconegut en aquelles paraules la història del Damià Pont i Estrany ideada pel seu marit,  corre, escales amunt, ni tan sols espera la cua que es forma davant les escales mecàniques.

Quan és al carrer bufa un oreig que gronxola uns núvols esfilagarsats. Al vestíbul de l’edifici on treballa l’olor a maternitat es barreja amb d’altres olors. Es pot dir que l’estança està botida d’un aire ranci, quasi com un globus a punt de rebentar. Veu asseguts al sofà l’home i la dona, don Miguel i donya Concepción. Una altra vegada. No poden parar de llegir. Unes ulleres que li arriben a l’alçada de mig nas, que té vermell de tant sonar-se, fan que la recent mare presenti un aspecte deplorable. Don Miguel tampoc no fa bona pinta; va descabellat, sembla més vell del que en realitat és. Fins i tot el bigoti se li ha esclarissat. Per acabar-ho d’adobar, no recorda que és professor de FEN i de gimnàstica a l’institut José Maria Quadrado, ni tan sols és conscient del que ha sopat: un sobre de fideus Gallina Blanca que s’ha preparat ell mateix, car la seva dona no pot parar de llegir. No poden parar de llegir els cinc-cents fulls que expliquen la vida d’en Damià Pont i Estrany, i, quan la dona acaba les paraules d’una plana, aquestes desapareixen juntament amb el full i ha de seguir llegint en l’altre full, que apareix atapeït de frases i paràgrafs:

—Pobre crio, caer en un pozo de mierda! ¡Debió ser horrible! —diu don Miguel. La seva dona fa un moviment afirmatiu amb el cap, s’aparta el floc de cabells negres que li han caigut davant els ulls i, després de mirar la Mertxe amb cara de pena, segueix llegint: 

—Es veu que van venir uns manobres que treballaven a prop i em van salvar. Però jo sempre he cregut que no van ser els manobres, sinó el meu àngel de la guarda.

La Mertxe entra esperitada a l’ascensor que l’ha de pujar fins a la cinquena planta. Allí dins, en un racó de la cabina, l’espera el seu marit, en Toni, que li diu:

—El que em va salvar va ser el meu instint de supervivència. O la meva fam de vida. La mateixa voracitat per viure que feia que odiés els capellans, que els volgués veure com cremaven al mateix infern amb què ells  m’amenaçaven, si no feia el que em deien. Les meues ganes de viure rebutjaven tot el que manaven aquells escarabats amb sotana.  Ara, això sí, d’ençà del dia de la caiguda al pou, vaig començar a tenir idees “dolentes”. Un dia, per exemple, li vaig rompre el rellotge dels diumenges a ma mare, a martellades. Segur que va ser cosa d’aquell cabró de n’Ot Malhurc. Era malvat, un fill de puta, aquell dimoni, ja em perdonaràs, estimada, la forma planera d’expressar-ho. 

Asseguda ja a la taula, la Mertxe encén el seu ordinador. Però ell li apaga, li gira la cadira de manera que l’obliga a mirar-lo a la cara. Es veu que l’ha seguida, en sortir de l’ascensor. Li diu: 

—En el galliner del pati hi havia una gallina nana que sempre em mirava, quan passava per davant el galliner. Jo estava convençut que era un d’ells, en Benhurc o en Malhurc, que sempre anaven disfressats d’animals o del que els passava pel magí. Un dia, en un atac de ràbia, li vaig tòrcer el coll, a la gallina nana. I a l’olla!

»L’àngel, en Benhurc, també feia el seu paper, és clar.  Hi va haver un temps que jo volia ser capellà, vaig tenir aquesta flaca, ves per on.  Li vaig dir a un professor que volia ser salesià, com ell. Però no era cert. A jo, t’ho puc ben assegurar, Mertxe, el que em feia trempar era anar al cine. La fosca del cine. Un dia li vaig tocar la cuixa a l’al·lota que tenia al costat, i ella no va dir ni piu. I vaig posar-li la mà ben plana entre les dues cuixes i em va agradar molt. La meva primera erecció. No t’explicaré com va acabar, per ara, estimada. Permet-me que et convidi a deixar aquest estrany episodi del patracol de cinc-cents fulls que aquells dos moixos havien deixat sobre les rajoles de la casa de don Miguel, la seva dona, dona Concepción i la seva prole. Més endavant potser en tindrem les notícies necessàries per acabar d’esbrinar com va acabar, tot plegat. I si no és així, voldrà dir que tot el que s’ha narrat d’aquest estrany episodi dels cinc-cents fulls que don Miguel i la seva esposa no podien deixar de llegir, no va ser altra cosa que una barrabassada més d’aquells dos. Ja m’entens, Mertxe. El bé i el mal, quan es posen d’acord —que no dubtis que moltes més vegades del que ens pensem s’hi posen— la poden embolicar moltíssim, la troca.

—Però jo ara no puc estar per tu, amor. Estic a la feina —diu la Mertxe.

—Ah, clar, perdona! —fa el seu marit—. Me n’havia oblidat!—. L’home mira al seu voltant i veu tot de taules on els companys i companyes de la seva dona teclegen els respectius ordinadors o parlen per telèfon. Després d’una pausa, diu—: Quan penses jubilar-te, per cert?

—Jubilar-me, dius, tu creus que ara estic en situació de jubilar-me, ara que m’has deixat en l’estacada, que t’has baixat del vaixell i els nostres fills no tenen pis i jo...

—D’acord, d’acord, ho sento —la talla el capità que ha abandonat el pont de comandament de la família Bosch-Palacio—. T’entenc, no t’ho tornaré  a dir més. Ja sé que mentre era... vull dir mentre encara era...

—Vols dir mentre eres viu i no un fantasma, com ara?

—Ss-i, bé; això, mentre era viu t’hi vaig insistir moltes vegades, que et jubilessis, perquè ja en tenies el dret. Però no volies, i ho entenc!

—Ah, sí? Ara ho entens! Una mica tard, no et sembla?

La discussió pot durar fins que es faci de nit, no oblidem que la Mertxe i en Toni són un matrimoni veterà. Sort que les disputes entre dos éssers que estan en plans diferents de la realitat solen acabar quasi sempre d’una manera brusca, inesperada o sense possibilitat de matisar allò que caldria o de rebatre allò que seria necessari. I és el que els passa ara a la parella de contrincants que es disputen la pilota jo-tinc-raó en el camp d’un debat poc estable, ple de sots i de bassals. De sobte un company de la Mertxe s’acosta a la seva taula i diu:

—Hola Mertxe —I la Mertxe no respon perquè encara protegeix la pilota que li intenta treure el seu rival, que l’agafa per la samarreta i és a punt de fer-la caure.

—Mertxe...?

Deixem que la Mertxe torni a ser la professora exemplar de la planta cinquena de l’IOC on treballa des de fa dotze anys i tornem ara a veure què se n’ha fet d’en Damià Pont i Estrany; com sabem, l’al·lot estava ben  enredat amb aquell parell —en Blau i en Vermell, o, si voleu en Benhurc i en Malhurc— que li complicaven l’existència a causa de l’aposta que havien fet i que, com sabem, havia acabat en taules. 

El jove Damià Pont i el seu inseparable parell de consciències —la blava i la vermella—passaven moltes estones junts. De dia i de nit. Quan l’al·lot dormia, descansava o es recuperava d’estudiar  FEN o d’alguna classe de gimnàstica,  una i altra força amb el seu corresponent equip treballaven per dissenyar plans que portessin cap al seu molí l’aigua del jove. En Benhurc i en Malhurc i els seus respectius gabinets rumiaven quins passos seguirien a partir de llavors. En Benhurc veia possibilitats de millora, el Malhurc no estava del tot satisfet i s’exigia i exigia més esforços al seu equip de col·laboradors.  Perquè ens entenguem, el jove Damià enmig d’aquests campanya blau roja es debatia entre ser un bon al·lot o ser un malcriat, entre portar-se bé o fer qualque barrabasada de les grosses. Entre ser un bonàs o un cabronàs. Entre viure en el ramat del bon Déu o ser-ne l’ovella negra, descarrilada, perduda per sempre en les foscors del bosc, inhabilitada de per vida com a aspirant a una vida exemplar.

Pel que feia al Marc, el seu amic desaparegut, el que un dia li va pispar la clau, hem de dir que moltes vegades els pensaments de l’un i de l’altre es confonien, no hi havia manera de separar-los. I dels pensaments, el xoc de formes passava a la cara. Els rostres  s’aferraven l’un a l’altre, com si tinguessin ventoses en el front, en les galtes, en la boca. I després, tot allò d’un, els braços, el tronc, les cames, tot,  era xuclat pels braços, el tronc i les cames de l’altre. I així podien estar hores i hores. I a voltes, dies. Com siamesos. Tot un garbuix  indestriable d’amor i odi. Damimarc, Marcdami.

El cas és que va anar passant el temps. I un dia que  en Damià seia en un banc de la plaça d’Artrutx, —la mateixa plaça i el mateix banc on, uns anys enrere, s’havia assegut després de fugir del pati on desaparegué el seu amic— va veure un home que passava per l’altra vorera de sa Contramurada que s’assemblava molt al Mestre. Era en un d’aquests dies de confusió siamesa entre ell i en Marc que hem explicat més amunt.

—Què deuria passar amb el Mestre? —va amollar de sobte l’al·lot, després d’expulsar de la boca una pellofa de pipa. 

—Aquell il·lustrat antic pescador? — va dir el seu amic francès, deixant de llegir el llibre que tenia entre les mans i mirant cap a un fanal dels que hi havia a la plaça. 

—Sí, aquell que, si no recordo malament, m’havia d’ensenyar a escriure una bella novel·la de cinc-centes planes...

—I mai no l’has tornat a visitar, a la seva cova... com es deia? 

—La cova de sa Nacra —va dir en Damià—. No, la veritat és que no. És estrany, oi? —. Tenia una llavor de gira-sol a la mà, la boca oberta i mirava al mateix punt que el de Perpinyà, el seu amic Marc.

Amb aquests pensaments, ens posaven, com a narradors d’aquesta història, en un compromís, aquell parell. Però a la nostra ploma no l’espanten els compromisos, i més si afrontar-los és en benefici d’una informació transparent i útil per als lectors i lectores.

La cosa és més senzilla del que pugui semblar. 

Aquelles trobades amb el Mestre van sorgir d’una idea molt i molt blava del guardià caigut de l’atzur, és a dir, d’en Benhurc.  Amb la bona intenció que a en Damià se li obrís la ment, vet ho aquí. Que aprengués el valor dels llibres, de l’escriptura, a través dels quals pogués conèixer el món, la vida i, en fi, la saviesa que atresoren. El problema és que, en ser uns encontres un xic trets de sota les ales, a corre-cuita, aquelles classes del Mestre van quedar una mica penjant d’un fil. O penjant d’una ala, si se’m permet la broma.

I ara ell es preguntava, ociós, mentre espellofava pipes Churruca, què deuria haver passat amb aquell savi.

Es va aixecar, i va travessar la Contramurada. En ser a l’altre costat, va veure venir un home que caminava cap a ell; tot d’una el va reconèixer: era el Mestre. Era estiu, i la gent caminava mudada per la vorera. Es van trobar just davant la gelateria de cas Mèrvol, al final de l’avinguda.  

—Saps Tità? —li va dir el Mestre, sense preàmbuls. Es veia que els dos es tenien confiança—. Un savi va dir que hi ha tres categories de persones... 

Ell es va girar cap a la gelateria que tenien al costat. I mentre el Mestre parlava, se li n’anaven els ulls cap a una luda que la dependenta omplia amb suculentes palades de vainilla.

—En primer lloc, hi ha aquells que prefereixen no tenir res a amagar  abans que veure’s obligats a mentir —va dir el Mestre. En Damià tenia la mà esquerra a la butxaca, com si hi busqués alguna cosa—. Després hi ha els que s’estimen més mentir abans que no tenir res a amagar—. El Mestre feia llambregades, ara a la mà del noi, ara a l’interior de la gelateria—. I, finalment, hi ha aquells altres a qui els agraden les dues coses, la mentida i el secret, i no poden viure sense les dues. En acabat, el Mestre va deixar anar una cleca sense gaire contundència, però inequívoca, al clatell del seu deixeble.

—Tu en quina casella et posaries, Tità? —va fer, inquisitiu. 

—Jo... En la de... la vainilla! —. Sense apartar la vista del gelat.

—Ja, ja ho entenc —va dir el Mestre, mentre es posava la mà a la butxaca dels pantalons—. O molt m’equivoco o tu ets del primer grup!

Ara passaven davant es Casino Nou, fent cap cap a la plaça de Les Palmeres, on es van seure en un dels bancs de pedra. Hi havia força animació. El bar l’Aurora tenia totes les taules de fora ocupades. Els cambrers anaven de bòlit. Repartien canyes de cervesa i racions de cacauets a pleret.

En Damià feia llepades a la bolla de vainilla del cucurutxo que li havia comprat el Mestre.  Llavors l’home va treure un llibre del sarró que portava penjat a l’espatlla. El va sostenir una estona mentre mirava el noi. Semblava que esperés que acabés de xuclar, o que fes una pausa. Després va dir:

—Té, Tità, aquí tens el teu llibre. Però primer acaba’t el gelat, no sigui que el taquis abans d’hora.

—Tot teu —va dir el Mestre, quan el noi havia tornat de rentar-se les mans i s’havia assegut al seu costat. 

L’aspirant a escriptor va experimentar aquella sensació paralitzant que havia tingut en algunes ocasions quan volia explicar alguna cosa al seu amic Jerónimo i no sabia per on començar.

—Però... Mestre, si no hi ha res escrit, ni una paraula... —. Un estol de coloms va sobrevolar-los, mentre ell fullejava el llibre, atònit.

—És molt bo d’entendre—vas dir l’antic pescador—. Tens a les mans el llibre de la teva vida...

L’estol de coloms tornava a passar, rabent. El so de les campanes de la catedral el deuria haver espantat. De tan en tant se sentia alguna riallada, un crit que reclamava la presència del cambrer en alguna taula del bar l’Aurora. Passaven al costat de l’home i el noi grups de joves que xerraven sense solta ni volta. En Damià va poder escoltar algunes paraules, com ara, calamars, bitter Kas, pilotes, Casino Nou. 

Enganxat al banc, amb aquell llibre sense paraules que el Mestre li havia posat a les mans encara mullades:

—Aquí hi ha totes les històries que et puguis imaginar per als més extraordinaris personatges que mai hagin existit —. El Mestre ara li posava el braç damunt l’espatlla.

Un home gras i un de flac, a un parell de metres, es miraven l’escena. Reien cap a dins, feien sorolls molt semblants als que fan els coloms, un parrupeig, com si volguessin cridar l’atenció de l’home i el noi. Eren un home de cos voluminós, de galtes vermelles i rodones i un individu de constitució flaca, de cara allargada i barra punxeguda.

—Ja ho saben a ca teua, o els teus amics,  que vols ser escriptor? —li demanava el Mestre .

—Sí, sí —feia en Damià.

—On són ara, els teus amics?

—Idò, ara mateix... —va quequejar.

—Digues, on són? —va insistir el Mestre.

—Aquí, aquí! 

Qui havia exclamat aquelles paraules va treure, d’una bossa que li penjava de l’espatlla, un altre llibre, tant o més gruixut que el del Mestre, 

—Aquí el tens, el llibre que conté la teva vida, noi! I amb totes les pàgines escrites! L’hem escrit ell (va assenyalar l’home gras) i jo, a quatre mans, segons un pacte que vam fer. Fes-nos cas i agafa’l, no t’hauràs de preocupar més en tota la vida. Només l’han llegit dues persones. Però no et preocupis, ja no se’n recorden de res...

—Don Miguel i la seva dona —va dir el gras, sorneguer— no van ser capaços d’acabar de llegir-la tota, la teva redacció. La hi vam deixar l’altra nit perquè ho fessin, però malauradament no se’n van sortir. Llàstima!

El lector recordarà que, efectivament, Don Miguel Castaño va rebre una nit a  casa seva un sobre que contenia uns cinc-cents fulls que, segons resava la nota que els acompanyava, contenien la redacció amb què havia estat castigat en Damià. S’ha de reconèixer que s’hi van escarrassar, marit i muller, que van llegir hores i hores. Primer sense dormir cap dels dos, alletant la dona la criatura acabada de néixer mentre seguia amb la lectura. Després, quan ja no podien més, van establir torns: mentre un llegia, l’altra dormia. El problema era que don Miguel no sabia un borrall de català i llegia a cegues, per dir-ho així. 

Eren un matrimoni catòlic, afí al règim franquista del qual no se’n desviaven ni una dècima. Ell, com a professor de Formación del Espíritu Nacional i de Educación Física a l’institut; la seva dona com a professora de Lengua Española. Per què, doncs, aquell càstig?  Per què no podien parar de llegir? Un full darrere un altre, un full i un altre, sense poder parar!

En moments de son profunda i d’esgotament extrem, don Miguel se’n penedia, d’haver estat tan intransigent, amb aquell alumne; en altres, però, el maleïa i pensava que, si se’n sortia d’aquell mal pas, faria castigar aquell fill de rojos fent-li llegir tota la Formación del Espíritu Nacional d’una sola tirada. Fins i tot a voltes arribava a desitjar veure’l tancat a la presó militar de l’illa de la Mola, després d’un judici sumaríssim per rebel·lió.

Però, ja veieu, es veu que, al final, don Miguel Castaño no va poder complir aquests desitjos esbojarrats i, si hem de fer cas de les paraules del dimoni Malhurc:

—Ara, al frenopàtic de Sant Boi, està molt tranquil el matrimoni Castaño-Gonsalves! 

—Tità, Tità! —. En Marc, el seu siamès, el sacsejava.

A la font de la plaça d’Artrutx, uns fillets jugaven a omplir globus d’aigua. A en Damià li va semblar que, entre aquells nens cridaners, hi havia els fills d’aquell matrimoni de professors que havia tingut a l’institut. A la boca tenia un regust de gelat de vainilla, la inconfusible vainilla dels gelats de Cas Mèrvol. 

La Mertxe fa dies que no és la de sempre. Els companys de la planta cinquena de l’IOC fa temps que ho deuen notar. Està a no res d’arribar moltes vegades tard, de no assistir a algunes reunions importants, sobretot li fa pànic que algun dia no arribi a aquelles que ella mateixa n’és la coordinadora. El seu cap deu estar a punt d’avisar-la que no pot ser que continuï així, que si està cansada i troba que necessita descansar una setmana o dues, que es demani una baixa, que ja s’arreglaran. Ella li dirà que no, que està bé, només que està passant una temporada dolenta, que ha d’acompanyar la mare o el pare al metge, que són molt grans; que té problemes amb un fill que no acaba de centrar-se, que se li ha espatllat la nevera i la rentadora quasi al mateix temps, que la menopausa està fent estralls, que té uns llogaters de la casa que tenen a Menorca que no li paguen. I, sobretot, que té el seu marit que l’empaita perquè s’ha entossudit que li publiqui la novel·la que va deixar sense acabar. Sense acabar i, a més, sense ordenar, organitzar, fer que sigui llegible, que no s’entén res, que és un embolic de cal déu, que és una merda, que és...

La Mertxe ara té davant un altre dels documents que li va enviar la seva cunyada. Ja no sap quants n’ha llegit. No sap si alguns fins i tot els ha somniat. No sap si les converses amb el seu marit són imaginacions seves o si ves a saber si són coses d’aquestes que a vegades sents explicar que passen. I ara li passen a ella i no sap què fer-ne. Si ho ha de dir a algú o no, si ho ha d’entomar ella sola o ha d’anar a la doctora Guerrero que li faci un passi per anar al psiquiatre. Mentrestant, obrirà aquest fitxer que fa una bona estona que li fa pampallugues en la pantalla, com si li estigués dient què, dona, Mertxe, em cliques d’una vegada...? I ella clica i se li apareix un altre document dels que els seu marit va escriure i no va ser capaç de mostrar al món. Es titula El Club NM i Mànnix. 

—A veure, què m’expliques ara, Pau —diu, mentre es frega els ulls.

EL CLUB NM I MÀNNIX

—Obrirem un club, només per noltros—va dir en Delich.

Feien rotllana al costat d’un banc de dalt el passeig de la plaça del Born. Aquell punt, davall l’obelisc centenari, els feia de quarter general d’operacions. En Damià desgranava pipes, assegut al seient de pedra; en Delich, en Fer, en Nicet, en Pónzio i en Martí, l’envoltaven.

—Hi duré el meu tocadiscos i penjarem unes quantes bombetes de colors, poques, col·locades estratègicament ¬¬—va afegir, en Delich.

—Jo, pipes, festucs, cacauets i... totes les patates xurres que vulguem!—. En Damià, que feia temps que no deia res, havia amollat aquelles paraules mentre mirava de dalt a baix en Delich, que vestia uns texans Lewis, camisa texana i jersei d’entretemps color blau fosc, d’escot pico.

—Home, Tità,  d’on surts? Pensàvem que no hi eres.

Qui havia parlat era en Nicet,  cap al qual es va girar ara l’interpel·lat per admirar-ne la flamant americana blau marí i els pantalons grisos de cama d’elefant que havia estrenat feia poc. I per què havia dit aquelles paraules en Nicet? Doncs, perquè, com sabem, en Damià moltes vegades hi era sense ser-hi, dins el grup. Manta cops se’l veia despistat, mirant les musaranyes, escrutant amb un interès taciturn l’aire o el terra, segons el moment. Fins i tot, a voltes xerrava sol. O amb algú que semblava que només ell podia percebre. 

En fi, el grup tenia assumit que en Tità era especial, estava fet d’una pasta diferent. Tots recordaven encara el que havia passat aquell dia que baixaven per la Contramurada. I com aquella, moltes altres...

—I llimonada i coca-cola fins a explotar! —va dir en Fer. I tot seguit—: I posarem los Diablos,  los Bravos, los Canarios, , I...  extracto de pollo en lata!

Ara en Damià es va girar cap en Fer, del qual envejava la pell morena, el bigoti i els cabells negres molt llisos, que li queien damunt el jersei de coll alt. Aquell amic sempre deia «extracto de pollo en lata!» quan algun pensament no li acabava de sortir.

—I ballarem Eloise, de Barry Ryan —va dir en Delich. Les campanes de la catedral propera van sonar, mentre deia Eloise, (aquella cançó que començava lenta i passava a ràpida, i tornava a ser lenta),  per això va haver d’apujar el to de veu, en Delich. 

—I ballarem Hey Jude! —van dir tots, quan van parar de sonar les campanes. I, en un esclat d’entusiasme,  es van posar a cantar i a ballar amb al·lotes imaginàries:

—La, la, la, lalala, Hey Jude!—. Aquesta, era una cançó llarga, de les més llargues del mercat discogràfic, dominat en aquells dies per la música dels Beatles. 

Mentre feien xerinola, un estol de coloms s’envolà cap a als balcons de cas Comte Torresaura. Un moix que passava a prop, se’ls va quedar mirant tres segons i després fugí cap al brollador, un dels dos que hi havia sobre el passeig. Allà es va amagar, darrere un matoll d’enclova.

—Està decidit, idò —va fer en Delich, quan van acabar les rialles i les ballarugues.

—Ara hem de pensar quin nom li posarem —va dir en Pónzio, de qui en Damià no deixava d’admirat el seu bigoti, que s’ajuntava amb les patilles i el feia semblar un aristòcrata. Aquell dia duia una americana de quadres grisa. 

—Segur que serà un fracàs. Però endavant , voltros mateixos... —va dir el que un dia havia saltat a buscar la clau, és a dir, en Marc, l’amic que només podia veure ell però que ja s’havia integrat en el grup, de manera que sempre que hi havia alguna qüestió important, ell hi ficava cullerada.

Tanmateix, aquesta vegada, si hem de ser estrictes amb la lògica que ha impregnat la història fins ara, hem de dir que la sentència Segur que serà un fracàs. Però endavant , voltros mateixos... (que va escoltar només en Damià), provenia d’en Martí. L’’al·lot sovint confonia algun dels seus amics (que ho eren de no feia gaire) amb aquell del pati que li havia pres la clau. Fins al punt que la fesomia d’aquest  anava i venia sovint sobre qualsevol component de la colla. Aquell dia de primavera, en concret, en Martí-Marc portava un tabard que li arribava fins més avall dels genolls, cosa que va fer pensar a en Damià que a Perpinyà devia fer molt de fred. Recordeu que, aquella ciutat del sud de França és on es deia que l’innombrable i la seva mare s’havien instal·lat, juntament amb l’amant d’aquesta (el forner del carrer de Sant Pere d’Alcántara) que des de llavors va passar a ser padrastre d’aquell. 

La Mertxe fa una ganyota*. Fa enrere en el text  per rellegir alguns passatges. Aquells del Damià i en Marc, per exemple. En Damià és boig i veu fantasmes? Prova d’imaginar l’escena com si  en veiés la versió cinematogràfica. ¿És atractiu aquest grup d’amiguets fent plans per fundar un club per a fer-hi guateques? ¿És taquiller veure’ls al voltant d’un banc sobre el passeig del Born fent-se il·lusions, somiant desperts? Seran personatges prou encantadors?  Ompliran la pantalla? Entraran en el cor de l’espectadora, de l’espectador, amb els seus vestits de temporada, amb les seves il·lusions de pa sucat amb oli? 

Déu meu, en l’època del Facebook, de l’Instagram, de Tik Tok, ¿a qui li pot interessar si en Dalich, en Pózio o en Mircet vesteixen així o aixà?

La Mertxe pensa que, si s’ha de publicar aquesta novel·la caldrà fer-hi uns retocs importants. Hi ha molta palla. L’hi falta acció, trama. Conflicte. Enjòlit. 

—Bé, seguim —fa.

A Ciutadella feia un matí de primavera assolellat. La colla acabava de sortir de missa de Ca Los. Havia passat la festa de Pasqua i tots, com era tradició, havien estrenat la roba de la nova temporada. En Damià, uns pantalons blau marí de cama d’elefant, una camisa blanca i una sahariana beix.

—Vaja, hi faltava vestir en Damià, clar! —diu la lectora i esclata en una riallada que ressona per tota la casa. En sentir-la, es deixondeixen. No sabem ben bé on eren. Fa uns dies que ronden per la casa. D’alguna manera se senten una mica culpables que la Mertxe tingui problemes amb aquella novel·la, que vagi tant de bòlit culpa seva. Per això hi ha moments que senten la necessitat de desaparèixer, d’amagar-se; confien que la dona potser se’n sortirà millor si ells no s’hi fiquen. Al cap i a la fi, ella és la part més interessada, ara que el seu marit ha mort, que aquella novel·la es publiqui o no es publiqui. Sobre ella recau tota la responsabilitat de si ha de tirar endavant o no, aquella història. Per altra banda, és cert que tant Lamusa com en Toni Taltavull hi tenen alguna cosa a dir, ella com a musa i ell com autor pòstum. Encara que siguin, com sabem, purs ens espirituals, elèctrics, fets de materials ficticis fins al moll de l’ós. 

Així que ara s’han posat tots dos al costat de la Mertxe per seguir la lectura amb ella d’aquella part de la novel·la que sembla que a la dona li grinyola.

El cap de setmana abans de la inauguració del nou club van fer els darrers retocs al local on estaria ubicat. Li van posar el nom de Club NM, que eren les sigles de Noltros Mateixos. Va costar decidir-se. Un altre ferm candidat havia estat el nom Club Sa Ferradura.

 —S’aferrada que dura: és impactant, no?—havia dit en Pónzio, que era qui havia proposat aquel nom. Emanava de la idea d’aferrar-se a una al·lota durant molta estona, segons va explicar el seu avalador. Aferrar-s’hi ballant, és clar. A tots els va semblar un nom molt estrany per a un club de guateques. Semblava el nom d’una taverna de mala mort o d’una posada de camí on els viatgers s’aturaven a abeurar i ferrar els cavalls. Per tant, sa Ferradura va ser desestimat com a nom del club. I va guanyar NM, Noltros Mateixos. 

—Aquí serem noltros mateixos —va dir en Damià, en un moment de descans dels preparatius.

—Noltros mateixos...? Quina merda de nom és aquest? —li va amollar el de dalt la pomera, o sigui, en Marc. La seva veu d’actor se li escampà per tot el cervell com bombolles de gasosa. Ara no havia xuclat la fesomia de cap dels seus amics. Era a ell, a qui colonitzava. El tenia darrere les orelles, que tot d’una se li enrogiren  com dues brases. 

—Què et passa, Damià...? T’has posat vermell com un pebre —li va dir en Delich.

A en Damià llavors li van venir unes ganes terribles de dir procacitats, com ara fill de puta, o cabronàs malparit, però el bon jan celestial, en Benhurc, tot d’una li frenà la llengua. I l’al·lot, del vermell, va passar al blavós pàl·lid en un no res,  i va emmudir; i va sentir que el de la clau (en Marc) no el deixaria ser ell mateix mai de la vida. 

El local del nou club era una en cotxera situada en un carreró prop del cementiri del poble.  Hi van arranjar uns bancs amb caixes de fusta folrades de tela sintètica, amb uns coixins molt tous fets amb retalls de cortina i plens de talladures de pell de la fàbrica de sabates del pare d'en Delich. 

[afegir: pòsters de conjunts, pelis...]

En aquells seients manufacturats, entre els coixins artesans i blanencs, se’ls desvetllarien per fi tots els secrets d’aquells éssers tan inaccessibles. Podrien palpar per fi els cossos que coneixien només des de la inexacta proporció del desig adolescent, des del contorn obscur d'un instint que els capellans inútilment havien pretès reprimir. Per fi cometrien els seus primers pecats de luxúria, a cor què vols. Per fi baixarien tots els mals pensaments al terreny de la pràctica més sensual i plaent.

Però el club NM no va anar com havien pensat que aniria. La primera festa que hi van muntar va ser un rotundíssim fracàs. El torracollons de la pomera (l’esmentat Marc) li ho havia dit, i ho va encertar.

«Un rotundíssim fracàs...? », diu la Mertxe, alçant la vista de la pantalla. «I ja està? I per això tanta expectació, tant espectacle previ?» 

«El camí per arribar al club NM era un pedregar fosc i ple de clots», diu en Toni, justificant-se.  «Aquell local feia més per filmar-hi una pel·lícula d’en Dràcula que no per a un club de confiança, amb totes les garanties de seguretat. Les poques al·lotes que van gosar passar de la porta, mal pintada d’aquell horrible color ivori cru, no van complir cap de les nostres expectatives, vull dir, de les expectatives dels nois de l’NM».

«No m’estranya», diu la Mertxe, «semblàveu, vull dir, semblaven bastant paradets la colla d’en Damià».

«Eren uns temps molt difícils», fa Lamusa, «som en ple franquisme, en una illa perduda enmig del mar... »

«Segueix llegint, si us plau, potser hi trobes alguna cosa interessant, més agosarada». La Mertxe no s’acaba de creure que en aquell text hi hagi gosadia: 

«Agosarada, dius? Com no surti algun zombi o alguna cosa per l’estil... ». Tanmateix, fa cas a la veu del seu home i gira un altre cop la vista cap a la pantalla.

—Sí que sou voltros mateixos, sí... —La dona estava enfilada a la traginada, gronxant-se en un fil elèctric. Anava en pèl i li brillava el sexe, com si li haguessin untat amb pebre vermell.

«Uixx, què fort, una dona nua enfilada al sostre del club NM», fa la lectora. «Aquesta sí que no me l’esperava! Segur que ara em diràs que era ell, el maligne Malhorc sota la forma de fembra sensual i temptadora. Una imatge pornogràfica totalment fora de lloc en un club com aquell».

Era ell, el maligne Malhurch sota la forma de fembra sensual i temptadora.

«Ho veus? És tot molt previsible!»

«No és culpa seva, que tot fos molt previsible, estimada... », diu en Toni. «Encara sort que en Damià hi posa una mica de fantasia, només ell se surt del guió. ¿Et penses que li resultava fàcil viure sempre amb aquell pesat d’en Marc tocant-li les pilotes? ¿I què me’n dius d’haver de gronxar sempre aquell parell de sòmines, en Blau i en Vermell, com els deia ell, en Malhurc i en Benhurc? Segueix, segueix llegint i veuràs què feien els seus amics, després del fracàs; ells sí, que ho eren, previsibles».

Al local, ara només hi quedaven ells, els membres desencantats del club NM, ja que les quatre al·lotes que hi havien anat havien marxat entre excuses i presses.

—Qui ets...? —va demanar en Damià a aquella dona que penjava del sostre.

—Na Glòria —va dir, i va afegir—: Les quatre al·lotes que heu aconseguit  que s’hi entaforessin, al vostre fotut club se n’han anat al cementiri del costat, quan han sortit d’aquí. Segur que allà hi han trobat més ambient! —I va esclafir una riallada demoníaca. 

Mentrestant, els altres membres NM estaven asseguts al voltant del tocadiscos, ara mut. Analitzaven les causes del fracàs. 

—Aquest local fa pena —va dir en Pónzio—, No està enrajolat,  ni emblanquinat.

—I fa una olor que tira enrere —el seguia en Nicet —una barreja d’animal mort, de cagades de moix, de benzina esbravada. —Mentre ho deia estenia els dits de la mà, un a un. Es balancejava entre les bombetes i les garlandes que havien penjat al sostre, perquè ara en Damià el veia no com en Nicet sinó com una de les seves al·lucinacions. 

Era veritat. A més, allà dins hi havia un seat sis-cents mig desballestat que, inútilment, havien intentat moure. I no havien pogut treure la pudor per molts aerosols d’olor de pi amb què van ruixar l’aire d’aquella cofurna.

—Em sap greu dir-t’ho, Damià —va fer el veí perpinyanenc, altrament dit Marc, que ara tenia na Glòria asseguda sobre les cames—, però les vostres festes del club NM no faran història. I, si la fan, no deixarà de ser una història vulgar, sense cap episodi remarcable.

«En Marc té tota la raó, encara que jo no l’acabo de visualitzar, no sé, li falta cos, presència en el text. Aviam: si açò fos una peli, o una obra de teatre, com el representaries, al Marc?»

«Però resulta que no és ni una pel·lícula ni una representació teatral, és una novel·la!»

«És el lector qui s’ha d’espavilar. Cada lectura d’una novel·la és una història diferent, segons de quina mirada emani. La imaginació del lector ha de fer la seva part de feina».

«M’estàs dient que no tinc imaginació?»

«No, només intento que entenguis que»

«Sí, ja veig, que entengui, que entengui; però com vols que entengui una cosa que no hi ha qui l’entengui?» 

«Ara em dius que no sé escriure, que no sé la manera de fer-me entendre?»

«No, sí; jo que vols que et digui? Sou vosaltres que m’hi heu ficat, en aquest embolic; tu i aquesta amiga teva, que no sé ni com es diu, ni què és ni què punyetes hi fa, aquí, a casa nostra!»

«Si us plau, amor meu, no t’enfadis. Jo només et demano que»

«Et demano, et demano! No sé si estàs en condicions de demanar gaires coses, tu.»

«Ja, ja veig!»

«Perdona, no volia dir això!»

«Però ho has dit... »

«No volia, t’ho prometo. »

«Ja sé que la meva situació no et fa cap gràcia, que no et faig cap favor demanant-te... »

«Sí, sí que me’n fa, de gràcia, m’agrada que siguis aquí, amb mi; encara que sigui amb aquesta... Perdona’m. És que vaig molt estressada! La feina, els nostres fills, els meus pares... I ara, la teva novel·la! »

«Ho sento, ho sento molt; si vols la deixem córrer, l’oblidem per sempre, la cremem, si vols (bé, vull dir, esborrem per sempre aquest maleïts PDFs) ho enviem tot a la merda i jo et deixo tranquil·la, us deixo tranquils, us deixem tranquils ella i jo. Per cert, es diu Lamusa, perdona si no us havia presentat abans. Lamusa, ella és Mertxe, la meva esposa; Mertxe, ella és Lamusa, una antiga amiga, musa per ser més exactes. »

«Hola. »

«Hola. »

La Mertxe, cansada, tanca l’arxiu, surt de la carpeta (ja fa dies que tots els arxius que la cunyada li va enviar per correu se’ls ha baixat en una carpeta a l’escriptori), tanca totes les pàgines que tenia obertes i clica damunt el botó d’apagar. «Demà serà un altre dia», pensa. Apaga tots els llums de la casa i se’n va a la seva habitació. Quan es deixa caure al llit li sembla que ells han encès una altra vegada la pantalla de l’ordinador, que xiuxiuegen paraules que la incriminen. Però no té esma de llevar-se a renyar-los. Al cap d’una estona, dorm profundament.

La primera ubicació del club, doncs, estava sentenciada. Morta. Davall terra.

N’havia de néixer una altra, era qüestió de... Bé, ja m’enteneu! La pervivència del club estava en joc. Ho van debatre molts dies, molts diumenges dematí, dalt el passeig del Born.

—Al·lots, açò no pot anar! —va començar en Delich.

—Hem de trobar un local més...més... —va dir en Fer.

—Extracto de pollo en lata! —van cridar tots.

Riallades. Coloms que volaven. Campanades. Un moix que se’ls mirava, expectant.

—Ho hem de tornar a fer —va dir en Pónzio—. Però aquesta vegada ens ho hem de muntar millor.

—És una qüestió de prestigi, d’honor, de... —va dir en Nicet.

—És una qüestió de vida o mort! —va dir en Damià. 

El de la baralla en el pati, dins el seu cap, sempre firat per un munt de veus, va dir:

—M’ho has tret de la boca, Mià!

En Marc i en Damià eren cul i merda. Carn i ungla. Foc i fum.

Va costar, però al final van trobar la que seria la segona i —última— seu dels NM. Un local més prometedor que el primer. Ben situat, era a prop del súper dels pares d’en Pónzio, no gaire lluny de la Contramurada. Els baixos d’un edifici força espaiosos que es feien servir de magatzem de la botiga. La part desocupada que donava a un pati,  al fons del qual hi havia una porta que sortia al carrer,  permetria entrar i sortir sense haver de passar pel magatzem.

—Molt millor que l’antre del cementeri, això segur —va dir el salta-parets-de-pati, quan el va veure, des de darrere les orelles d’en Damià. 

Res a objectar. Era una passa endavant. Havia de ser una gran passa endavant. Tots hi van estar d’acord. Fins i tot en Marc.

I l’ensucrat i el salat, el blau i el vermell, en Benhurc i en Malhurc, les relacions dels quals travessaven un moment d’entesa i harmonia, per estrany que sembli  que sal i sucre puguin fer-se amics, que blau i vermell puguin congeniar (però ja se sap, en moltes esferes de la vida, si hi ha interessos foscos pel mig, això sol passar moltes vegades; penseu en la política, per exemple; o en aquella expressió popular que diu “de més verdes n’han madurades”).

Cal dir, per altra banda, que, aquest cop,  hi van incorporar el màrqueting, la publicitat, al club NM, i això en va fer pujar les expectatives.

La llàstima era que no tenien un equip de música en condicions. Els escassos decibels que emetia el tocadiscos portàtil d’en Delich no convidaven a ballar amb gaire entusiasme. 

Los Canarios  i el seu Ponte de rodillas, el Black is Black de Los Bravos o el famós Vamos a la playa de Los Diablos no sonaven amb prou potència per aixecar l’ànim de les balladores i els seus pretendents. La cosa no funcionava. Haurien de fer alguna cosa al respecte. 

Van contemplar la possibilitat d’un equip de música estèreo. 

Un divendres, després de sortir de la feina, en Delich, en Fer i en Nicet van entrar  a la tenda que havia obert feia poc, al carrer Mallorca, on venien els més moderns, el darrer crit en aparells de música. Sotrònic, es deia. O una cosa així.

En van sortir escaldats. Impossible, pagar aquells preus.

—Conec un home que fabrica amplificadors —va dir en Damià el dia que els tres que havien anat a la tenda de música van informar els membres del club—, tal vegada ens en podria fer un a bon preu. És un germà del meu quefe, que ha treballat molts anys a França en una fàbrica de ràdios. És un manetes. Ens podria fer un cop de mà.

El van anar a trobar. Un petit taller al carrer de la Carnisseria. Com que no s’hi podien presentar tots a la vegada, van decidir que hi anirien en Delich, en Fer  i en Damià. Era pels volts de les set del capvespre d’un dilluns. 

Tampoc no hi va haver sort. L’home els va dir que, si el tocadiscos no era mínimament bo, no hi havia amplificador que ho arreglés. Que sonaria com una llauna. Si compraven un tocadiscos una mica decent, en podrien parlar, però tampoc no veia que allò fos la millor solució.

—Heu de ahorrar i comprar una torre de música com Déu mana, no hi ha més —va dir el francès quan li demanaren consell.

Tots tres amics es van mirar. No van dir que ja sabien el que costava una torre d’aquelles. No volien quedar malament. 

Llavors aquell home baix i grassonet, es va encendre un cigar de tabac de pota que s’havia fet davant ells i els va començar a explicar la seva vida. 

De pe a pa.

Estossegaven tots, quan van sortir, prop de les nou de la nit, del taller d’en Joan Torres. No hi tornarien fins uns anys més tard, quan l’amplificador no els calia per cap tocadiscs esquifit, sinó per unes guitarres elèctriques de segona mà que es comprarien per formar un grup de música que es diria Dosis.

—Poc entusiasme, dius? —deia el francès al Damià quan parlaven dels balls que, amb el mateix tocadiscos, feien al club —. Però si enraveneu com a sementals! D’acord, no arribeu  a fer res. Només quatre manyuclades, però el camp adobat per fer-vos totes les palles del món, sí que el teniu.

El roba-claus presumia sempre de saber-ne més que ell, de qualsevol cosa. I de la cosa que tenien les dones entre les cames, és a dir, de la patrulla, del sexe, cent vegades més. 

—Em podeu ben creure —deia—. Com em dic Marc.

—Ha arribat l’hora de ses peixateres —va dir en Delich.  

Ho va dir, un cop més, un diumenge matí, al quarter general de dalt el Born, havent sortit de l’obligada litúrgia dominical a l’església de Maria Auxiliadora. I dic obligada perquè ja us podeu imaginar que no hi anaven per ganes, a aquella missa. Hi anaven a buscar la marca que els padres els estampaven, a la sortida, en una cartolina, com un  carnet. 

Què significava, aquella estampació? Us preguntareu.

Doncs ni més ni menys que un descompte de dues pessetes. Heus aquí. Dues pessetes que els rebaixarien de l’entrada per a la sessió vespertina  de cine del diumenge. L’entrada del qual els costava el capital de... sis pessetes. 

Si anaven a missa, però, en pagarien només quatre, de pessetes. 

Però això no és tot. 

Si al capvespre assistien, en plena digestió del dinar, a un acte litúrgic anomenat bendición, llavors els treien, oh miracle,  dues pessetes més.

Feu números.

Els NM no anaven a missa per cap altra cosa que per amor al cine. I per economia financera, és clar. Eren temps difícils.

Ja havia passat un any i tornaven a ser a la primavera, tot i que aquesta vegada la tradicional estrena de roba nova del diumenge de Rams havia passat sense pena ni glòria; es notava que es feien grans i que certes tradicions se les començaven a passar pel forro. 

I sí, havia arribat l’hora de ses peixateres. 

Les noies a qui ells deien  ses peixateres, formaven un grup de jovenetes, filles de pescadors i de venedores de peix, a la plaça del mercat, la majoria de les quals eren forasteres que parlaven en castellà i tenien noms com ara Guadalupe, Paquita, Dolores, Esmeralda... 

La Guadalupe era rossa, però d’un ros que no semblava gaire natural. 

La Paquita era morena, de pell i de cabells; tant a l’hivern com a l’estiu, lluïa un color cacau d’allò més atractiu, i una llarga cabellera, del color del carbó com el que venien a cas cabo Pipa. 

La Dolores sempre es pentinava amb tronyelles, adornades amb flocs de coloraines. Semblava una d’aquelles mexicanes o índies que sortien a les pel·lícules de Ca Los. 

L’Esmeralda tenia uns pits que marejaven.

I em direu, com és que els membres de l’NM en sabien els noms, d’aquelles noies tan esplèndides..? Ca! No en sabien res, i encara menys, el nom! Se’ls imaginaven. Quina importància tenien, els noms? El que comptava eren elles, el dones que eren, els cossos que habitaven. 

Ho enteneu, oi? 

Les peixateres solien fer rotllana i safareig davant dels brolladors del passeig del Born.  Tot seguit,  la Contramurada les veia passar, amb el seu caminar sensual a ulls dels NMs.  Seguien el traçat de les antigues murades de Ciutadella i, per tant, rodejaven tot el seu casc antic. Els NMs també el solien fer, aquest itinerari, però a l’inversa: sortien de ca Los Padres, a l’altra punta de la Contramurada, des d’on baixaven fins al Born; allí continuaven pel carrer de cas Comte, la plaça de la Catedral, el carrer de Ses Voltes,  la plaça Nova i, finalment, la plaça de ses Palmeres, on tornaven cap al seu quarter general per l’avinguda que tothom coneixia com la Contramurada, però que en realitat havia rebut un altre nom després de la Guerra Civil. El mateix que tots els carrers i places citats anteriorment. 

—Quan les trobarem, ja ho sabeu... —va dir en Delich, enmig de la rotllana formada pels membres del primparat club festiu NM. 

Però aquest “ja ho sabeu” en realitat no significava res; no en tenien ni idea, de com actuarien, quan en un revolt del passeig, es trobessin cara a cara amb la bella Dolores, amb l’exuberant Guadalupe, amb l’exòtica Paquita, amb l’Esmeralda i els seus pits inquiets. 

—Extracto de pollo en lata! —va fer en Fer.

Darrerament, el Club NM Noltros Mateixos funcionava a ralentí. Unes nits, mitjanament bé, i unes altres, feia pana abans d’arrencar. 

D’ençà unes quantes setmanes, que en rallaven. Que hi donaven voltes, a l’assumpte. Que en valoraven les possibilitats.

 —No són ni molt manco com les al·lotes que coneixem de l’institut o del club —va dir en Delich —. Són diferents. Demanen un pla, una estratègia a l’hora d’atracar-s’hi. No podem mostrar les cartes a la primera de canvi, pot ser molt arriscat. 

En Delich, com ja haureu intuït, era una mena d’ideòleg del grup.

Aquell dia, anava enfundat dins una gavardina que li donava un cert aire marcial, amb les solapes alçades tapant-li les patilles, aquelles patilles que van esdevenir, juntament amb les seves ulleres estil John Lennon, un dels seus senyals d'identitat durant els anys venidors. 

Un altre tret singular del líder era la seva manera de caminar; alçava d'una manera exagerada els talons de les sabates, com si tota l'estona avancés de puntes. I no ho feia per fatxenderia ni res de semblant. Era la seva manera d’anar pel món. De lluny, abans de conèixer-lo per la cara, se'l podia identificar per aquesta peculiaritat. 

—Sí, ens hem d’organitzar molt bé —va dir en Pónzio— no podem fer les coses de qualsevol manera... Hem de calcular molt bé la jugada. 

En Pónzio era el més metòdic, ho volia tot molt ben organitzat, no suportava la improvisació i el desordre. Potser aquesta dèria  li venia dels seus pares, que tenien un súper i ell s’hi encarregava de col·locar els productes en els corresponent prestatge; en la vida, tot havia d’estar també ben col·locat, en la lleixa que li corresponia. 

També en la manera de vestir es reflectia aquest tret del caràcter d’en Pónzio, totes les peces de vestir ben botonades, ben planxades, ben conjuntades. Portava unes ulleres semblants a les del Delich, però amb els vidres més gruixuts, més de cul de bòtil. Es veu que, des de ben petit, gastava moltes diòptries. Unes patilles i un bigoti ben retallats, també, li donaven un aspecte pseudo-aristocràtic. 

A en Pónzio li hauria encantat  haver mamat d’una sina aristocràtica, ni que fos de la dida de torn, en podeu estar ben segurs. Però, açò, es veu que ell no ho havia pogut organitzar.

—Les úniques al·lotes que coneixem —va apuntar en Nicet— vesteixen d’uniforme: falda grisa, camisa blanca (amb els botons ben botonats) i jersei blau marí.

En Nicet es referia a les al·lotes de l’institut.  Anaven a classes separades dels al·lots, tenien pati i recreo diferents. 

Per als del club NM, aquelles al·lotes tenien  un atractiu limitadíssim, segrestat per la manera de vestir i , també, per la manera de ser.  Només es diferenciaven d’ells pels cabells llargs i les faldilles grises;  i unes veus més fines. I uns xiscles més aguts, més recurrents. 

—Els uniformes de les al·lotes de l’institut no són gens... sexis —va fer en Fer.

—Sí, fan de molt mal  traspassar —va dir en Damià.

En Damià es deuria referir que, dins aquells vestits, les al·lotes semblaven nines, figuretes d’argila o de plàstic d’un pessebre artificial. 

—Qui de voltros quan es fa una palla... —va començar a dir en Nofre. —Jo pens en les peixateres, evidentment! —va fer, després d’una pausa, l’al·lot alt i ros, en Nofre, que encara no havíem tingut ocasió de conèixer. No era molt assidu en el grup. Tenia la cara grossa i com no acabada, com si fos un esbós d’un rostre d’aquells que es veuen en els llibres de dibuix. Era espontani, deia el primer que li venia al cap, sense filtres.

¬¬¬¬—Elles sí que em fan enravenar! —va dir, desfermat.

I era cert, les de l’institut no deurien entrar en els jocs eròtics nocturns dels NM, els n’haurien vedat l’entrada. 

—Les al·lotes del mar —va intervenir en Damià — vesteixen de manera que mai passen desapercebudes. Es maquillen amb colors vius i cridaners. I caminen amb els malucs, a més de les cames, que tenen llargues, de pell suau. 

Aquest narrador ha hagut de retallar comentaris que feien els excitats NMs quan en parlaven, d’aquelles noies tan extraordinàries, per considerar-los fora de lloc i massa obscens. També s’ha vist obligat a descartar alguns exabruptes menyspreadors envers les altres al·lotes del poble, al·lotes que havien tractat, més o menys, ja fos a la sortida de l’institut o en alguna festa del club. Comentaris fets des del desconeixement i des de l’exaltació hormonal més absoluta i alienadora.

Us demanareu com va acabar tot plegat, suposo. 

Doncs que van arribar uns altres diumenges de Rams, unes altres primaveres. A la que feia tres primaveres, després de l’afer de les noies de la plaça del peix que, ja us ho dic, va acabar com el rosari de l’aurora, els del club NM ja no es van reunir dalt el passeig del Born. Tampoc no van anar a la missa d’onze a Ca Los. 

Ara ja tenien divuit anys, alguns fins i tot més. N’hi havia que havien deixat d’anar a l’institut —com en Damià, en Delich i en Nicet—,  i n’hi havia que havien marxat a estudiar a Barcelona –com en Quim i en Martí. D’altres, no havien trepitjat mai l’institut perquè havien abandonat els estudis per treballar a casa, en petits negocis o empreses familiars, sobretot relacionades amb la manufactura de sabates o amb la bijuteria, indústries molt arrelades a l’illa. 

ESCENA 5

La discoteca, la primera que hi ha haver al poble, s’ubicava en un edifici de planta rectangular, tot pintat de blanc, a prop de la Platja Gran. Des de fora no era gran cosa, podia haver estat una nau industrial, si no fos pel gran cartell lluminós de damunt l’entrada  i pel gran mural pintat en una de les parets que donaven a la carretera. Però aquell edifici tan poc singular atreia una massa colossal de persones, tal com un imant gegantí. Tanmateix, no ho era un imant, el que hi havia allí dins. El primer cop que en Damià i els seus amics s’hi van acostar, van saber que aquell lloc no els deixaria anar en molt de temps.

Perquè ho entengueu, us heu de situar dins la mentalitat d’aquells anys. Els anys setanta. Encara vivia Franco, el personatge que havíem vist en la revista que mirava la dona de don Miguel Cousaña, ho recordeu? I això volia dir, en qüestions de llibertat sexual i d’igualtat entre home i dona, viure en una mena llimbs existencials. La revolució feminista era molt lluny encara. Què hi havia, doncs, dins la discoteca, que atreia amb la força  d’un exorbitant xuclador els nostre amics i tota aquella gentada? La música, em direu. Què hi ha en una discoteca, si no és música? D’acord, però la música no ho explicava tot. L’origen de la força centrífuga que arrossegava centenars de cossos cap a dins de la discoteca eren aquelles ballarines.

Dins d’aquell lloc hi havia molta música, i tant; mai, a Ciutadella, no s’havien aplegat tants decibels musicals en tan poc espai. La música, però, no bastava per atraure en Damià i els seus amics barrejats amb tota aquella argamassa de persones.  Allò va ser una gran pensada de el General —l’amo de la discoteca—: contractar ballarines, dones espectaculars que esdevenien focus d’un potent desig, o causa d’un enlluernador atac d’enveja. Una atracció i distracció incommensurables, irresistibles. Els homes enfebraven davant tanta cuixa i tant de pit movent-se al ritme d'una música sensual i remolinada, i les dones volien imitar les habilitats que desplegaven aquelles professionals, sensuals i tremendament eròtiques. Un expert diria que amb poc èxit.

Tornem, però, al Born, el centre d’operacions dels nostres amics, els del malaguanyat club NM i els seu fidel seguici, el de la clau perduda, el blavós i el vermellenc. S’ha de dir que feia temps que gruaven el moment que hi poguessin entrar, en aquell polígon musical i eròtic. Gairebé un edèn, en la imaginació desbocada d’aquells recents adults. El dolentot, per la seva banda, ho esperava com aigua de maig, car allò seria una mina de temptacions, per al Tità. El bonàs, en canvi, passava una angelical angúnia, només de pensar en el moment que el seu Damià trepitgés aquell món pertorbador. “Antre de perdició”, va sentir que li deien algunes beates, que anaven a resar a la catedral. 

Van decidir anar-hi un dissabte nit. Tots junts. També el del pomer. I l’estranya parella, l’estirat i l’arronsat, que no es volien perdre res. A dins, un desgavell immens va fer esborronar les pells d’en Damià, d’en Pónzio i d’en Nicet.

—Collonss! —va dir en Delich, just entrar.

—Extracto de pollo en lata! —va fer en Fer.

Música a tot drap, fum, cridòria, gasos il·localitzables. El xoc d’una densa amalgama en suspensió els va tirar enrere. L’aire ja no era aire. Els narius se’ls van omplir d’una altra atmosfera, densa, inconeguda fins llavors. Van rossegar-se com anguiles cap a la pista rodona, il·luminada per aquella gran bolla giratòria que escampava arreu llumetes multicolors. Semblaven peixos dins un oceà de llumetes. 

La veritat és que estaven una mica cohibits. Allò no era com en el seu club. La música els rebotava dins el pit; si s’acostaven a algun dels bafles que hi havia al voltant de la pista, la sensació era bestial, caòtica.  La tríada, en canvi, com a personatges a cavall entre l’univers físic i el fluid elàstic de les cordes quàntiques, campaven per la sala com a avions per sobre els núvols. Aquest narrador entén que aquesta és una afirmació que requeriria una explicació més llarga i raonada, però tal cosa formaria un nus que embolicaria massa la troca d’aquesta història. 

Quan els nostre amics es van poder escapolir dels tentacles d’aquella bèstia epilèptica que havia envaït la pista, es van aclofar en un dels sofàs distribuïts per tota la sala. Allí un llibertí celat de cambrer els va servir cubates, gintònics; un estrafolari amic absent que es passejava entre les neurones d’un i l’altre els va obrir paquets de Récord i els va posar al cap tot de sensacions noves, carregades de desig, de sensualitat. L’espaordit escolanet de Déu, amagat entre les fumeres del tabac, es va afanyar a fer-los  enyorar els bancs encoixinats del seu —per sempre més— perdut club NM. Va provar que parlessin d’altres temps, que se sentissin malament, dins aquella cova de foscor. Debades.  

Va procurar, un, que parlessin de política. Però el seu adversari els deia «no, no en ralleu, de política». No existia la política, aquells dies.

—Parleu de sexe, doncs —els temptava el viciós—. Voleu barrinar? Follar?

—Es diu “fer l’amor” —els deia l’ingenu. 

—Prepareu l’eina —seguia aquell— quan surtin les ballarines...

—El que heu de fer és lligar-vos una tia bona... —deia el saltarí de la clau..

—Això, i magrejar-la, buscar-li la... Follar, follar! 

—Calleu, si us plau! —cridava el grum del cel, escandalitzat.

En aquell món tan monstruosament sorollós i alienador,  prest van descobrir que lligar, el que se’n diu lligar tindria les seves dificultats, algunes d’elles —per a alguns més que per a d’altres—, insalvables. Estaven, doncs, una altra vegada al cap del carrer, amb el tema al·lotes. Gairebé com a l’època del club NM. Segur que més d’un va pensar en les peixateres. Aquest narrador no en té constància, tot i que en cap moment ho descartaria. 

En Damià, en la discoteca, es va trobar en una dimensió espacio-temporal desconeguda. El temps, entre les seves parets de marès,  ja no es regia per cap rellotge, els llums ja no il·luminaven com sempre ho havien fet, des d’un o més punts situats en el sostre, ben quiets i formals, solvents en el compliment del seu deure d’esbandir la foscor, de protegir-te de les ombres; en Damià va descobrir que els llums ¬¬—en aquell nou univers— eren llumeneres boges, no n’hi havia cap que s’estigués quieta, totes es movien com preses d’una demència paranoica. Aregat per la seva consciència blava, estava espantat. Aquesta volia que sortís d’aquell lloc abans de gaire. 

 El que ostentava la seva clau perduda, que feia el borinot darrere seu, li preguntava d’on sortien, tots aquells braços i cames, totes aquelles esquenes, tots aquells caps. Allà no només hi havia tot el jovent de Ciutadella, que l’amic del pati ja no coneixia, sinó que també s’hi havien donat cita totes les tribus de totes les galàxies, tots els indis de tots els sistemes solars, de tots els planetes i de tots els satèl·lits de Menorca i part de l’estranger! 

—Quin batibull, naaano! —li cridava dins l’orella.

Molt prest tot aquell disbarat se’ls va fer aclaparador, acubador. Havien de sortir fora, a respirar. Tots havien begut massa. Van sortir de la reserva Mannix —aquest era el nom de la discoteca— a caçar búfals i bisons, a cavalcar per les amples planures de la nit estrellada sobre la Platja Gran. Van escoltar l’eco, entre les roques, de les crescudes dels rius i del xiscle de les àguiles que remuntaven terres ignotes, riques, misterioses.

D’ara endavant serien indis. No està gens clar qui va decidir, aquest canvi de nom. Estaven borratxos, com no ho havien estat mai. Perquè si una cosa van aprendre, a la discoteca, va ser a beure fins a l’extenuació. Aquí la consciència vermella és evident que es va apuntar una victòria sonada: borratxos, eren brou de cultiu de tot tipus de maleses.

Des d’aquell dia, les borratxeres de cerveses o de cubates que hi agafarien serien monumentals. Les mescles de tota casta de líquids que es fotrien els pròxims anys, arrambats al taulell de El portal de la Mar, el bar del costat de la discoteca, serien impaïbles. Rara seria la vegada que acabarien una nit sense que qualcú hagués vomitat, sense que qualcú s’hagués pixat a sobre, o hagués compixat a un altre, sense que qualcú hagués romput algun got i, amb un tros de vidre, hagués començat a amenaçar que es volia tallar les venes. Mannix, seria, a partir d’aquella nit d’estrena, un lloc alienador, sorollós; una màquina de  vòmits, ràbies, desconsol existencial. No seria, en cap cas, un lloc gens adequat per créixer com a persones, per entendre el món, per obrir-se un camí a la vida. 

No ho seria.

 —Puta merda de vida!—deia qualcú, dins la fosca. La veu venia de dalt la paret que separava dues tanques, a prop de la platja.

—Baixa d’aquí, que vindrà sa guàrdia civil!—va cridar en Delich.

—Baixa, que prendràs mal —li van dir en Nicet i en Quim.

—Que vingui, aquí l’esper, la guàrdia civil!—va replicar la veu de la paret.

—Les parets les carrega el dimoni —va dir en Damià

—Li diré a ton pare! —va forfollar en Pónzio.

—Mon pare, mon pare! Millor li dius a sa guàrdia civil, em faran més cas! —la veu de la paret.

—Et faran una cara nova! —en Fer.

—I els collons! —va fer en Llorenç que, d’un bot, havia baixat.

 

El cas és que feia molt poc que havia començat la dècada dels setanta —la seva primera dècada com a adults,— i que oblidarien (ara sí, per sempre) el club dels adolescents enaemes per esdevenir joves indis. Potser més endavant aquest narrador n’exposarà els motius i en mostrarà més escenes reveladores.

Na Mertxe ja ha llegit tots els documents que li va enviar la seva cunyada i està més perduda que mai. No sap què fer. A més, el seu germà, que té una gestoria, li ha trucat i li ha demanat si li pot ajudar amb uns documents que ha de presentar a Hisenda. Això la mantindrà allunyada de casa i de la novel·la durant uns quinze dies. Amb el que no compta, però, és que durant les seves absències, en Toni, el fantasma del seu marit mort i la seva amiga, Lamusa, potinejaran per tot el pis, obriran i tancaran calaixos cercant qui sap què, posaran la música a tot drap durant tot el dia, cridaran pel celobert com a condemnats i demanaran per telèfon menjars preparats que després no voldran recollir, atès que ells no necessiten menjar, almenys no les porqueries que se serveixen a domicili.

En tornar a casa un vespre després de barallar-se amb centenars de factures, na Mertxe es trobarà que, sobre les cortines blanques del menjador s’hi projecten unes lletres 

EN DESSERBA, NA JANY I NA PATY

I, tot d’una, les segueixen unes imatges que mostren el rellotge de la façana de l’ajuntament de Ciutadella, l’ha reconegut a l’instant. Marca les onze. La càmera mostra un pla general de la plaça del Born i, després baixa per enfocar un dels bancs del passeig, a tocar de l’obelisc que la gent del poble en diu “sa Piràmide”. Hi seu un home. Davant els peus hi té unes quantes llosques de cigarret que observa, embadalit, com si esperés trobar-hi algun indici de qui sap què. Sembla que fa temps que espera. 

Una veu en off, que la Mertxe reconeix tot d’una, diu:

—L’home amb qui s’ha citat  el noi del banc sol ser puntual. Ara no sap què pot haver passat, perquè avui no ho sigui. 

—Mentre espera, recorda el dia que es van conèixer, amb el bandarra d’en Desserba—. La veu ha canviat, però la Mertxe també la reconeix. Les imatges ara mostren un carrer. Un dia d’hivern. Es veu el mateix jove baixant els tres escalons de l’antiga església del Socors.

—En aquest edifici hi ha l’emissora de ràdio del poble, on condueix un programa de música —diu la primera veu en off.

—Hola, ets en Vidal, no?—la veu ara procedeix de la pel·lícula.

El locutor fa cara d’espant; no ha vist d’on ha sortit, l’home que ara té davant. Al cap d’uns segons, contesta:

––Sí 

––Aquella cara no li sona haver-la vist mai, per Ciutadella ––diu la segona veu en off ––. En Vidal és un bon fisonomista, li agrada escrutar les cares de la gent, si un dia es dedica a la fotografia no farà altra cosa que retratar cares. 

––Aquella tot d’una li crida poderosament l’atenció ––fa la primera veu en off––. Una jeta molt especial, sí senyor,  amb una boca que col·locada en un retrat se sortiria dels marges.

—Em presento: em dic Roderic, però em diuen Rodri, Rodri Desserba —diu la bocassa, que les imatges mostren en un primer pla.

I sense més preàmbuls, aquell home —que treu dos pams d’alçada al Vidal— li allarga la mà i, tot d’una, en veure que aquest  no li encaixa, se li tira a sobre i li fa una abraçada.  —L’abraçada que t’allibera —li diu, a cau d’orella.

—En Vidal no ho veu així. La sent com l’abraçada de l’os. Però no li pot dir, s’ha quedat mut.

—On podem anar a xerrar tranquil·lament?—li diu aquella bístia d’home. I sense esperar resposta es gira i va assenyala el bar que tenen a uns metres —que et sembla si entrem al Paradís ?

En les imatges la Mertxe veu com l’home i el jove s’asseuen en la taula més apartada del carrer. A en Vidal se’l veu mica acubat, en aquell bar el coneix tothom, des de l’amo ––en Juan— fins a tots els parroquians habituals. ––Lo de siempre? —pregunta el cambrer que s’ha acostat.

––Sí, lo de siempre —diu en Vidal. ––Jo també, el mateix que ell ––diu l’home que fa uns instants l’ha abraçat enmig del carrer.

La càmera ara torna a enfocar el jove que espera en el banc de damunt el Born. I tot d’una mostra el bar on seu amb aquell home. La Mertxe escolta embadalida el diàleg del jove i aquell enigmàtic Desserba:

––Ara que l’ha palmat el dictador, ha arribat l’hora de la llibertat. ––I açò què vol dir, exactament? ––Jo sé que a tu t’agrada molt la música. I també que t’agrada tocar els tambors aquells... com es diuen? ––Els bombos, sí, m’agrada la percussió... ––Això, la percussió! I tu saps que per tocar els... bombos aquests, el que va de puta mare és...––l’home anomenat Rodri mira a banda i banda del local, mig buit o mig ple, segons com es miri— anar una mica... col·locat. En Juan, el cambrer, observa l’estrany parell que està assegut en un racó del seu bar.

—En Juan pensa que no ha estat bé del tot, el que ha fet fa un parell d’hores. Ara se’n penedeix, no sap ben bé per què —diu la primera veu en off. ––Col·locat...? ––Sí, home! Què et penses com van els teus músics, aquests peluts de qui poses els discos al teu programa? Digues, quins t’agraden mes? El Jimy Hen... Hendrix, no? I aquella de la melena despentinada que sembla que tingui atacs d’epil·lèpsia, quan surt a cantar, com es diu... ––Janis Joplin. ––Justa la fusta, aquesta no sé si t’agrada, a mi, gens; trobo que fa comèdia; i que li falta un bull. Però, vaja, cadascú que pensi el que vulgui. La pel·lícula torna a la plaça del Born, on el jove cada vegada està més impacient.

—En Vidal se’n recorda molt bé del rotllo que li va fotre en Desserba aquell vespre— diu la segona veu en off—. Que acabava d’arribar de Barcelona, que s’havia instal·lat, provisionalment, a casa d’una amiga catalana, al carrer de Ses Roques. El pare d’aquesta amiga era gallec, com la seva família. Que s’havien conegut, amb aquesta amiga, un dia que havien coincidit a la Sala Villarroel, de Barcelona, on havia actuat un amic seu, que també va resultar ser amic d’aquesta amiga que l’hi havia deixat la casa.

––No sé si coneixes Antaviana... ––Anta-vana? ––No, An-ta-vi-a-na, ha ha ha! Una obra boníssima! ––No la deus haver vist, esclar. Te la recomano, si un dia vas a Barcelona. 

—El seu amic, en Pepe Rubianes, hi feia uns quants papers, a Antaviana, li va explicar aquell home, que era un xerraire incontenible. Amb aquella boca que semblava una bústia de correus, rallava i rallava sense aturador. Se n’anava, açò sí, de son Mel·lo a son Catel·lo. Es feia molt difícil seguir-li el fil. Des d’aquell dia, de tant en tant, l’esperava a la sortida de l’emissora. Donaven voltes  pel poble, entraven a algun bar a beure unes birres. En Desserba era una persona que es notava que havia viscut molt, que tenia món, malgrat el seu aspecte de pagès. Li explicava unes històries interessantíssimes. Segons li va explicar, havia recorregut mitja Índia. Una nit s’hi presentà amb una guitarra. Primer s’havien assegut a les escales de l’antiga església on hi havia l’emissora. Ell havia entrat a buscar un bongo, mentre en Rodri havia anat al Paradís a buscar unes cerveses. Van estar tocant, cantant i bevent fins que no van poder més.

—Uns dies més tard s’hi presentà, a més de la guitarra, amb dues amigues.

––Et presento la Jany i la Pathi, han vingut a enamorar-se de Menorca. I dels menorquins...!––va dir, picant l’ullet. —Una s’assemblava a la Janis Joplin, i l’altra a la Pathi Smith, va pensar en Vidal.

De cop les imatges es fonen, com si davant el projector una papallona les hagi esborrat amb l’aleteig de les seves ales. La Mertxe, asseguda en una cadira, veu les cortines del menjador que voleien. S’aixeca i tanca el finestral. A fora, els arbres li semblen ossos que volen abraçar-la. 

ES FORAT

Va sortir a prendre l’aire. Unes passes enllà del petit bar es va asseure en les gastades pedres del moll de pescadors amb els peus penjant damunt l’aigua. Sentia el clapoteig de l’aigua contra els blocs de pedra. Una olor de petroli es barrejava amb d’altres que maldaven per no perdre protagonisme, com la salabror, l’olor de peix i l’aroma de les flors de les tapereres que omplien les antigues murades; un protagonisme amenaçat des que el petit port de pescadors s’anava  convertint estiu rere estiu en niu de temporada d’iots de luxe i vaixells de passatgers. Embadalit,  observava els reflexos tornassolats, els efectes dels rajos de llum sobre les taques del fuel de les embarcacions de motor que omplien el port. Tenia  dues o tres barques a prop que es movien pausadament i de tant en tant deixaven anar un soroll, com fessin glopades d’aquella aigua obscura. Igualment, en Damià Pont  i Estrany sentia que els seus pensaments rebien glopades de records, alguns d’ells també foscos, i es veia perbocant als lavabos de Mannix, en algun parterre de la Contramurada, en el safareig de la plaça dels Pins, en el lavabo de casa seva. Quan es recuperava, es feia el propòsit que seria la darrera vegada, i això el feia tirar endavant. I tornava a la feina. I tornava la ceba. Fins que arribava un altre cap de setmana. Darrerament ja no vomitava tant. Ara, des que fumava marihuana, els vòmits havien donat pas a les al·lucinacions, les nàusees melancòliques havien donat pas al que a ell li agradava dir les flors del mal. A la maledicció del poeta inadaptat. Al marginat d’aquella cançó dels Jethro Tull, Aqualong.

Tu, un marginat? Però si aquí et tractem com un príncep, Tità!, li deia sempre la Margot. Ara, la ceba que tens per les paraules rares que t’inventes; i per les dones, per les muses, que en dius tu.  Sí, tenia aquella dèria per les paraules. I per les dones. Ho havia de reconèixer. Era un capficat. 

Un meditabund, ets, li deia el corc d’en Marc, burxant-lo. Entre setmana escrivia versos recargolats dins l’escrivania on treballava. I els caps de setmana s’emborratxava. I tenia unes ganes incestuoses de ser i de no ser. D’estar i de no estar. De viure i de desaparèixer per sempre d’aquell món. Tot a la vegada.  Perquè fumava la pipa de la pau i de la guerra, en la mateixa seguda. Perquè algunes vegades  sentia que tenia una bondat innata a la vora. Però unes altres, hi tenia la maldat, una maldat sobrevinguda que no sabia com dominar. 

En Damià sabia que la Marga i el seu company, en Peter, li tenien una estima que anava més enllà de la que li correspondria com a parroquià assidu del seu petit bar.  En general era tímid, de poques paraules. Però quan portava unes quantes cerveses, perdia la timidesa i abocava paraules a cabassos a sobre de qui tenia més a la vora. La jove, llavors l’escoltava, si tenia poca feina. Venc al vostre petit bar quan el món, paradoxalment, em ve massa ample, li confessava, quan necessit qualque cosa i me’n sobren d’altres, quan no sé qui som i què hi faig, amb vint-i-quatre anys a cameua amb ma mare foten-me el rotllo. Pobre! No li recrimin. Des que mon pare va morir... Em sent com un bitxo raro, saps, Margot? Com un estrany, en aquest poble, com si qualque cosa m’empenyés a anar-me’n. Tot i que jo me’ls estim molt a tots, es de sa meua tribu, a ells i a tots els que m’aguantau els rotllos que us fot, com tu, ara. Coneixes en Neruda, Margot? Li deia. Me gustas cuando callas porque estàs como ausente. I li confessava, avergonyit, que escrivia poemes provant d’imitar el poeta xilè. Perquè ho necessitava, perquè ell també volia escriure el seu propi Cant General, perquè a jo també m’agraden ses dones com al gran Neruda. Vull escriure molts poemes d’amor i moltes  cançons desesperades! Deia. Li recitava tirallongues de versos. A vegades, quan estava prou begut, es treia uns fulls rebregats de la butxaca i es posava a recitar les paraules que havia escrit.  Només són excrements de poemes que ha cagat la meva ànima, deia. Ets un exagerat! Era un exagerat, però en Damià intuïa que alguna cosa, en sentir aquells poemes, es removia dins la Margot.  

—Va, entrem, que na Margot creurà que hem caigut a l’aigua o que ens en volem anar sense pagar!—va dir mentre mirava el seu rellotge de polsera, aquell que un dia perdria a les festes de Fornells, en llançar-se vestit a l’aigua. Darrere seu, el seu antic veí i amic, en Marc, feia una ganyota que volia dir estàs com un llum, Damià.

Assegut a la barra, observava el raig daurat que sortia de l’ampolla i anava a caure dins el got llarg que tot d’una vessava una llengua d’escuma. Després, mirava el got de tub que, empès per la mà d’en Peter, lliscava damunt la fusta enllustrada del taulell. Lentament, s’atracava el vas a la boca, feia un glop llarg i pràcticament en buidava el contingut. S’eixugava els llavis amb la mà i clissava la paret, plena de petites lleixes on hi reposaven tot d’ampolles de vidre de diferents colors i formes. A vegades no arribava a saber si la barreja de sensacions que li enllotaven la ment era culpa de la cervesa o d’aquell mesclorum de colors que tenia davant els ulls. Va girar-se cap al moble que allotjava un tocadiscos i una nombrosa col·lecció d’elapés. Tot d’una va dedicar l’atenció a en Peter. El barman d’origen alemany lluïa una abundant cabellera color blat de moro, era força alt; quasi podia tocar el sostre només allargant un braç. El bigoti li feia joc amb els cabells, amb els ulls blaus i el nas aguilenc. En Damià pensava que era el rostre típic d’un víquing, com els que en havia vist a les pel·lícules de Ca Los o l’OAR. Tanmateix, en Peter era un bonàs*, tenia un tracte que no s’adeia gens amb la imatge cinematogràfica d’aquells busca bregues*.  Sabia escoltar. Li hauria escaigut ser un d’aquells psicòlegs que, al costat del divà, escolten pacientment el seu client mentre prenen notes en una llibreta.

Era dissabte i l’espai més aviat reduït de es Forat era ple. En Peter i la seva companya, la Margot, pouaven de dins la cambra frigorífica manta bòtils de cervesa. Aquelles ampolles sobre el taulell, li semblaven, ara canyes de pescar, ara soldats en formació. Li agradava imaginar metàfores del que veia. Li agradava també fer metàfores d’ell mateix. Imaginar-se ser diferents personatges en una realitat paral·lela. Ara, per exemple, era un indi que cavalcava, solitari, pels amples espais pasturats per bisons que se’l miraven, reüllosos, a punt d’envestir-lo. 

La Margot, o en Peter, els seguien el joc, a ell i al seu grup d’indis,  i ell ho agraïa. Per açò s’entaforava dins l’estret bar quan el món li anava ample, quan necessitava alguna cosa i n’hi sobraven d’altres, quan no sabia qui era i què hi feia a casa dels seus pares, quan no sabia què hi pintava en el poble dels llargs hiverns que era la seva Ciutadella de tota la vida, quan necessitava trobar un poema sense signes, ni retxes de paraules sense sentit. Anava a aquell local petit i rocós quan ja no volia ser més un esquiu i un solitari, quan necessitava parlar amb qualcú. 

El record d’aquell amic absent i present alhora durant tant de temps, el de la clau robada dalt l’arbre blau i vermell del pati de la seva infància, aquell tal Marc, seguia allà, amb ell, com sempre. I també l’acompanyava aquell parell infernocelestial —en Benhurc  i en Malhurc— tot i que a voltes semblava que estaven com mig desactivats, com aquells aparells que acaben les piles i es queden oblidats dins un calaix, esperant que algú els recarregui l’energia.  En Damià de vint-i-quatre anys que era ara no havia oblidat el Mestre. Ni la tia Àngels. I tants altres personatges que encara s’hostatjaven dins ell, esperant la seva oportunitat.

Vivia a ca seua, amb la seva mare i la seva germana, que tenia cinc anys menys que ell  i treballava de dependenta. El pare, l’Antonio, havia mort d’accident, quan ell tenia vint anys. L’home, jubilat de feia poc, circulava amb el seu ciclomotor per la Contramurada darrere un camió. Un fort cop al front li va bastar. Aquell vehicle, en frenar bruscament, va frenar en sec també les il·lusions d’aquell home, que passaven per cuidar els pròxims vint anys el seu estimat hort i, de retruc, la seva família. Va ser dur, era dur encara, sobretot per a la seva mare. Va ser per aquella l’època que ell va començar a flirtejar amb els porros. Haixix, marihuana. Només la Cati, la seva germana petita, ho sabia, que fumava allò. Xocolati i herba, en deien.  La casa on vivia amb la mare i la germana petita estava situada en un carrer que feia cantonada amb la carretera de Maó. Després de sopar, es tancava al seu dormitori, agafava una pila de  fulls, un bolígraf bic gastat,  un cendrer per les llosques i un altre per les clovelles de pipes. Primer feia gargots amb el boli, per comprovar que hi havia tinta dins aquell tubet. Pessigava unes quantes pipes. S’aixecava i mirava per la finestra, mentre fumava una cigarreta. Contemplava el pati de l’escola, que dormia tranquil. Més enllà, mirava l’asfalt de la carretera, que era un desert negre. Després alçava la vista cap al cel. Aquell cel puntejat d’estels que era una paret immensa; a l’altra banda, hi havia qualcú que l’observava, per un forat. Quan es  tornava a seure els fulls seguien allí, l’esperaven, amb els gargots com a ulls vigilants. Pessigava unes quantes pipes més i tornava a agafar el bic. Ja no calia provar si escrivia. Es mirava el rellotge. A voltes eren passades les dues de la matinada. Buidava una bossa de pipes Churruca. Mig paquet de Ducados. I així durant dies i dies. Durant nits i matinades. Cigarrets i pipes. Els fulls, entre besllums multicolors, s’omplien de paraules que no escrivia ell, sinó algú altre, que li pispava el seu boli bic. A l’endemà, a l’escrivania, escoltava la ràdio mentre feia factures. Badallava. A l’hivern hi feia molt de fred. L’estufa elèctrica li cremava les cames. Tenia les mans plenes de sedes. A l’estiu, s’hi ofegava de calor. El petit ventilador S&P de sobretaula li feia volar els papers i l’havia d’apagar.  Escoltava la ràdio. Allí no posaven mai els Jethro Tull. Feia albarans i factures. Tanmateix, en Benhurc i en Malhurc esperaven, en algun racó d’aquella escrivania freda, que en Damià els tornés a carregar. El lladre de destins, en Marc, també feia temps que no donava senyals de vida. Però això no volia dir res. Era l’hora de l’àngelus. Faltava una hora per anar a dinar. Trobaria la seva mare amb els ulls plorosos. La seva germana diria que la feina de dependenta no li agradava, que segurament es presentaria a unes proves per ser guàrdia urbana, però que abans havia d’acabar el batxillerat nocturn, que hauria d’anar i venir cada dia de Maó. 

Prest faria vint-i-cinc anys. 

Moltes nits s’asseia davant un munt de fulls en blanc. Tal com la terra eixuta fretura de la pluja, esperava la inspiració d’alguna musa per escriure el llibre de la seva vida. Mentrestant, però, escrivia poemes. Uns pomes que ningú no entenia. 

El jove tornava a observar ara el raig de cervesa que queia dins el vas de tub. L’escuma hi borbollava, com els pensaments dins el seu cap. L’home de darrera la barra va dir:

—Aquí tenss, Tità —amb el seu peculiar accent germànic.  El barman el coneixia prou, era un dels seus clients habituals; en Damià Pont (Tità per als amics) no era ni de bon tros tan alt i corpulent com ell, que feia  un metre noranta i tenia una constitució fornida. En Peter calculava que el jove que tenia davant devia fer metre setanta;  de constitució prima, els cabells castanys li queien més avall de les orelles i li fregaven les espatlles. Els ulls marrons sota unes celles negres perfilades i un front ample, sotjaven ara l’ambient del seu bar, on acabava d’entrar. De tant en tant,  s’apujava sobre el nas prominent les ulleres de muntura de carei i vidres rodons que portava des de feia anys. 

Es va passar les mans suoses pel front i per les galtes eixutes, on una barba esclarissada es barrejava amb alguns granets rosacis.  Va fer un glop de cervesa, i els llavis prims que li emmarcaven la boca, ampla en l’estretor del seu rostre, van desaparèixer sota un tel d’escuma. Aquell vespre venia amb una camisa texana de màniga curta —que duia descordada fins a l’alçada del pit— i uns  pantalons de camals amples, d’una tela molt lleugera, color beix, amb un cinturó, la sivella del qual tenia la forma d’una estrella. En Peter va veure que  feia llambregades al rellotge del seu canell esquerre la corretja del qual li anava baldera.  El bàrman es va mirar el seu: marcava les deu passades d’aquell dissabte de finals de setembre.

—Ja torna a ser aquí, el nostre amic —va dir en Peter, mentre treia bòtils i vasos buits del mostrador—. Espero que avui no ens munti un número, com el de dissabte passat—. La dona amb qui parlava era al seu costat i va fer un gest amb la mà cap al Damià mentre esbossava un somriure lleu.

—Ja sap com l’apreciem, noltros —va dir la dona—. És un poeta! 

Na Marga li tenia simpatia. No perquè escrivís aquells poemes, que considerava massa enrevessats, a vegades com ell, per altra banda, sinó per altres coses que no sabia com explicar.

—Jo serà que no domino prou la vostra llengo, encara, per entendre’ls, els seus poemes —va dir en Peter—. Ara li posaré els Jethro... 

—Sí, que li encanten —va dir na Marga—. Si n’Ian Anderson el conegués, segur que li inspiraria alguna cançó. 

—Una com Aqualong —va dir en Peter—, que parla d’un personatge estrany, marginat per la societat. Encara que jo no crec que ell ho sigui, un marginat. 

—Una mica estrany, sí que ho és —va fer na Marga—. Em va dir un dia que el seu segon llinatge és precisament aquest: “Estrany”. Damià Pont i Estrany. 

—Sí, nena, d’estrany ho és un tros! Però  cau bé, amb les seves coses i tot. Saps? el doctor Campins em va dir que era... com ho va dir? Ah, sí! que era “un còctel de trastorns amb potes”. 

Tots dos es van posar a riure, mentre miraven el jove assegut a la barra.

En Peter i na Marga servien cerveses maquinalment, no els era gens difícil conversar, mentre ho feien. Però ara es  van girar cap al Damià i els va semblar que podia seguir perfectament la seva conversa, els feia un somriure com de complicitat, com d’estar d’acord en tot, o quasi tot, el que deien d’ell.

Per això van preferir callar, per si de cas. Però cada un pel seu costat, van seguir pensant en ell.

«I en Juan, de la llibreria Lletra menuda, diu que és un visionari», pensava en Peter, mentre netejava gots davant la pica «que té una imaginació desbocada, que li agrada molt parlar amb tot el que l’envolta i fins i tot amb el que ningú no pot veure». De reüll mirava el jove, que semblava estar absort en algun dels seus poemes. 

«No fa gaire en Juan em va explicar que un dia vas anar a la llibreria amb un plec de fulls grapats perquè se’ls llegís. Que l’havies trobat damunt la taula de l’escrivania on treballes, li vas dir, dins una carpeta plena de pols. Que no sabies qui ho havia escrit. En Juan et va seguir el corrent. Que s’ho llegiria, et va dir». 

La veu d’en Damià va treure el bàrman dels seus pensaments.

  —Avui som pocs, eh, Peter? —va dir el seu client i amic, que també  havia sortit del seu entotsolament.

—Sí. Però és que avui has vingut molt prest...¬—va fer el bàrman mentre mirava cap a un punt indeterminat del núvol de fum que havia expulsat la boca del seu parroquià.

—Tens raó, he vingut massa prest! —va exclamar rient el seu client mentre llambregava el seu voltant.

Tot d’una es va tornar a aïllar del que l’envoltava. Al front se li marcaven unes arrugues.

«A la primera plana» seguí pensant el bàrman, «hi havies escrit... com era?... ELS ARBRES NO SÓN BLAUS o No hi ha ARBRES BLAUS... Ara no ho record bé. Que en Juan estava segur que ho havies escrit tu. Era un llibre estrany... Mira per on, tot el que t’envolta, tio, sembla destinat a l’estranyesa».

—No, tio, açò mai! —va exclamar el bàrman—. Ja saps que aquí sempre ets ben rebut! —. Era evident que en Damià no era en la conversa i s’havia entotsolat una altra vegada.  

«En Juan va dir que l’havia fullejat, que parlava d’un àngel i d’un dimoni que feien de les seves pel pati de ca teva i que havien apostat a veure qui et feia més la guitza. I que hi apareixia també un Mestre que vivia en una cova, concretament la cova de Sa Nacra, de Santandria.

»Un Mestre que t’havia d’ensenyar a escriure el llibre de la teva vida! En Juan trobava que allò era molt estrany, sí, com en molts aspectes ho ets tu, i perdona que insisteixi... I que era impublicable, que allò de l’àngel i el dimoni voltant pel pati de ca teva no era gens versemblant, vaja, que no se la creuria ningú, aquella història tan laberíntica, inabordable. I que, a més, estava escrita en un estil... com ho va dir? Joycià, d’acord? Que també li  havia recordat un tal Bulgakof, un escriptor rus que també flipava amb el dimoni que va fer aparèixer un dia a Moscou».

—En què penses, Peter? ––va dir en Damià, presentant-se-li davant com sortit del no res. L’alemany va fer un somriure que eixamplà encara més el seu bigoti ros i li va dir, per dissimular, que recordava  el primer dia que ell i la Marga havien entrat per primer cop a aquella cova. La Marga i ell havien decidit fer el pas de muntar un bar. Un passadís estret no gaire llarg donava a dos espais que s’obrien a banda i banda; el de l’esquerra, de forma rectangular, li va semblar molt petit, amb poc més de vint clients, ja estaria ple a vessar; a l’altre, de forma circular, a penes hi cabrien deu persones. 

––Per això quan vam haver de decidir el nom que li posaríem, no ho vam dubtar: es Forat! 

El local era una antiga cova de pescadors, amb totes les parets de roca. Havia costat fer passar els cables que anaven a parar als bafles repartits per tot el bar. O els de les làmpades penjades del sostre. En un racó, en Peter hi va amagar aquell artefacte  que des de l’obertura del local havia estat objecte de tota mena d’especulacions. «I per què l’has posat aquesta càmera, Peter?» li demanava tothom. «Mai se sap, mai se sap», contestava ell. I mira per on, dissabte passat l’havia estrenat.

Les primeres notes de la seva cançó preferida dels Jethro van ressonar, potents i clares, per tota la cova. Movia el cap i, de retruc,  la cabellera greixosa, amb una lleugera cadència, marcava el ritme de la música. Sobre el taulell, d’una tosca llenya envernissada, va mirar la rastellera de vasos i copes, alguns buits, d’altres mig plens. I va llegir, un altre cop, els versos escrits en el full de paper. Vermells. Va riure. Sabia que el verb llumbrar no apareixia, al diccionari. Molts li recriminaven que els seus poemes eren molt estranys perquè s’inventava paraules. Però a ell li agradava, inventar paraules noves. Paraules que se li formaven dins el cap sense saber com i que no podia treure’s del cap. I el seu cap, tenia el seu propi diccionari. Va riure, un altre pic.

Asseguts en tamborets o drets, els habituals parroquians dels dissabtes a la nit xerraven a crits, recitaven, com ell, els seus versos sense rima. O era tan sols prosa? Històries inacabables. Contes absurds. Com passatgers d’un transbordador sobrecarregat,  de tant en tant, una sorollosa riallada ressonava per tots els racons i tapava els seus poemes rojos i silents, que llegia i rellegia. 

Va fer un glop llarg. Amb el gust de la cervesa a la gola, es va posar un cigarret als llavis i va demanar foc. 

—Gràcies! —va cridar, picant l’ullet a l’home que tenia al costat. Va brandar cap a l’home i la dona que, darrere la barra, preparaven i servien les begudes, mentre els somreia. La parella li va correspondre, fent el gest de brindar amb les ampolles que tenien a la mà.  No s’explicava com, el dissabte passat,  havia pogut saltar damunt en Peter, tan alt que era, bastant més que ell. Quina vergonya, quan hi pensava! L’amo de es Forat li recordava al John Fogerty, dels Creedence.  I a na Marga, no li hauria de demanar també disculpes? Ell sempre li deia Margot. No era baixa, però ho semblava, al costat del seu company. Li agradava observar-ne els moviments àgils quan obria i tancava la nevera  per treure’n ampolles. Com havia pogut...?  Quan rentava i esbandia gots en la petita aigüera d’alumini o quan anotava les consumicions pendents de cobrar. Li agradava la seva cara de nena entremaliada, els seus ulls grossos i les pigues  que esquitxaven les seves galtes rosades. Sí, li hauria de demanar moltes disculpes, també a ella. Com havia pogut...? Va fer una llarga calada del cigarret  mentre es fixava en el moble que allotjava un tocadiscos i una nombrosa col·lecció de discos elapé de vinil. Tant de bo en tingués una d’igual! Després va mirar cap a la paret de davant seu; la roca estava folrada amb llenya i un gran mirall intentava donar profunditat al reduït espai d’aquell bar-cova. Va observar la imatge que li retornava el mirall i va recordar un altre cop allò del dissabte passat. Com una pegellida. Hi havia pensat durant tota la setmana. «Vas muntar un espectacle», es va dir. Esperava que en Peter i la Margot no li tindrien en compte. Sabien que tenia aquests rampells, de tant en tant. Coses seves.

Una cervesa, Peter! va sentir que deia la veu. En Damià Pont es va fixar en el nas del seu amic Marc, que era com la nàpia de la roca erosionada que, des de temps immemorials, s’estava dalt aquella atalaia, coneguda precisament com la Penya de l’Indi. Què volíeu deixar entreveure, amb aquell apel·latiu? va dir aquell jove que s’havia obert camí amb empentes i rodolons fins a situar-se al seu costat després de fer un llarg glop de la cervesa que li acabava de servir en Peter, ¿que us miràveu el món des de dalt, com si fóssiu extraterrestres que acaben d’aterrar al planeta Terra? ¿Que éreu uns marginats, que vivíeu en una reserva, que, a més de menjar pipes, sobretot tu, fumàveu la pipa de la pau o de la guerra, segons quins vents bufessin? ¿Que ballàveu al voltant d’un tòtem? ¿Que adoràveu els esperits dels vostres ancestres? ¿Volíeu dir que moltes vegades fèieu l’indi, és a dir, us comportàveu poc seriosament? ¿Que miràveu d'entretenir-vos fent o dient coses alegres o burlesques, movent gatzara? 

En Damià Pont no li va fer cas. Eren preguntes que li venien al cap, com aquelles paraules que només ell sabia. El seu amic ara havia desaparegut. Va mirar la paret de davant de la barra, mig de llenya polida mig de lluna reflectora, plena a més de petites lleixes on hi reposaven ampolles de vidre de diferents colors i formes. Aquells bòtils dins el mirall sempre li produïen una barreja de sensacions. En Marc es va tornar a posar al seu costat. Semblava l’efígie d’un indígena americà, amb el seu nas aguilenc i el seu ornamental plomatge. Era dissabte i l’espai reduït de es Forat s’havia omplert  de clientela a mesura que els seus amics, en Peter i la Margot, pouaven de dins la cambra frigorífica bòtils de cervesa. Aquests, al llarg del taulell del bar, semblaven tòtems. O soldats en formació. Ell no volia travessar els extensos prats de la nit del Pla de Sant Joan en solitari. No volia cavalcar en la solitud d’una plana solitària. No volia ser un indi anònim encalçant búfals fantasma. No volia acabar com dissabte passat, fent el número. Dissabte passat que la seva vida va fer un gir.  Entesos, ja veig que estàs borratxo!, com sempre, li va dir en Marc mentre li fotia un cop amb la mà plana a l’esquena. No, avui no. Avui no sortiria de es Forat borratxo, com sempre! Avui serà diferent. No volia muntar l’espectacle. No fotis! Estàs molt grillat, tio! Vols que sortim a fer uns...

No. No volia sortir a fer uns porros.  La setmana passada ja saps com vam acabar. Va fer un gest amb la mà com si volgués espantar una mosca de davant la cara. Ja, ja me’n recordo. Quina passada, tio! Sí, una passada! Encara no se n’havia recuperat. Tota la setmana que hi somiava. Havies mamat molt, abans que jo arribés. Va cridar el barman amb un gest de la mà. 

—Peter! 

Quan el va tenir davant li va dir:

—Perdona, amic meu, la setmana passada... —.En Peter li va tallar la disculpa. Tranquil, Tità, no passa res. 

Sí, que havia passat alguna cosa...  

Encara ho recordava molt bé.

Dissabte passat ell i en Vidal deambulaven pel Pla de Sant Joan, el passeig envoltat d’horts que hi havia després de la colàrsega del port. 

—Es-l’her-ba-mées-boo-na-que-has-pro-vat-mai!  —li havia dit en Vidal.

Davant els seus ulls, el Pla s'eixamplava d'una manera fantàstica i esdevenia un paisatge amb tot de senderes secretes que menaven a llocs inèdits.

L’indi Vidal l’havia introduït a la tribu en Delich. Li agradava molt la percussió i sempre que es reunien i hi havia un parell de guitarres, no sabies d’on, aquell jove inquiet i nerviüt hi feia aparèixer el seu bongo, i, si no, sempre trobava on picar amb les seves mans fibroses, ja fos en un tros de taula, en un caixó o en una post. 

A banda d’aquesta dèria per treure acústica i ritme de qualsevol cosa, en Vidal va aportar al grup una altra cosa que en va alterar per sempre el comportament: el material, la «mercancia», el costu, l’herba, el xocolati. Ell en va ser l’introductor i ell es va convertir en el proveïdor més fiable. Ningú, tret potser d’en Delich, no sabia on i com l’aconseguia; a ningú no li interessava, tanmateix; l’important era que la tenia; l’important era que no s’havien de preocupar anar-la a cercar. Només de pagar-l’hi.

El dissabte passat en Vidal l’havia convidat a provar la darrera remesa d’herba. 

—És la millor que hauràs fumat en molt de temps —havia dit, mentre sortien del bar es Forat. 

Havien pujat per les amples escales que menaven cap a la plaça del Born. Van enfilar la Contramurada. Van baixar per la costa que passava per darrere l’escola de primària. Quan van tornar ser davant el petit bar de na Margot i en Peter, no hi van poder entrar perquè no van ser capaços de trobar-ne el llindar. 

Ja anaven molt col·locats. 

Van tornar a pujar per les mateixes amples escales cap al Born. 

Els indrets quotidians i rutinaris se’ls apareixien davant els ulls lluents com si s'haguessin trasmudat. Eren dins un gran quadre sense marc i sense límits, en un llenç immens que embolcallava tot el poble, en una obra imaginada per algú que l’anava esborrant i refent a cada pinzellada. 

En Damià recordava que tenia fred i que s’assegueren en un banc, al costat del quiosc de can Carrió. A més, sentia una gran quietud i buidor, com si en el món només hi fossin ells, suspesos en un temps balder. Com si la realitat fos un vestit que li anés tres o quatre talles gran. Les palmeres i els arbres de damunt el passeig es movien, gronxats per un aire a cops gèlid, a cops ardent. L’obelisc que s’alçava al mig  era el centre d’una gran esfera que giravoltava, que es partia en onades que envestien les parets dels edificis, que eren com fulls de paper de fumar despresos d’un descomunal llibret. 

Caminaven sense rumb, absents, immersos en un món fet d’aigua extenuada que gronxava les barques, construït sobre ponts de ferro, vigilat per muralles plenes de tapereres i de teulades d’on queien cascades que formaven  rius que fluïen d’un extrem a l’altre de l’horitzó. 

La Margot va posar una altra vegada el disc dels Jethro sobre la platina del tocadiscos que el van fer tornar al present. Van sonar les primeres notes d’Aqualong. «Aquest cabró la fa sonar com els àngels», va pensar en Damià. Va fer un senyal amb el dit gros cap amunt, a la Margot. La flauta i la veu de n'Ian Anderson li feia posar la carn de gallina. Tots els pèls del cos se li estarrufaven.

—Gràcies, Margot¬  —va dir,  i va alçar el got. La dona  li va somriure de lluny.  «Perdona, Margot», va xiuxiuejar,  i va posar les mans com si resés. 

Mentre les notes del Jethro Tull l’embolcallaven va tornar al banc de la plaça del Born, amb en Vidal, que li repetia una vegada i una altra:

—És la millor herba que has provat mai.

I ell pensava, amb el porro entre els dits, que la vida és un riu infinit, que serpenteja, que discorre,  que s’amaga. Però mai no s’asseca.

 —Tens raó, Vidal, és la millor herba! Collonuda!

I en Vidal li oferia un porro darrere l’altre. 

I en Damià sentia un formigueig de paraules dins el seu cap, en tot el cos, en cada porus de la pell. Era un full de paper de fumar farcit de mots, tot ell. I quan va venir allò, el paper es va esquinçar. 

—Zaaass!

Un magnetisme, una força que no els permetia moure’s ni girar-se cap enlloc, que els mantenia ajupits a prop de l’antic quarter de la guàrdia civil. 

Era com un estrany corrent d’aire. Un petit remolí, un bufarell com un cap de fibló (que no feia ni una colzada), que giravoltava davant seu. Aquell regolf havia aparegut del no res i ara feia una dansa entre les seves cames. 

—Què és, què fa aquí...aquest..? —havia dit en Vidal.  

Ell se’l mirava, com si li aguantés la mirada, com si aquella cosa tingués ulls, tingués cara. Fins que es van aconseguir posar-se drets. Les cames els feien mal.

—Ens hem passat, avui, Tità!— va exclamar en Vidal—. En Desserba ja m’ho ha dit, que anés alerta amb la merda d’avui...!

—Què dius, Vidal? Tot al contrari! És de pu-ta-ma-re, la me-r-rda d’avui, no ho veus? El tenim a les nostres ordres, aquest torniol boig!

—Quina flipada!

—Sí, sí! Deixa-me’l a jo. Ja ho veuràs, com de-put-a-mare...—va fer ell i es va ajupir un altre cop per posar-se a l’alçada del revoltí que tenien als peus. 

—Bé...!— va dir en Damià.

El remolí no parava de fer voltes, com una baldufa.

En Damià recordava les paraules exactes que els havia dit aquella cosa, el dissabte anterior. Entre les paraules incomprensibles de n’Ian Anderson, ho recordava com si hi fos. 

—Em dic Melis —havia dit el bufarell mentre plegava els braços damunt el pit.

Aquell remolí, quan es va cansar de girar, va prendre forma humana; sí, ho recordava molt bé. Semblava el geni de la llàntia meravellosa. 

—Ah! Senyor Melis! Tant de gust! Jo... jo som l’indi Jeroni.

En Vidal, que era al seu costat però no semblava escoltar-lo, embolicant com estava l’enèsim porro, va fer:

—Jeroni...?

En Damià se’l va mirar i es va posar el dit índex davant els llavis. Va veure que l’amic embolicava un altre porro:

—No havies dit que s’havien acabat les existències...? —va exclamar.

—Aquest l’he tret del fons reservat. La situació ho demana... I... per què et dius Jeroni, ara? —va insistir en Vidal.

—No se sap mai, millor no revelar el meu nom real, per ara —va dir en Damià. Després es gi va girar cap al senyor Melis i va dir:

—I ell és en... Remigi!

—Remigi?, Quin nom és aquest? —va demanar en Vidal.

—Però tots li diuen Remi! —va reblar en Damià, encarat amb el bufarell que s’havia presentat com a senyor Melis.

––No sé quina en porteu entre mans, Jero i Remi!–– forfollà el remolí.

—Jero, no, Jeroni! ; jo, Jeroni, i ell, Remi! —va cridar en Damià, pensant potser que el senyor Melis sordejava.

––És polida, aquesta plaça!––va dir l’home, fent-se el desentès. —Sí, sí que l’és! —va assentir el jove, orgullós. El senyor Melis anava ben mudat amb un vestit de tall anglès, amb bastó i bombí i girava sobre ell mateix. Mirava encuriosit al seu voltant: l'Ajuntament, l'escola Joan Benejam, l’edifici de Correus, els palaus del comte de Torre Saura, de cal marquès d’Olivar, el teatre del Círculo Artístico. I l'obelisc, allà enmig, com la punta d'un llapis gegantí.

––Ep, Vidal! ––va fer en Damià donant una empenta al seu amic––. Em sembla que aquest bon home n’està preparant una de grossa...

––Va, home, no siguis beneït! No veus que és una al·lucinació! Va, anem!

En Vidal el va agafar pel braç. 

En Damià estava embadalit, quasi en estat de xoc.

«Tranquil, Tità, no passa res», li havia dit en Peter, feia una estona quan ell li havia demanat perdó. 

Sí que passava alguna cosa. Fer aquell número la setmana passada havia estat la gota que fa vessar el got. 

«No n’hi ha per tant!» Li va xiuxiuejar la veu d’en Marc, són coses que passen, quan hom fuma aquestes merdes.

 «Jo em pensava que no tornaries, d’aquell viatge, tio!», li havia dit en Vidal, un parell de dies després.

Sí que en va tornar. 

Però... no ho havia dit a ningú; havia  tornar canviat. 

«Què vols dir?» li havia dit en Vidal. «Jo et veig igual! » 

No. Prou poemes que li dictava un orat. Prou. Ara tenia un  objectiu, en la vida. Una cosa del karma, dels deus, de les muses! 

«Quines muses, tio, que t’empatolles?», s’havia estranyat en Nicet, quan va anar a visitar-lo a la feina el dilluns després del desastre.  

«No existeixen, les muses! Som en es Forat, aquí només hi ha cerveses», l’havia tallat en Delich, «i ginebra, si vols, o wisqui si molt m’apures, però muses, on collons has vist muses, aquí?»

Una setmana després de l’incident ja no sabia què pensar. Realment havia canviat?

Va mirar na Margot, que feinejava darrere la barra, aliena a les seves cabòries. Els ulls de la Margot.  

«Ah, clar, ja ho entenc! », havia dit en ... «Tu vols dir les dones, les dones t’han fet canviar,  i no les muses! »

«T’agrada na Margot, tio, és ella la teva “musa”?», es va demanar, avergonyit. 

En Peter el mataria, si...

  En  Damià va baixar amb un bot del tamboret. 

—Adeu, Margot, que descansis  —va dir—. I, perdona, no t’ho diré prou vegades!

—Tranquil, no passa res —va dir ella, mentre destapava una cervesa—. Fins una altra!—. I se’n va anar a l’altra banda del taulell amb got i bòtil a la mà. «No pot parar, aquesta dona!», va pensar.

 Va pagar a en Peter la consumició. També li va demanar que no li tingués en compte, allò de...

—No, tranquil... Sabem que no ho vas fer per..., sinó que... —No va acabar la frase. En Damià va fer un gest amb la mà que volia ser reconciliador i va obviar el que li volia dir en Peter —Moltes gràcies, amic, ens veiem! —. Va girar-se, va dubtar un moment,  i va enfilar la sortida.

A fora, va tombar a la dreta i es va dirigir cap a les escales. Aquestes, tenien llargs escalons, més que escalons eren replans, pàgines de pedra plenes de paraules,  que a ell li van recordar una altra vegada les del seu amic Vidal. Unes paraules com bombolles d’un ruixat en un bassal. Va pensar que aquelles escales tenien memòria i que, mentre les pujava, li retreien a cada pas el que havia fet el dissabte anterior. I se li van tornar a posar els pèls de punta. Com si tornés a sentir aquell tramuntanal bufit que feia bellugar tots els edificis, que semblaven de plastilina. Com si tornés a veure l’Ajuntament, primer com de reïna espessa, després com una melassa i, a la fi, com el botorn el convertia en un fluid incompressible, en una secreció. Un magma s’espargia per tot arreu. 

El Círculo Artístico, els palaus de la noblesa, l’edifici de Correus; fins i tot l'obelisc, van seguir el mateix procés. En un obrir i tancar d'ulls, tot el Born es va convertir en un pèlag descomunal. Entre la remenada del vendaval, un estrany eixam sobrevolava aquell mar fantàstic, com un reguitzell de paraules que  la ventada fes anar d'un cantó a l'altre després d’arrabassar-les de totes les boques, de tots els pensaments del món. 

Primer aparegueren paraules curtes; ràpidament, però, en venien de més llargues; adesiara les unes s'unien a les altres i formaven frases i expressions que, al seu torn, s'agrupaven per formar paràgrafs i aquests esdevenien discursos que, en estols, transformaren el cel del Born en un gran eco de milers i milers de diatribes i exordis, d’al·locucions i arengues. Era com si haguessin saltat pels aires a la vegada totes les lliçons, totes les narracions, oracions i panegírics de tota la història universal. De tota la literatura universal. Tot es fonia lentament dins un immens estany de lluors multicolors. Era una anguila. Nedava suspès dins la seva pròpia consciència. No hi podia veure, i alhora ho veia tot. L’anguila es capbussava en un riu de mots i d'entonacions, de noms i de verbs, de sentiments. En els coneixements i els misteris més pregons de l'ànima. El temps no era més que un punt, i la seva substància, un flux; i les seves percepcions, barroeres; i la composició del cos, corruptible; i l’ànima, un remoli...

Va arribar a dalt de les escales i va tombar per va passar davant l’antiga cotxera de can Damaso, ara esdevinguda una botiga d’avarques. El record del dissabte anterior, el va tornar a baixar, però, al bar es Forat.

Se’l miraven com qui mira un extraterrestre que acabés des sortir de la nau, després d’aterrar al port, davant el bar es Forat. La cara quadricular emmarcada per dues llargues patilles —on destacaven unes ulleres estil John Lennon amb dos ulls negres que volien saltar els vidres entelats— d’en Delich, el rostre ovalat de pell morena, bigoti i nas d’espadatxí d’en Fer, la pal·lidesa imberbe d’en Nicet i l’esfinx d’indi fantasma d’en Vidal semblaven una fotografia de portada d’algun àlbum dels que tenia en Peter en la seva col·lecció.

«On som...?»—va poder balbucejar.

Tenia la boca pastosa, la llengua encartonada. El cap, botit de pensaments que estaven a punt d’esclatar com a globus, va ser capaç, després d’una bona estona, d’un dèbil raonament lògic que tan sols el va dur al llindar  d’un pou negre. 

No reconeixia les altres persones que, darrere els seus amics i na Margot i en Peter, també se’l miraven, bocabadats. 

Va tornar a tancar els ulls. Quan els va tornar a obrir, ja no era al bar es Forat sinó que anava a bescoll d’un home alt que portava una túnica i caminava per un camí polsegós. 

—On anem, Mestre? —va murmurejar.

—A sa Cova de sa Nacra —va dir l’home alt.

En Damià no sabia que s’havia enfilat a coll-i-be d’en Peter, no del Mestre.

El bàrman tractava de baixar-lo, però ell s’agafava fort a la seva cabellera rossa.

El bar es Forat era una festa. La xerinola anava augmentant a mesura que entrava més gent que sentia el rebombori quan passava per davant la porta.

Amb el balanceig, en Damià sembalava que s’havia dormit. La gent l’aguantava perquè no caigués de la muntura de l’amo de es Forat, que esbufegava, fent voltes, ara ja pel tram de port de davant el bar. 

Des de dalt en Peter, en un moment que va obrir els ulls, en Damià va veure na Margot. Però ell es va pensar que era qui sap què i s’hi va llançar a sobre.

—Deixa’m, Damià, no facis s’ase! —va dir na Margot.

L’onatge colpejava la barca. Na Margot i ell s’abraçaven. La platja de Santandria, sota l’estelada, era testimoni del seu amor mariner.

I venien en Benhurc en i en Malhurc, de no se sabia d’on, i els feien baixar de la barca de mala manera. 

—Te’n recordes, Tità, de la nostra juguesca? —feia el primer.  

—Te’n recordes, Tità, de la clau? —escarnia el segon.

—Ara mateix estic molt confós —va dir ell.

—Sí, clar que sí— van dir, Bennhurc i Malhurc—,  l’ànima que ens has de donar, a un dels dos, és el que et confon!

—Has tingut tots aquests anys per preparar-te, per fer mèrits. Qui dels nosaltres dos guanyarà l’aposta? —va dir en Bennhurc.

—Et vam dir que quan fessis un quart de segle vindríem a cercar-te... —va dir en Malhurc.

—M’has fet cas a mi, Damià? —va dir l’àngel.

—Qui dels dos mereix el premi de la teva ànima?—va dir el dimoni.

—Jo et vaig salvar —va dir l’àngel.

—No, vaig ser jo! —va dir el dimoni.

—Jo! Que vaig fer anar en Marc, darrere la papallona!

—Jo! Que el vaig fer desaparèixer. Era el teu adversari.

—Prepara’t, Damià. Tornarem —li van bufar tots dos a l’orella—. El temps se t’acaba. Així que més li val que t’hi posis.

—Que m’hi posi? Que em posi a què?

Fins que els dos guàrdies civils no el van treure a fora, arrossegant-lo com un sac de patates, en Damià no es va despertar.

El sol s’havia post feia estona davant el Castell de Sant Nicolau quan encara els darrers rajos titil·laven entre les tapereres de la murada del port. En Damià  va fer unes passes cap al carrer de Capllonch, però després va desfer el camí i va girar a l’esquerra per enfilar sa Muradeta, cap al Born. El cap encara li donava voltes. Avui no havia begut tant com altres dies. Tanmateix estava més atordit que mai. Va tancar els ulls, com el nen que, des del  llit, no vol veure les ombres amenaçadores que fa la roba del seu armari. Va deixar enrere la plaça dels Pins i va enfilar la Contramurada.  Observava les cares de la gent que baixava des de la placeta d’Artrutx o des de la plaça de les Palmeres; eren cares conegudes, formaven part dels anys viscuts en el poble.

A l’alçada del Casino Nou va trobar els tres amics que l’havien estat cercant pel port, en Delich, en Nicet i en Fer. 

—On t’havies ficat? 

—A es Forat. 

—Avui t’has portat bé, ens ho han dit en Peter i na Marga. 

—Te n’has anat molt prest. 

—Anam a fer una volta. 

—I en Vidal, l’has vist? 

—Sí, hem estat una estona junts, però després l’he perdut de vista. 

—Noltros hem estat a can Bomba. 

—Unes birres. 

Baixaven per sa Contramurada i en Damià els hauria volgut explicar que un àngel i un dimoni l’encalçaven. Que volien que escrivís o que vivís. O les dues coses. 

—Demà anirem a nedar a Cala’n Bruch. 

—En Vidal em va explicar el flipe de dissabte passat. 

—Tot Ciutadella ho sap ja. 

—Diu que te’n vols anar a Barcelona. 

—Ara que tenim s’herba que volem. 

—Sí. 

Van creuar-se amb en Met de ca n’Ametler, rabassut, desconfiat.  No es van saludar, amb en Damià, feia anys que s’havien deixat de saludar. « Adeu, Met de ca n’Ametler, sa teua germana mos va mostrar s‘estranyesa, sa diferència, sa forma que tenia davall unes faldes allò que tu i jo teníem davall es calçons. No han passat tants anys i ara ja ni mos saludam, encara que, mirant-nos de reüll, tots dos sabem prou qui vam ser. » 

—Tu no el coneixies, en Met? —va demanar-li en Delich. 

—Sí, però ara ja som com dos desconeguts. Es deu malfiar de jo, després del que s’explica pes poble. Es veu que tenc mala fama. 

—Ets un puto exagerat, Damià. 

Van  arribar a la Plaça del Born, que bullia de gent. En  Quim i na Sisca seien davant el bar l’Imperi. 

—Ep, seis una estona! 

—Jo me n’anava a casa. 

—Què dius, Damià! 

Al cap d’una estona passejaven tots damunt el passeig d’es Born. S’hi havien afegit na Rosa, na Medé i na Lònia. En Damià, encara pensava en la germana d’en Met Ametler,  però na Medé l’havia agafat de braceti. 

—Recita-mos qualque poema des teus. 

Ell es va treure els fulls rebregats de la butxaca i va començar a llegir. Mentre llegia van passar al costat d’un banc de pedra on en Paco, aquell amic de la infància d’en Damià, seia al costat d’una jove. Ell no el va saludar, tampoc, igual que no havia fet amb en Met de ca n’Ametler, tot i que encara tenia ben presents aquelles aventures que van viure junts, en el seu pati, en aquella cova que recorrien i on un dia es vam perdre. Després de sortir d’aquella bauma, molt prest van perdre tot allò que els havia fet, fins llavors, semblants i afins i els va convertir en dues persones desconegudes, com si la vida els hagués reciclat per a altres funcions, per a formar part d’expedicions en coves molt llunyanes, molt més fondes i incomunicades entre si. 

«Adeu, Paco, que poc he sabut de tu i de la teva sort, adeu amic de la infància perduda per sempre!» va dir-se en Damià mentre s’estojava els fulls rebregats. «Tu també hi seràs». 

—No he entès sa mitat de ses paraules, però és polit —va dir na Medé—. Te les inventes, o que? 

—No... Em surten, de no sé on.

No se’n va témer que ja tornaven a voltar pel port, ara a la banda de sa Colàrsega. Allí van entrar al bar es Glop. La gent se’l mirava o era que ell s’ho figurava? Tal vegada allò de dissabte passat. Un cop a l’esquena el va fer girar. Era en José de cas Sucrer. No? 

—Perdona! T’havia confós! —li va dir. S’hi assemblava. Incertes i fugaces vivències, les compartides amb aquell amic que també havia desaparegut de la seva vida. Potser hi era aquell capvespre que, a sa Coma, amb el fill de sa farmàcia Cavaller, van encendre els primers cigarrets?  Seria aquest motiu suficient per saludar-se, ni que sigui només amb un ep!, però ara tampoc ho feien, temorosos, potser, com aquell dia llunyà, de fer la primera calada. El veia ara, com un flash, assegut a l’escala del Rei, un Sant Joan, potser aquell Sant Joan que van conèixer aquelles al·lotes, les catalanes, l’Olga, la Veva, l’Anna, la Vicki...

Ara pujava per sa Contramurada i es creuava amb tots aquells personatges, tots ells molt vius encara en la seva memòria, perquè no feia tants anys que eren amics i companys de jocs i aventures. Havia deixat els seus amics quan anaven una altra vegada cap a el Forat. No volia muntar una altre espectacle. Va mirar el seu rellotge, eren les dotze.  

—És el que passa quan ets qui no ets o quan ets qui algú altre vol que siguis, encara que aquest algú altre siguis tu mateix—va sentir que deia algú. —Marc— va dir, tot d’una—, què hi fas, aquí? —S’adonà de l’absurd de la pregunta quan ja era tard.

—Diuen que Nerval en una sola nit es va penjar dues vegades—va dir la veu del seu amic—. Primer per ell mateix, que era desgraciat, i tot seguit per la seva llegenda, que ajuda a alguns a viure.

—Ningú no ha parlat de penjar-se. De moment —va dir ell. —Sembla que ningú no pot escriure sobre la vertadera dissort ni sobre certes felicitats—. Ara el va veure. Venia caminant per sa Contramurada amb el seu estil inconfusible—. Tanmateix, pel que fa a la llegenda, tots ens la podem descriure i imaginar, per poc temps, almenys abans no s’esfumi.

—Com la imatge, que s’albira fugaç, corrent per la carretera, del rostre de l’Indi des Penyal—li va contestar en Tità, mentre el veia passar de llarg. —Per què m’encalces, Marc...?—va a ser a temps de dir, abans que desaparegués pel carrer del Sud, al costat de l’OAR.

—Damià, en què penses?—va dir-li na Medé a cau d’orella. Eren a fora, asseguts en el banc de pedra del costat del bar sa Clau. Al final, no havien entrat al petit bar d’en Peter.

—En coses meues

—Es poden explicar...?

—Sí, però només en un llibre.

—De què tractarà?

—De tot. De tots noltros. De tu. De jo. 

¿Era ell o la seva llegenda, qui plorava davant el cine OAR, aquell cine mític a punt de desaparèixer, convertit en un espai inservible si no era perquè hi aparquessin una vintena de cotxes? Adeu, cine OAR, dona records a Tarzà, a l’agent 007, a Lawrence d’Aràbia, a Kid Carson, a  Fantomas, ... No sé si se’n recordaran, de jo. Que no es preocupin, la veritat és que jo també els he començat a oblidar; tant de temps no passa en va.

Voldria compartir el que pensava amb els seus amics, però ara en Fer explicava acudits. I en Delich. Tots reien. Na Rosa tenia els ulls més blaus que el cel de l’estiu.

Per què dic ‘tant de temps’, si em sembla que va ser ahir? D’aquest oblit, no en deu tenir la culpa el temps, sinó una altra cosa. La desesperació, la por d’haver perdut alguna cosa meravellosa, màgica. Va tornar davant el cinema OAR. Van ser molt importants per a ell, tots aquells personatges; quan havien acabat les seves gestes, les seves aventures s’amagava davall una butaca per poder tornar-los a veure en la sessió següent. No sabia si ells se’n van assabentar mai, a ell li feia la sensació que sí, que fins i tot alguna vegada, quan començava la segona sessió, li feien l’ullet, contents de tornar-lo a veure i de participar amb tanta passió en les seves peripècies. —No te’n vagis, Tità, pensa-t’ho bé —li deien ara tots aquells personatges. Havien sortit de darrere la pantalla, per aquella porta que era una mena de sortida d’emergència i on ells havien anat a seure’s, de petits, a escoltar les pel·lícules—. Pots fer bondat sense anar-te’n. La teva vida és aquí, amb els amics, la teva tribu, amb la família. Et necessiten i tu, encara que et costi reconèixer-ho, els necessites.Com nosaltres et necessitàvem a tu, quan venies a admirar les nostres aventures, quan et quedaves més estona amagat darrere una cortina. —Estàs segur que vols marxar?—li deia la Jenny, la companya d’en Tarzà.

—Estàs segur que te’n vols anar?—li deia na Medé— Fa, quants anys, que vas deixar ets estudis? No te’n recordaràs, d’estudiar... Sí, ja ho sabia, feia molts anys que no agafava un llibre. Havia de posar-se a treballar, dur una setmanada a ca seua. No hi havia una altre remei. Al principi va provar de seguir estudiant anant a classes nocturnes. Va tornar, qui li ho havia de dir, a trepitjar l’escola del Born, aquella a la qual, quan era petit, va agafar tanta mania. Potser per açò, precisament, la cosa no va funcionar; molt prest va començar a perdre interès, a saltar-se classes, a cercar excuses, a arraconar els llibres.

—Va ser quan vam entrar a Mannix, que vam començar a beure, sobretot els caps de setmana —li va dir a en Kid Carson, que se’l mirava des dalt el seu cavall blanc—. Entre setmana treballava tancat en aquella escrivania. Era l’escrivent de can Torres, l’electricista. Escoltava la ràdio. Alguna vegada baixava al taller i escoltava la xerrameca dels operaris.  »N’hi havia que portaven alguna revista on sortien dones despullades, en pèl!, li va dir a Tarzà, que duia de la mà la mona Xita i s’havia plantat davall sa Figuera.

—Estàs ben decidit, a anar-te’n...?—li deia na Rosa, que s’havia assegut al costat de na Medé. Els seus ulls blaus. —Sí, Rosa. Amb en Martí i en Quim llogarem un pis.

—Presoner d’un embruix que et fa veure dilemes, mai no en fugiràs, d’aquesta presó. Tu vius de paraules, i de poemes —deia en Marc, que s’havia assegut entre les dues al·lotes.

LA PROVA 

S’havia tancat com cada vespre per seguir la mateixa rutina. Feia un febrer ventós. La tramuntana bufa que bufa, sense treva. A l’escrivania no hi havia molta feina administrativa; per açò en Tòfol, el seu cap, l’havia fet pujar al porxo a endreçar. Després l’havia enviat al taller a classificar rotlles de cable per mides, gruixos i colors. Allí va “gaudir” de la xerrameca d’en Toni Sastre, que seia com cada tarda al taulell i adobava planxes, assecadors i mini-pimers. Que no fas rebuts, avui, Damià? No, ja he acabat el talonari, avui. I l’operari es treia el cigarro de la boca i bufava la punta perquè no se li apagués. Entre reparació i reparació sempre es feia un cigarro que embolicava ell mateix. Saps per què són tan bones, ses dones, Damià? deia mentre esventrava una planxa o migpartia un assecador. Ell no contestava. No  feia falta, la resposta arribava de veres, embolicada per una boira grisa : perquè tenen allò que noltros no tenim! 

Es va asseure al llit i va encendre un Ducados. Estava cansat. Feia mesos que hi rumiava, en aquell pacte imposat. Ni tan sols tenia esma d’escriure aquells poemes que solia llegir als seus amics de es Forat. Tota l’energia la dedicava, inútilment, a provar d’escriure alguna cosa en prosa. En prosa que no fos d’escrivent, sinó d’escriptor. De tant en tant, guaitava per la finestra que donava al carrer. De vegades rumiava poemes que no arribava a escriure. Aquells poemes incomprensibles que ara feia temps que ni açò. Havia estat d’allò més carregós, aquell dia. Com molts, darrerament. Aquell xiulo intermitent s’escolava per les finestres i les portes, per totes les escletxes. Quan bufava la tramuntana, es notava encara més desanimat, més intranquil. Va fer donar unes voltes al boli bic amb els dits. En aquells instants va sentir dos clinc, clinc! Venien dels vidres de la finestra. Devia haver estat una pedra arrossegada pel vent. Va deixar el bic i es va girar. Clinc, clinc! Era ell. El Mestre. A través dels vidres entelats li feia senyals. No les va entendre tot d’una. Tenia el llenguatge de signes d’aquell record una mica rovellat. P, una P. No sé com no es pela de fred, aquí de fora. Una R. A més, ve en calçons curts! Una O. Pro. Li hauria obert la finestra, perquè entrés i de pas airejaria l’habitació. Però abans que ho pogués fer va veure VA. PRO-VA.  Després, el desxifrador ja va rutllar. PRO-VA-25. Abans que li pogués donar més explicacions, el Mestre va desaparèixer entre els esbufecs de la ventada. Què era aquella prova-25? No en tenia ni idea. Tot d’una, el 25 li va sonar als vint-i-cinc anys que compliria d’aquí a pocs mesos. Però, i prova? A quina prova es referia? Ho demanaria a qualcú de la feina?  A en Tòfol i la seva dona, na Tònia, no, no fos que sospitessin que entenia qualcuna de pensada, que se’n volia anar i deixar-los en l’estacada. A en Toni Sastre, tampoc, allò li sonaria a xinès. A en Bep i a en José, sí, però no creia que li sapiguessin dir què era allò de la prova-25. Fins que un dia s’armà de valor i ho va preguntar a na Pilar, la cunyada del seu cap, que feia de dependenta a la botiga i amb qui moltes vegades havia pensat quan es feia palles, perquè traspuava un erotisme morbós,  entre beata i dona fatal. 

—No ho sé— li va dir la Pilar, però si vols ho deman i t’ho dic demà.

—Sí, moltes gràcies— li va dir ell, vermell com un pebrot.

I l’endemà li va dir que la paraula prova i la xifra 25 no podia voler dir altra cosa  que la prova d’ingrés per a majors de vint-i-cinc anys que feien a totes les universitats. Per a aquelles persones que hi volien entrar i no hagessin fet els estudis normals per accedir-hi.

—Tu vas fer el batxillerat superior i el PREU?

—Jo? Que va!

—Idò, si vols, et presentes a aquesta prova, hi podràs entrar, a la universitat.

—Ah si? A quina?

—A la que vulguis, açò ho decideixes tu.

Tot d’una se li va encendre un llum dins el cap, com aquells focus de cent wats que despatxava na Pilar a la botiga. Estudiar una carrera! Aquí estava la seva salvació! Ara només li faltava anar a parlar amb en Peter. Segur que ell n’estaria informat, del que s’havia de fer per apuntar-s’hi, a aquella prova. Sabia que l’alemany era molt aficionat a la lectura, que freqüentava les llibreries i la biblioteca, que havia estudiat psicologia. 

Faltaven només tres mesos per a l’examen d’ingrés a la universitat per a majors de vint-i-cinc anys. I se’ls va passar entre llibres i fulls de paper. Va treure de l’armari aquella capsa plena de carpetes i llibres que la seva mare havia guardat de quan anava a l’institut. S’havien arrossegat pels pupitres de les aules de l’institut i només havien servit per omplir-li el cap,  de què? Què havia après? Dibuix, castellà, francès, matemàtiques, història, física i química, taller de fusteria, taller de mecànica, geografia. I què en feia ara de tot? Que tanmateix m’han servit de res, tantes paraules, tant nombres, tantes hores gastades fullejant llibres? No li havien servit ni per acabar el batxillerat, que havia deixat a mitjan requesta per posar-se a treballar perquè a casa no es podien permetre que fes altra cosa. 

Estudiava a les nits i,  sobretot , els caps de setmana. Menjava poc. Anava a la feina amb algun llibre i, quan estava sol a l’escrivania, llegia algun llibre que s’havia portat de casa. Gramàtica castellana. Análisis sintáctico. Francès. Llatí. Història. Cómo comentar un texto literario. Historia de la filosofia. El manual de llatí era el que li feia més por, mai n’havia estudiat. L’hi havia deixat na Pilar, que tenia un germà capellà. Tenia la seva mare desesperada. Només feia que menjar pipes, dels nervis que el consumien. Sa mare es cansava de granar per tota la casa, sobretot el terra de l’habitació on ell es cremava els ulls i s’assecava el cervell, davant de tants de llibres, segons la mare). Des que havia decidit que se’n volia anar a estudiar una carrera s’havia abocat a una cursa  contrarellotge. Els darrers estudis que havia cursat,  (dos anys de batxillerat elemental) quedaven molt lluny. Els seus hàbits d’estudiant, rovellats,  romanien molt en el fons del seu cap, recuperar-los i greixar-los va ser dur, molt dur. A penes aixecava el cul de la cadira, davant la taula que tenia a la seva habitació. Al damunt d’aquella taula hi va aixecar una muralla de paper. I ell, darrere. Amb les bosses de pipes i el paquet de tabac. Si li trucava algun amic indi per preguntar-li el perquè de tants dies sense sortir de casa li responia amb evasives, amb suposicions, amb excuses. Li feia vergonya reconèixer que un àngel i un dimoni el tenien agafat pels collons i que ara el feien estudiar com un alienat perquè havia de passar la prova-25, tal i com li havia dit es Mestre, a qui ni els seus amics ni ningú no coneixien. Necessitava sortir del forat, com si la vida a l’illa s’hagués convertit per ell en una presó. Li costava reconèixer que volia abandonar-los, els seus amics indis. 

Avui anam a sopar as Caliu. Molt bé. Podries venir, ni que sigui un parell d’hores. M’ho pensaré.

S’ho pensava, i tant. Si hi anava, tots els de la seva tribu li recriminarien que per un àngel de la guarda lletraferit hagués d’anar-se’n a estudiar una carrera en aquelles condicions, quan ja feia tants anys que no obria un llibre. Que no en tenia prou amb els seus poemes? Que no s’ho passava bé amb la tribu? I, a més, com vols canviar el viure tranquil del poble per l’estrès d’una gran ciutat? I què els havia de dir ell, si en el fons pensava que tenien raó, que era un disbarat dels grossos el que es proposava a fer. Una raresa més de les seves. No els podria mirar als ulls quan li demanessin què li havien fet, que els volia abandonar. Eren la seva tribu. Els amics i amigues de tota la vida.

I tot per culpa d’aquella prova-25. Aquella prova que cada dia que passava veia més difícil, cada dia dubtava més que l’aconseguís passar, però que tanmateix es veia obligat a fer. Li ho havia promès al Mestre. Tal vegada així també podria treure’s de damunt aquells dos corcs, en Bennhurc i en Malhurc.  L’havia de fer per poder anar a estudiar una carrera. L’havia de fer com a un primer pas. No sabia de què, exactament, però era un primer pas. Aquell parell potser el deixarien tranquil una temporada.

Va entrar la taula rodona a la seva habitació. La seva mare en deia camilla, però ell preferia dir-ne taula rodona, perquè ho trobava més seriós. Encara sort que sa mare no havia llençat els llibres que, quan va deixar l'institut tot just acabat el batxillerat elemental per començar a treballar, havia comprat amb la intenció de treure's el títol de batxiller superior per lliure. Havia fet unes escasses classes nocturnes, es va torturar amb teoremes matemàtics, períodes històrics, corrents filosòfics i estils literaris, sense a penes ajuda de cap professor. A poc a poc, però, va anar arraconant aquells llibres massa gruixuts, massa hermètics. Vuit anys després,  els va tornar a treure de l’armari per preparar-se l'examen d'accés a la universitat per majors de vint-i-cinc anys. Els va posar damunt aquella taula, davant seu; i els va començar a llegir tots, una altra vegada. Bé, no tots. Va descartar tots aquells que no fossin de lletres: les matemàtiques, la física i química, la mecànica, el dibuix tècnic; i es va endinsar en la història, la literatura, la filosofia; la literatura castellana, el francès, el llatí.

Els caps de setmana no sortia. La taula rodona, amb els llibres i llibretes que s'hi amuntegaven, era la seva trinxera. Aquell moble era la seva televisió, era la seva discoteca,  era el seu bar amb els amics i amigues, la seva cervesa amb els amics; la taula-camilla era la seva amiga incondicional, sempre oberta a oferir-li el que li demanés; fins i tot promíscua, li donava una barreja de coses molt diverses. Eren una parella inseparable. I el granís de gira-sol. Davant el mirall, es veia la  cara farcida de llibres; i ben segur que ella, tenia la seva imatge com un reflex de la seva pròpia imatge. Eren cul i merda, la trinxera dels llibres i ell. Va ser ella, van ser tots aquells llibres que li van ensenyar a volar; va ser Pablo Neruda i el seu Canto General.  Va ser en Colauet, que vivia a sa Nacra. El seu Mestre. I l’àvia Margalida i el seu geni de Sant Joan Gran. Tots ells tenien una part de culpa, que ara es trobés que no podia estendre els braços ni les cames perquè no tenia braços ni cames; o, si els tenia, no li servien per res. Es va empeltar de la poesia de Neruda per tot el cos i tota l'ànima. El Canto General, quixot d'oficina, era el seu llibre de cavalleries:

Amor sin nada más en el vacío

de una burbuja, amor con calles muertas,

amor, cuando murió toda la vida

y nos dejó encendiendo los rincones...

Va ser aleshores que se li va ficar al cos i a l'ànima aquella malura, aquella benedicció:

Amor, tal vez amor indeciso, inseguro...

Un dia, un amic que estudiava medecina a la ciutat i vivia a un col·legi major li va parlar del pare Fortesa. En Damià va agafar el vaixell i va anar-lo a veure

—Voldria fer la prova dels majors de vint-i-cinc perquè vull escriure el llibre de la meva vida,  però no vaig acabar el batxiller; i tampoc no tenc ni idea de llatí— li va resumir.

—Tu, presenta't i ja veurem— li va aconsellar el pare Fortesa, quan el va acompanyar fins la porta del Col·legi Major Ramon Llull, on s'estaven ell i el seu amic futur metge. El pare Fortesa era, a més de capellà, professor a la universitat Central de Barcelona.

I  s'hi va presentar, a la famosa prova-25 que li havia dit es Mestre,  i com que no tenia ni idea de llatí, en va sortir convençut que no tenia res a fer. Abans de tornar a casa, des d'una cabina a prop del port, abans d'agafar el barco cap a Menorca, va telefonar al professor-protector.

—M'ha anat fatal, sobretot el llatí; i el francès, que el tenc molt rovellat—li va confessar.

—Tu ves a casa; i no perdis l'esperança— li va dir la veu del pare Fortesa, a l’altra banda del fil. Es notava que, a més de professor, era capellà. Quan va sortir de la cabina, va mirar cap al cel portuari, ple de gavines i pinzellades de fum. Si qualque déu, o el que sigui, em veu i coneix la meva situació, esper que m'ajudi. 

Al cap d'un parell de setmanes va telefonar a la Residència Ramon Llull. En Maties, el seu amic estudiant de medecina,  havia anat a mirar les notes. 

—Estàs aprovat— li va dir—. El curs comença a l'octubre. 

Era el dia 24 de maig de 1978. A l’endemà, complia els vint-i-cinc anys. Podria fer una carrera universitària. En tindrien prou, de moment, en Bennhurc i Malhurc? Estarien tots dos contents? N’estaria més un que l’altre? D’una cosa estava segur: mentre s’ho pensaven, ell aniria fent.

A ca seua s’ho van prendre com un disbarat més dels seus. No s’ho creien, que aquella atzagaiada tirés endavant. La seva mare, na Juanita, per exemple, no en donava dos duros, d’aquella aventura. Confiava que per Nadal el tornarien a tenir a casa. Anar a estudiar una carrera, a aquestes alçades! Dins quin cap cap! Ara que tenia una feina, una setmanada, el menjar a taula cada dia. Fins i tot un cotxe, acabat com aquell qui diu d’estrenar! I va i se’l ven per quatre duros! Ca! Açò no pot ser! Ja veuràs com, quan vegi el pa que s’hi dona, tornarà, li deia a l’esperit del seu home. Però n’Antonio, poc xerrador ja en vida, ara encara es comunicava menys, amb la seva pobra dona. Els seus germans, sobretot els majors, l’havien provat de convèncer. Tots, menys la petita, estaven casats i els feia por que els pares es quedessin sense la protecció d’un home a la casa. I sense una part del seu sou. Ho van intentar pel dret i pel revés. Però no hi va haver res a fer. Només els quedava la mateixa esperança que a la seva mare: que se’n cansés el més prest millor. 

Hauria de deixar la feina en l’escrivania de Casa Torres, l’instal·lador elèctric. Havia entrat en aquella petita empresa per primer cop l’estiu del 1965, quan tenia dotze  anys, per treballar durant els mesos de vacances; fins que, en deixar els estudis, l’havien contractat per tot l’any. Tretze anys de la seva vida deixats enrere d’una manera abrupta, gairebé impensada.

EL DINAR

No podia pensar de la calor que feia. Al passadís, va palpejar a les fosques les parets i els mobles que trobava al seu pas; va agrair la frescor en els peus damunt les rajoles. Va tombar a la dreta. Ja havia salvat l’habitació dels pares i no havia sentit cap moviment. Devia ser l’hora que la seva mare ja havia abaixat la guàrdia, cansada de donar voltes. Ara devia estar somiant que el seu fill descansava en alguna estància del castell que el guardaven de tots els perills. A la cuina, va encendre  només el llum de sobre els fogons. Es va preparar un got de llet calenta i una presa d’Almax, aquelles pólvores fastigoses que el doctor Campins li havia receptat per a la llaga d’estómac. Açò li va calmar la cremor. El metge li havia dit que també hauria de deixar de menjar pipes perquè tenien molta sal. Des de llavors les comprava sense sal. No les podia deixar, a aquestes alçades. Ja n’hi havia prou, de renúncies. D’aquí a poc més d’un mes aniria a Barcelona a estudiar Filologia. Estava espantat. Per aquell gir que estava a punt de donar la seva vida. I perquè no sabia si en Bennhurc i en Malhurc li concedirien una treva.  Que li donessin cinc anys més, ja seria un primer pas.

Es va estirar damunt el llit, sense desfer-lo. Estava molt cansat. I tot d’una es va adormir. El matalàs es va moure. Lleument, una petita sacsejada. Va pensar que era ell, qui s’havia mogut, li solia passar segons abans d’adormir-se. Allò era que s’estava dormint, segur. Prest s’oblidaria de tot i descansaria. Pensava dormir fins l’hora de dinar. Una altra vegada. El llit borinava. Després va escoltar aquell xiulo, com si una serp passés per davall del somier. Tot d’una el xiulo es va convertir en un suau bufarell, com un corrent d’aire que entrés per davall la porta i s’arremolinés davall el llit, que es movia, es  balancejava, com si fos un bressol mogut per unes mans invisibles. Que collons passa? Ets tu...? Toni, ets tu? Va sentir que deia la seva mare, des de la seva habitació.

Tónio! 

Blauet, Vermell ?

Tónio!!

Tónio! Cridava la seva mare, des de l’altra punta del pati del carrer de sant Pere. Ell tenia nou o deu anys. A la casa amb pati del carrer de Sant Pere hi havia estat feliç. Fins que la família s’havia mudat a un pis. Un pis sense pati. La mudança  va significar també  haver de baixar de les branques del magraner, aquell arbre que era el centre del seu món infantil. Tanmateix,  també el va alliberar del parany del dipòsit de la merda de cal veïns i, a la fi, dels dominis d’en Bennhurc i en Malhurc que, a costa d’un  pacte ridícul, l’havien arrabassat de la  mort. 

La seva ànima! L’àngel i el dimoni l’havien expulsat del seu pati. I ara  el volien expulsar de ca seva. El vent bufava cada vegada més fort. Ho omplia tot. El seu cap era una ventada. Les paraules hi giravoltaven com en un remolí. Rebotaven les unes amb les altres, milers i milers de paraules s’agrupaven capriciosament i formaven frases que no entenia. Tot d’una van desaparèixer i va tornar la ventada. Les paraules maldaven per reunir-se una altra vegada i formar frases. La majoria no volien dir res.  Posa’t a escriure, Toni, si no, ho oblidaràs tot. Tot. I estaràs en mans d’en Malhurc. Has de posar-te a escriure. Recorda la caiguda. Recorda el nostre pacte. Has d’omplir de paraules la teva ànima. Tónio! Tónio. La seva mare el sacsejava. Ja has tornat a tenir aquests somnis tan estranys. És per culpa d’aquests llibrots que llegeixes.

L’endemà la dona va entrar procurant no fer soroll. L’habitació pudia a fum de tabac i a suor de peus, tot i que la finestra era oberta. Va contemplar el pati del col·legi de les monges que tenien allà davant, a uns deu metres. Ara estava buit i silenciós, com tots els diumenges. El sol, d’aquí a una estona hi donaria de ple. Desvià la mirada cap a la carretera. Quan van llogar aquell pis no hi passaven tants cotxes. Ara cada vegada n’hi passaven més i feien molta renou. Damunt la taula, al costat de la finestra, va mirar el munt de llibres, uns  de folrats amb plàstic i d’altres sense folrar. Aquests segons, la dona no recordava haver-los vist abans; en canvi el cendrer, ple a vessar de llosques, estava cansada de veure’l tots els dies. Es girà cap al llit i va observar l’home que hi estava ajagut de panxa, destapat, amb els braços estirats. Una altra vegada s’ha ficat a dormir vestit! Encara sort que s’ha tret ses sabates. Allà en terra, hi havia dues  sabatilles brutes com si haguessin passat per un fangar. Li va semblar que tot el dormitori suava. Una olor ofensiva. Es va girar cap on jeia el seu fill i contemplà la  taca en la camisa. Sempre sua, aquest al·lot! I jo no sé perquè tants de llibres, ara que té una feina i un bon salari i podria viure tranquil·lament i no estar tot es dia llegint i encaparrat que vol anar a estudiar a Barcelona. Estava a punt de treure-li els calçons per alliberar-lo una mica d’aquella roba pudent i suada, quan va sonar el telèfon. 

—Sí, digui. En Toni dorm... De part de qui? Ai, hola, sí, ja et conec! En Toni en ralla molt, de tu... No, no, espera que jo el despert, que ja no són hores de dormir. Idò vale, com vulguis, fill meu. Què vols que li digui? Es Caliu... Ell ja sabrà ont és, supòs. A les dues i mitja? Idò, ja li dic ara mateix! De res! I si no, ja li diré que et telefoni ell i ja està. Bueno, bueno.. El que vulgui ell. Ara mateix vaig a donar-li un toc, que ja està bé, que aquestes no són hores! Vale, vale! Tranquil. Bon dia, fill meu! La dona va penjar l’auricular al telèfon que hi havia al passadís i tornà a l’habitació del seu fill. En Toni s’havia tret els pantalons i ara es barallava amb la camisa rebregada i xopa de suor. No se n’acabava de sortir; amb els ulls mig closos va fer un senyal a la seva mare mentre forfollava unes paraules inintel·ligibles per a qualsevol menys per la seva mare. Vale, vale, ja tanc! Vols dir que encara vols dormir més?, mira que es pati de ses monges ja crema, des sol que hi cau! T’acaba de telefonar en Delich, mira, hi haguessis pogut xerrar tu, jo li he dit que et despertava però... I com que has dormit vestit, sant cos? Amb sa calor que ha fet, aquesta nit. Encara, com vas deixar sa finestra oberta, que si no, t’hauries ofegat! Que aquest migdia van a dinar a... A les dues i mitja, m’ha dit, Ai, però ara no record es nom de... Ah, sí, Es Caliu, sí. Hi aniràs, supòs. Va perseguir el seu fill, que arrossegava els peus pel passadís, fins que va entrar al lavabo. Després la dona es va posar a feinejar  dins la cuina. Aquesta nit deus haver dormit fatal! Les parets eren molt primes i se sentia el raig que queia dins el vàter. Sí, he somiat unes coses molts rares! No m’estranya! Estàs tot es dia amb aquests llibres, que sembla que t’ha agafat no sé què! Hauria d’anar a rallar amb es doctor Campins... Es va escoltar el soroll del dipòsit buidant-se. Tot d’una sortí en Toni. Anava en calçotets i descalç. Es doctor Campins deu estar molt tranquil, a ca seva, mare, ja sabeu que fa temps que s’ha jubilat; s’ho va ben guanyar! Tranquil·la hi voldria estar jo, i no m’hi deixeu estar! M’has de dir si hi aniràs o no, a aquest dinar, per jo fer comptes. Sí, sí, després vos ho dic! Despertau-me a la una i mitja! La dona, des de la cuina, va escoltar la porta de l’habitació que es tancava d’un cop. Encara agafarà un refredat, passejant-se en faldaret entre els corrents d’aire!

En Toni va abaixar del tot la persiana de la finestra i l’habitació quedà a les fosques. Va destapar el llit i s’hi va estirar. Els llençols eren nets i l’olor a sabó Marsella es va barrejar amb la de les seves aixelles suades. Tenia un mal de cap incipient i la llengua pastosa. Després es prendria un Frenadol. Ara només volia dormir. Ja decidiria si anar o no al dinar amb la tribu.

L’aparcament de Es Caliu estava ple de cotxes. Ell va aparcar el seu Seat 127 al costat d’un flamant Renault 12 que tot d’una va reconèixer. Era el cotxe d’en Tom. Més enllà va veure el dos cavalls d’en Delich i l’Austin Morris del pare d’en Quim. Quan va haver deixat enrere les fileres de vehicles, va veure la taula dels seus amics, davall la porxada del restaurant. Es Caliu era en un edifici nou, inaugurat feia un any o dos, però volia imitar les cases de pagès típiques de Menorca, els llocs. Tanmateix, la seva planta era no tan quadrada, sinó més aviat allargada, cosa que donava lloc a un espai molt més ampli per tal d’encabir-hi moltes més taules. Es Caliu, situat al costat de la carretera entre Santandria i Cala Blanca, era el restaurant de moda de Ciutadella i gairebé sempre estava ple, tant a dins, com a fora, a les dues porxades situades a banda i banda de la porta principal.

—Uep!, Bon dia a tothom! —va dir, en ser a dos metres de la taulada.

Hi va haver un alei general. En Toni va poder comprovar que hi eren tots i totes en aquella taula, i s’alegrà que, al final, hagués optat per anar-hi, al  dinar de l’estiu que solia fer la tribu tots els anys. Va mirar cap al cel blau, aquell mateix cel que, en els somnis que havia tingut la nit anterior, l’havien vist baixant cap a la cova de sa Nacra, a veure el Mestre perquè li ensenyés a escriure. Va veure que el sol ja era dalt de tot. Al llarg de les hores, segurament totes les que estarien dinant i fent la sobretaula,  aniria baixant lentament i inexorable, cap a l’horitzó, davant es Castell de Sant Nicolau, sa Farola, després de llepar amb la seva llengua daurada el Port de Ciutadella. Aquell mateix port on hi havia el petit bar es Forat, on tantes bones estones havien passat bevent cervesa i escoltant la bona música que posaven en Peter i la Margot. I hi havia també els bars Tritón, sa Clau i, al peu de les escales, el Balear, can Bomba. Tots aquests havien aparegut en els somnis, n’estava segur. Encara que, en realitat, no sabia exactament què carai havia somniat. El que sí recordava és que s’havia passat tot el dissabte llegint la novel·la de Pau Faner, Un regne per  a mi, que havia guanyat el Premi Sant Jordi feia un parell d’anys. Precisament quan, després que sa mare el despertés, va rellegir la darrera pàgina d’aquella novel·la fantàstica, el va sorprendre la sibil·lina coincidència entre el que li havia passat a ell i el que, segons figurava en el darrer paràgraf del llibre d’en Faner, li havia succeït a en Macià:

“... Ara [en Macià] va anar comprenent a poc a poc que havia estat somiant una filera inacabable de somnis dins un mateix somni, i va comprendre que tantes coses fossin esbojarrades i que tantes dades vinguessin entremaliades. Es va llevar al cap d’una bona estona i va decidir deixar aquell somni i aquells records a qualsevol racó de l’oblit.”

Ara ell es demanava si també podria deixar aquells somnis en el racó de l’oblit o, ans al contrari, li podrien servir de punt de partida per escriure la seva, de novel·la. “Una novel·la per a mi”, es va dir, mentre somreia i s’atracava a la taula on l’esperaven els seus amics i amigues.

—Vaig estar llegint tot es dia— li deia a en Quim— mentre enforquillava uns trossos verds i lluents de lletuga. Tracta d’un al·lot que somia unes coses raríssimes, fantàstiques, i totes passen a Ciutadella. És màgic, al·lucinant; te’l recoman.

—Me l’apunt— va dir l’amic que tenia al costat—. Jo ara estic llegint un llibre de Pere Calders. Cròniques de la veritat oculta. Me’l va regalar n’Helena, sa meua cosina. Boníssim! També hi ha molta fantasia i molta màgia, una màgia, però molt realista, no sé, és una estranya mescla de realitat i ficció.

—Es diu Songs from the Wood— li explicava en Delich. Era el darrer disc dels Jethro que s’havia comprat-. És el desè àlbum des grup, té uns  arreglos així com folk, molt bons.  Es so elèctric de sa guitarra de Martin Barre, ses fines harmonies vocals de John Glascock, ets arreglos orquestrals, són espectaculars, tu! I no parlem de ses flautes i guitarres de n’Ian Anderson... Huuau, flipes! Un dia d’aquests has de venir a escoltar-lo.

—Sí, però, que vols que et digui, jo som un fans d’Aqualung! No crec que aquest el superi—va dir ell.

A en Nicet el tenia a l’altre costat. Va estar a punt d’explicar-li que havia somiat amb ell, però va preferir parlar-li, ell també, del darrer llibre que havia llegit. 

—Un regne per a mi— es diu. Ahir el vaig llegir d’una tirada! Jo és perquè no escric llibres, que si no... M’agradaria escriure’n un cim aquest!

—Extracto de pollo en lata!— va fer en Fer, que tenia davant. Acabava d’explicar un dels seus acudits verds, de la collita de la setmana a la fàbrica de sabates on treballava. Li van venir al cap, mentre l’explicava, imatges que no acabava d’entendre, dels peus del seu amic trepitjant una guitarra.  Veia una rotllana enmig de l’arena d’una platja i una colla de gent que devien ser ells en un estat etílic considerable. Ara mateix, pensà, no record que en Fer em trepitgés cap guitarra. Més que res, perquè, de guitarra, ell no en tenia ni n’havia tingut cap mai. I de, rotllanes a la platja, tampoc no en recordava cap en què acabessin tan borratxos. Mai, havien agafat una borratxera ells! Formaven un grup d’allò més assenyat i tranquil. Que estranys, que eren els somnis! I ara que hi queia, què volia dir allò de “Extracto de pollo en lata! ...”? Era la primera vegada que li sentia a dir, a en Fer. Que, per cert, allò d’explicar acudits verds, no era el seu fort. Pobre; sempre que en començava un, es posava vermell com un pebre. Tot i que, ningú de la colla, l’hi deien; no era qüestió de fer-lo sentir malament.

—Medé, em passes es setrill i sa sal, per favor?— va dir a l’amiga que tenia davant, a la dreta d’en Fer.— Gràcies, polida!

—Gràcies per lo de polida!— va dir l’amiga, mentre li passava la setrillera que tenia davant— i no t’hi posis molta sal, a aquest be, que ja en duu; i sa sal diuen que és dolenta per sa tensió.

—Gràcies, estimada! Et faré cas i només n’hi posaré un polsim de no res, no una polseguera.

—Polsim... que bé que sona! No creus?— va dir ella—. Apunta-te-la aquesta perquè surti a sa novel·la aquesta que m’han dit que escrius...

—Ah, sí? Quin pardal t’ho ha dit, que escric una novel·la?— va fer ell, remenant el saler damunt el plat de costelles de be que li havien portat.

—No sé, ho he sentit per aquí. Ses notícies volen!

—Idò, aquestes deuen venir de molt enfora! Perquè, que jo sapi, me’n vaig a Barcelona a estudiar Electrònica i Electricitat. No sé si tindré temps, d’escriure cap novel·la...

—Que enfotón, que ets, Toni!- va dir na Medé, que no era molt amant de la ironia— tots sabem què hi vas a fer, a Barcelona!

—Sí, estimada; tots sabem que hi vaig perquè molt prest tu també hi vindràs. Ho tindré tot preparat; ja veuràs que bé que ens ho passarem!

Que estranys, els somnis! Ara veia versos escrits amb un amor més que simplement amistós, que era la casta d’amor que ell sempre havia sentit per na Medé. Veia un poema escrit amb el cor d’un enamorat. I veia cançons cantades amb la tendresa d’una veu enamorada. Que refotudament estrany resultava tot, aquell matí!

En Joan Bosch, amb la càmera de fotos reflex, passava per tota la taula i feia fotos a tort i a dret . 

—Joan, si un dia escrigués un llibre, voldria que me’n fecis la foto de la portada—li va dir mentre l’enfocava; i afegí—: sobretot no em treguis aquest nassot d’indi sioux que tenc!

—Què vols que et tregui, idò? Tots tenim lo que tenim! Aquesta màquina no fa miracles!

—Tens raó, Joanet, els miracles només els fan els àngels i els sants.

—I Déu, Tità, i Déu misericordiós! No li has demanat mai, que et canviï el nas?

—No! No crec que em fes gaire cas, si li demanés... Està massa enfeinat movent en el Gran Tauler, les peces dels nostres destins. I, a més, preferiria que em retoqués altres membres de l’anatomia, abans que el nas!

—Osti, tu! T’has aixecat filosòfic, avui!— va dir el fotògraf mentre reprenia el periple d’instantànies-. I no sé a quin altre membre et deus referir...

—A les mans, Joanet, a les mans! Les voldria de pianista; no siguis mal pensat!

—No sé, no sé...— va dir encara, mentre enfocava en Nasi i na Lònia, uns metres més enllà.

—Mos has de treure ben guapos, eh Joan?— va dir na Lònia, atracant-se a en Nasi.

—I dale! Quina mania que teniu, en sortir guapos. Ni que hagueu de sortir a s’Hola!— va dir en Joan posant-se en situació de disparar.

Des d’enfora, ell observava l’escena. En Nasi i el seu bigoti van reclamar una bona estona la seva atenció. Sempre havia trobat que aquells mostatxos li conferien una autoritat que ell voldria tenir per a ell. En Nasi i en Pere Carretero havien de ser els seus companys de pis, a Barcelona. Feia uns dies, ells dos hi havien viatjat per  buscar-lo i llogar-lo. Estava a prop del Camp Nou, li havien dit. Amb ells també hi hauria un company de carrera d’en Nasi, un eivissenc. Esperava que s’ho passarien bé; en Pere havia dit que seria com quan anaven a passar uns dies a Macarella o a Binigaus amb tendes de campanya, però en un pis; com unes colònies de nou mesos; ell també ho creia, amb matisos, és clar. Li havia costat molt, aprovar aquell examen d’ingrés, ningú no li havia regalat res. S’havia passat pràcticament tot l’estiu sense sortir de casa, preparant-ho tot. Tenia una idea molt  clara del que anava a estudiar. Estava segur que amb els companys de pis farien un equip fantàstic, s’entendrien, com des de feia anys ho venien fent. La seva colla era modèlica, un exemple de grup ben avingut, que sabien divertir-se sense mai donar la nota. Per alguna cosa totes i tots havien anat a bons col·legis, havien rebut una educació excel·lent, mai havien tingut, com altres grups del poble, problemes amb l’alcohol i les drogues. 

Tanmateix, no sabia per què, ara, quan mirava en Nasi, sentia un no sé què a la panxa, com una punxada, com una agrura. Deu ser que m’he posat massa allioli a la carn. 

« Fantasmes discrets que saben molts secrets », va pensar, mentre bevia de la copa de vi. Açò eren els somnis. Feia una estona s’havia aixecat per anar a pixar. Després de dues hores d’estar assegut, el cul li feia mal. No es podia dir que les cadires de Es Caliu fossin les més còmodes. Abans de tornar a  seure havia fet una volta per tota la taula. En aquests dinars sempre passava que si no feies la ronda, només podies xerrar amb els quatre que tenies al voltant. La vida era com naips rebregats a vegades. Ara la seva li donava unes cartes bones. No es podia queixar. Però no sabia per què pensava ara, fent glops de la copa, que a vegades et poden venir, de cop, dolentes. Per cert, que li semblava que aquell vas sempre estava ple, com si qualcú li anés omplint a mesura que bevia. No, no es podia queixar. Tenia una família, unes amistats, una feina. Tot correcte, dins uns paràmetres de normalitat que feia que els dies passessin per la seva existència com amables i discrets invitats a la seva taula. Ell, al cap de la taula, els rebia i els acomiadava amb alegria, amb bonhomia, amb agraïment i amb confiança que tots se n’anaven satisfets i plens. Llavors, per què aixecar-se, d’aquella taula? Per què, exactament, volia anar a Barcelona a estudiar filologia? Mirà al seu voltant. En aquella reunió tots els gestos, tots els moviments semblaven sincronitzats i evadits. Sincronitzats amb un rellotge que sempre marcava les hores d’un temps agradós, afable. Evadits d’inoportunes malfiances d’uns temps, a vegades, molt de tant en tant, incerts. D’un futur de naips rebregats.

Na Rosa, que sortia amb en Delich des de feia una eternitat, se’l mirà amb aquells ulls blaus. 

—Ja t’ho has pensat bé, Toni, açò?

—Sí, Rosa, sí. Tot està calculat— l’agafava per les espatlles, una mica inclinat, darrera la dona— Gràcies per preocupar-te, però no cal, tot està bé! A Barcelona tot anirà com la seda, ja veureu— va dir, girant-se cap a en Delich, que agafava la mà de la rossa més rossa de tot el grup. Tot d’una va afegir—: i voltros, què, quan us casau...?

—Ep, ep! No corris tant! Tot en es seu temps! Ella ha d’acabar sa carrera, primer. I jo, he de vendre uns quants quadres més...

Na Rosa estudiava medicina, però volia ser dentista. I en Delich, a més de treballar en la fàbrica de sabates de la família, pintava quadres que, de tant en tant, venia en les exposicions que muntava. Formaven una parella exemplar. De les que, amb els ulls tancats, veus que van a passar tota la vida junts, i feliços.

—Quan els havia deixat, però, es fixà en aquells ulls blaus una altra vegada. Eren immensos, pensà. Qualsevol s’hi jugaria una fortuna, per guanyar-se’ls. I sense saber per què, va mirar cap a en Maties, que seia davant ella. 

En Sito i en Tom seien junts i parlaven dels seus respectius negocis. Tot i que en realitat es feien la competència, car tots dos heretarien una empresa de distribució de queviures i productes de neteja, els dos amics s’avenien a la perfecció, fins i tot s’intercanviaven consells, fórmules i estratègies per tal de greixar i, si cal, perfeccionar i augmentar els seus negocis. I els seus beneficis, clar. En Tom s’havia comprat feia poc un flamant Renault 12 de color groc ivori amb el qual feia furor per tot Ciutadella. Sobretot entre les dones. Que tenia a senallades.

—Què, Tom, quantes en tens, fent cola?— li va demanar.

—No ho sé, Toni, no les he comptat! Ha, ha, ha!—Va dir amb la copa de conyac a la mà.

Tots sabien que lligava molt, de la mateixa manera que no ho volia esbombar per tot Ciutadella. Era molt discret, en Tom. S’ho podia permetre; i no volia que els altres en fessin carnassa, de la seva vida amorosa. Tots, dins el grup, l’acceptaven tal com era, com no podia ser d’una altra manera. 

Completament diferent al seu veí de taula i company de fatigues comercials, en Sito era transparent, un tros d’home -car era alt i gros-, un tros de pa. Compartia amb tothom qui volgués els seus pensaments, els seus sentiments, des dels més complicats als més senzills. Els cotxes no li feien ni fred ni calor. Sempre anava pel poble amb ciclomotor. T’explicava la teoria de la relativitat a la seva manera, tot i que, abocat amb el negoci familiar, havia deixat els estudis després del batxillerat elemental. Tenia do de gents. Per a ell, tot en la vida, era relatiu; el temps, els diners, les dones... 

—Què Sito, com ho tenim, avui? —li demanà, cofoi, assegut a la cadira que en Tom havia deixat buida per anar a fer la seva ronda.

—Collonut, Toni, Collonut— va fer el jove, que compartia amb la Rosa el color del cabell. Tots, a la colla, li deien en Sito es roig, per distingir-lo de qualsevol altre Sito que li pogués treure protagonisme.

—Com va sa feina? Has venut molts litres de llet, aquesta setmana?

—Bé, segons com es miri; ja saps que tot...

—És relatiu!— va fer el seu amic, completant la fórmula preferida del comerciant pel que feia a la teoria de la relativitat. 

—Exacte! Ha, ha, ha! —va riure. Sempre que en Sito reia, tots al seu voltant s’encomanaven d’aquell riure franc i alegre.— I tu, què, quan te’n vas a la gran ciutat?

—No ho sé, exactament; ja saps que deia aquell... 

Sabia que en Sito tornaria a dir allò en qualsevol moment i que tornarien a riure junts, com sempre. Tanmateix, en aquells moments, per uns instants, va veure el seu amic dormint la mona darrere un cotxe atrotinat i ple de pols. 

—Olga, estimada, para de riure, que se’t faran arrugues a la cara!— li va dir a la dona que seia entre na Cati i na Sisca.

—A mi tant se me’n foten les de la cara, d’arrugues! Si no ric en tindré en un altre lloc! Ha, ha, ha, ha, ha!— I vinga riure. L’Olga no podia passar més de tres minuts sense fer una sonora riallada.

—Tens tota sa raó, Olga!—va dir na Cati —riure és lo millor que hi ha, va bé per tot! I açò de que fa arrugues, jo no m’ho crec! I, sinó, mira-te-la a ella, no en té cap, d’arruga a sa cara! 

—A la cara ni enlloc, això t’ho puc ben assegurar. I, tanmateix, si les tinc, aquestes no es veuen! Ha, ha, ha, ha!—digué l’Olga, mirant cap al Toni, divertida.

—I si les tens, és perquè les has de tenir, nena. Es cossos són com a territoris, hi ha d’haver de tot; muntanyes, valls, coves, escletxes...—va intervenir la Sisca.

—I rius, tu! I mars i tot, si fa falta! Ha, ha, ha, ha! Que no hi falti mai un bon mar!—reblà la riallera Olga.

Ell, davant l’enfilall de declaracions de les tres dones havia estat callat i entretingut. Valga’m Déu el que pot donar de si una sola paraula dita  a segons qui i en segons quin moment.

—Així m’agrada, al·lotes, que no s’acabi mai l’alegria que portau a dins!— digué ell.

—D’açò en pots estar ben segur, Toni!— va dir la Sisca—. I ara vine i seu una estona amb noltros i explica-mos açò de que te’n vas a estudiar a Barcelona —va dir, apartant la cadira per deixar-li lloc , que s’assegué a la gatzoneta.

—Idò, què vols saber exactament? De moment no tenc gaire coses que explicar. Simplement que, un dia vaig haver de deixar d’estudiar per anar a fer feina i ara toca girar sa truita: deixar sa feina  per anar a estudiar.

—Si, sa feina i més coses, deixes!— intervingué la Cati.

—Ets amics i ses amigues, per exemple!— continuà la Sisca.

—Que va! Açò mai, amb lo que vos estim! Només obr un parèntesi; no patiu, qualque dia tornaré! Que us pensau, que jo no tenc sentiments, o què?— digué, mirant cap a l’Olga, que començava a fer massa temps que no reia.

Llavors ell també se la mirà. Na Sisca i na Cati van seguir intercanviant frases, les enllaçaven com si jugassin al joc aquell d’anar lligant paraules agafant la síl·laba final com a referència per dir la següent. Ell, mentrestant, tenia una sensació mot estranya, de tristesa i patiment, que es contradeia completament amb la cara de l’Olga en aquells moments, que se’l mirava projectant amb els seus ulls una riallada de les que no feien arrugues, ans al contrari, te les treien.

T’ho passes bé, Tità? va sentir que deia. Era una veu estranya. Mirà al seu voltant. En Mateu i  na Beni es feien besades, en Serramalera parlava amb  en Miquel, el Xori, n’Helena, la cosina catalana d’en Quim, fumava i xerrava amb en José de ca’s Sucrer, en Maties, explicava alguna cosa a n’Empar i na Nuri, que se l’escoltaven molt interessades.  Amb tots ells encara no hi havia pogut intercanviar cap paraula, estaven just a l’altra banda de la llarga taula. Encara hi vols anar, a Barcelona, Tità? va escoltar que deia la veu; aquesta vegada, li semblà diferent de l’anterior.

Va tornar a mirar al seu voltant. Els cambrers desparaven la taula, omplint safates amb copes, tasses, plats de postres, coberts. Molt prest haurien de marxar del restaurant. Quan vindràs, Toni? va sentir; ara estava segur: era una altra veu. Llavors, encara més lluny d’aquells amics i amigues amb qui no havia pogut parlar encara, els va veure: es Mestre llegia un plec de fulls, el geni del Born, en Xaloquet, departia amb un homenet de baixa estatura, a penes devia fer dos pams, una dona molt bella donava el pit a un nadó de galtes plenes i rosades. I, al final de tot, dues dones jugaven amb una nina de pedaç color de rosa.

—Que ralli, que ralli, que ralli! —cridaven tots i totes. Feien dringar les copes amb les culleres del cafè, picaven amb els palmells de les mans damunt la taula. Tota la colla estaven acostumats als seus discursos. No hi havia reunió fos del tipus que fos, que ell no hi digués les paraules que en aquells moments se li acudien que hi podien anar bé. Ja podia ser un dinar, un sopar, un dia de platja, una excursió en bicicleta, a peu o amb barca, fins i tot un simple vermut un diumenge dematí o una trobada per anar a cercar caragols, o espàrrecs, o esclata-sangs. Mai no es podia estar de fer el seu discurs. Algunes vegades el feia sense que li demanessin, espontàniament, en el moment menys pensat, a vegades fins i tot quan tots creien que, just en aquell moment, no tocava; d’altres vegades, segurament a posta, ho anava deixant, deixant, fins que la gent, en veure que el que volia era que li demanessin, es feien un senyal i, entonaven: 

—Que ralli, que ralli, que ralli!

—Sa porta que condueix a una vida plena  —va dir en Toni— està sempre oberta per a aquelles persones que s'atreveixen a somiar. Hi ha coses que sobrepassen sa raó des ser humà i que només el cor pot entendre. Escoltau es vostre cor! Perquè existeixen respostes que només poden madurar a través des silenci i de s'espera. Tot és possible més enllà de sa por. 

Va deixar de parlar. Però tots i totes es van mantenir en silenci, perquè s’intuïa que encara no havia acabat, que només estava reflexionant les paraules següents. Ja era a punt de fer-se fosc. La seva era l’única taula amb gent que hi quedava en tot el restaurant, en qualsevol moment els dirien que havien de tancar, car els diumenges a la nit es Caliu no servia sopars. 

(...)

—Amics i amigues, i ja per acabar: anem-nos-en d’aquí, vos convid a unes cerveses a Es Forat! Però, per favor, que ningú em deixi beure més del compte! 

PETER

Quan en Peter va donar per acabat aquell dissabte després de tancar la porta del seu bar, les primeres llums d’aquell diumenge de finals d’estiu queien damunt el port com una fina pluja de lluentors que ho amarava tot. Un cel net, d’una blavor rosada, contrastava amb un terra ple de gots de plàstic, llosques, paquets de tabac i tovallons de paper masegats. Estava cansat, havia estat un dissabte de molta feina. Com tots els que portaven d’estiu. Sort que aquest, però, no havia fet falta telefonar a la guàrdia civil. Encara recordava el mal tràngol de la setmana anterior, quan aquell client els havia muntat aquell número. Li va saber molt de greu, haver de telefonar, però és que en Damià aquella vegada s’havia passat. Pobre! Li sabia molt greu, sempre que es descontrolava. El dissabte passat no havia estat l’única vegada. Però sí la més sonada. Les imatges que havia gravat la càmera, —no gaire bones, la veritat, aquella càmera no era res de l’altra món i tot d’una va acabar la cinta— no deixaven lloc a especulacions. En Damià l’havia cavalcat, com si fos un cavall de sant Joan. I, el que era més greu, tot seguit s’havia llençat damunt na Marga i l’havia abraçat, manyuclat. S’hi havia aferrat com una pagellida, que va costar Déu i ajuda desferrar-l’en.

MARGA

Na Marga feia mitja hora que s’havia allitat. Estava rebentada. Com tots els dissabtes, havia treballat com una mula. Mai no s’havia imaginat que dur un bar tan petit com es Forat dugués tanta feina. D’aquí una  estona arribaria en Peter, però no creia que la trobés desperta. Normalment, ella se n’anava una mica abans, en Peter deia que ell l’havia ficat en aquell fregat del bar i que li sabia greu veure-la tan cansada, per això deixava que se n’anés quan tancaven, mentre ell es quedava a recollir. El carrer on tenien la casa era molt tranquil. Al davant hi havia el convent de Santa Clara. Somniava que qualque dia hi posarien un restaurant, en els baixos de la casa. Era un lloc ideal. Seria una feina molt més agraïda que la que feia ara, segur. La seva mare era una bona cuinera, al principi els podria ajudar. La feina al bar a vegades era molt complicada. Els caps de setmana sobretot. Com el dissabte passat, que el pobre Damià... Tenia molta son. Si pensava coses dolentes, hi somiaria. Millor no pensar-hi, ara, en allò que va passar l’altre dissabte, amb en Damià. Si no, hi somiaria.

SOR CATERINA

Les monges del convent de Santa Clara ja estaven despertes i començaven un nou dia. Sor Caterina, aquella nit, havia dormit malament. Havia somiat que baixava al port i entrava en un bar, un que hi havia al costat de una discoteca. Encara no entenia com els seu subconscient li havia jugat aquella mala passada. Ella, que de jove, abans de fer-se monja,  mai no havia trepitjat un bar, ni molt menys una discoteca! En aquell bar del somni, que Santa Clara la perdoni, havia conegut un jove que li va explicar que ell era viu gràcies a un miracle, que quan tenia nou anys havia caigut en un pou i que l’havien salvat un àngel i un dimoni, fifty fifty, que es veu que volia dir a parts iguals. Aquell jove, que era bastant alt, comparat amb ella, que no passava del metre cinquanta, que duia una cabellera bastant llarga, com aquelles que ara estaven de moda entre els bergants, també li va dir, en aquell somni estranyíssim, que havia nascut en una casa pobre on no hi havia cap llibre, tret dels de l’escola, i que l’àngel i el diable, quan el van haver salvat van fer un pacte. Ella això hi va trobar molt estrany, perquè els àngels tenia entès que ho tenien del tot prohibit això de fer pactes amb l’enemic, que són els dimonis. Però bé. Com que el món estava tot capgirat, ben bé podria ser que en el cel també hi hagués arribat el capgirament. El cas és que aquell jove i ella havien sortit del bar a passejar pel poble, que, incomprensiblement, estava buit. Havien donat voltes i més voltes per sa Contramurada, per es Born, per sa Muradeta, per Dalt es Penyals. Quan s’havien cansat de voltar, ella i el jove, que de nom es deia Damià, de primer llinatge Pont, com la seva mare, que curiós!, havien tornat al bar del port que, segons va saber, es deia es Forat. I, una volta allí dins, van començar a passar coses molt rares. Esper que Santa Clara m’hagi perdonat. Aquell jove tan encantador va embogir i va fer embogir tots i totes els que estàvem allí. El que va passar no ho podré explicar mai, ni tan sols al meu confessor, el padre don Javier Carnicero... Quan tot va haver acabat, en el somni, sor Maria li va dir, al jove Damià, que esperava que finalment lliurés aquell llibre, el llibre de la seva vida que li havien imposat com a condició els seus salvadors. Però que, per favor, a ella no l’hi esmentés. Que prou problemes tindria a dormir tranquil·la a partir de llavors, si somnis com aquell la tornaven a visitar! 

LA CÀMERA

Les roques de es Forat un daltabaix com aquell no l’havien vist mai. Aquells dos bergants en van ser els culpables. Van entrar quan el local ja era mig buit, tot i que, per a un lloc com es Forat dir això no és gran cosa, perquè tan prest estava buit com estava ple.  Tot d’una ningú no en va fer gaire cas de la seva presència, donat que eren uns habituals del local i no hi havia motiu per tenir per res extraordinari que aquell parell travessés el portal per endinsar-se en la cova, cosa que havien fet moltes vegades sense que ningú ho trobés gens estrany, sinó al contrari. Però el dissabte passat va ser diferent. Molt diferent. Per començar, un dels bergants venia arrossegat com si fos un embalum per l’altre, que intentava que el seu amic reviscolés i caminés pel seu propi peu. Les roques no en saben res de les bogeries dels humans i tenen ni idea del que són capaços. Però aquella nit les roques del bar es Forat, van rebre tota una lliçó de fins a on poden arribar, les fantasies humanes. És clar que elles només poden explicar el que van veure des del seu punt de vista de càmera, res més. Bé no exactament, perquè en realitat elles no van veure el que va passar, sinó que es van limitar a subjectar la càmera penjada en el sostre rocós de la cova que ho va enregistrar tot. Fins  aquella nit que aquell jove va aparèixer arrossegant-ne un altre havia romàs apagada. Però justament quan feia tres segons que havien entrat, es va posar en marxa. Per què ho va fer no ho sabem, tal vegada perquè qui la va engegar —l’home alt de darrere el taulell, ben segur, que és qui la va fer instal·lar— en tenia l’interruptor més a la vora, allà darrere la barra. Les imatges que va enregistrar no van ser gran cosa, tècnicament parlant. Ni les imatges ni l’àudio. Això sí, es veia que l’home deixava el embalum damunt un dels bancs acotxats que hi havia a la sala circular. Es veia, també, com la parròquia que hi havia en aquella hora al bar no era molt nombrosa, però que la que hi havia s’aglomerava al voltant del banc on l’home alt de la barra i la seva ajudant, ajupits, provaven de reanimar aquella massa inerta allargada. Damià, Damià! Cridava l’home. Tità, Tità! feia la seva companya. Algú va dir que li fessin un  cafè negre amb sal. Un altre va insinuar que havia traspassat i que s’hauria de telefonar a la Guàrdia Civil. I uns quants recriminaven aquest  diagnòstic macabre i  fotien empentes a qui l’havia formulat, dient-li de tot menys polit. Calla, bobo! Com vols que estigui mort? No veus qui és? Es figures com en Tità no moren així com així! La tensió augmentava, era ben palès a través de les imatges que enregistrava la càmera de l’home de més alçada dels que hi havia en el local. El temps passava i l’embalum no es movia, i tot el que no es movia l’embalum, es movia la gent que l’envoltava. Finalment, alguna cosa va passar. La gent va deixar de moure’s. Llavors, totes les mirades es van quedar fixes en ell, i diem ell perquè ja no era un embalum, ni una massa inerta allargada, ni un embalum immòbil com una roca; tornava a ser un home que es movia. El seu cos esprimatxat es va esmunyir amb una facilitat extrema, la seva cintura fina es va moure amb una certa gràcia, les seves cames, prou llargues per fer unes gambades considerables, van començar a moure’s. Es va incorporar i, amb una rapidesa increïble es va penjar de l’esquena de l’home alt, més alt que ell,  que no donava crèdit al que veia i va començar a donar volts per tot.  Semblava com si el embalum mòbil considerés aquell gegant una mena de transport, com ara un cavall o una bicicleta. Llavors tothom va escoltar que el embalum deia on anem, Mestre?  La companya de l’home alt com un sant pau va intervenir, s’hi va atracar tant que el embalum va baixar de dalt el sant pau i la va ensacar i la dona cridava deixa’m Damià, no facis s’ase! Llavors tot eren crits i escàndol per tot el bar i es veu que per tot el port, perquè no parava d’entrar gent de fora. Les imatges, a partir de llavors, no resultaven gaire  clares i podien donar peu a interpretacions diverses. Quan el embalum va deixar anar la jove, del que va passar a continuació tampoc no se’n podia escatir una narració mínimament lògica i coherent. S’escoltaven paraules soltes, inconnexes, com ara, llibre, pacte, vint-i-cinc, vida, lliurar, ànima, Damià Pont, entre renecs, aleis i aplaudiments. Després, es va sentir un clic i ja no es veia ni se sentia res més, sinó negror i sorolls insondables. La càmera havia acabat la cinta, es veu.